Un altre exemple d’impost pigouvians és el que s’aplica al tabac, que pretén persuadir els fumadors de mantenir un hàbit que genera càrrega social en forma d’atenció sanitària

A les portes que, per fi, entri en vigor l’increment del cost de la taxa turística a Catalunya, el president del Gremi d’Hotels de Barcelona, Jordi Clos, feia un nou intent de defensar que les coses continuïn com estant –és a dir, bé per als hotelers i potser no tant per a la resta de ciutadans– traient a col·lació el Sant Cristo Gros del Mobile World Congress. Advertia Clos la setmana passada que una taxa més alta incidiria en un augment de costos del congrés. El xifrava en 600.000 euros, una xifra que els pobres congressistes no podrien assumir, motiu pel qual hi havia el risc que el Mobile fes les maletes cap a altres destinacions, com si la taxa turística fos una invenció purament catalana. Congressistes que, en part o totalment, arriben a Barcelona viatjant en business als avions i que, arribats, s’allotgen en hotels que ja han apujat significativament els preus s’espantaran perquè l’habitació els sortirà dos, quatre o vuit euros més cara la nit. Barcelona lliure de congressistes i, fins i tot, de turistes pel maleït impost. O és un auguri gairebé distòpic sortit de la imaginació del representant del lobby dels lobbies de la ciutat, o un nou intent de distreure del debat de fons que hi ha darrere la taxa. El turisme genera el que tècnicament es coneix com a externalitats; és a dir, que el que aporta a la societat queda superat per la càrrega que suposa el sector en forma d’afectació en neteja, en despesa energètica, en consum d’aigua, en seguretat, en urbanisme, en contaminació per trànsit, en accés a l’habitatge o en canvis comercials. Una taxa sobre aquesta activitat té un objectiu que va més enllà del purament recaptador. Busca, a més, compensar aquest desfasament. La taxa turística ja estava en vigor a Catalunya. Des de 2012, concretament. Ja llavors, el sector hoteler clamava contra aquest atreviment i advertia de les doloroses conseqüències que tindria en forma de menor atractiu per a possibles visitants. Només s’han de veure els carrers a l’entorn de la Sagrada Família o el Parc Güell a Barcelona o les terrasses de qualsevol destinació de costa aquest mateix estiu, per concloure que aquells mals auguris no s’han complert. Hi ha més turistes que mai. Com que la demanda no ha baixat, els hotels han aplicat la lògica d’apujar els preus. Cal suposar que veurien amb mals ulls que, en nom del foment de l’arribada de turistes, les administracions fixessin topalls màxims en els preus. Dirien, i no els faltaria raó, que això atempta contra la llibertat d’empresa. Però del que es tracta és que el sector retorni, si no tot, una part del seu impacte en la ciutadania, en l’urbanisme, en el medi ambient. Per això, es començava a fer necessari canviar el disseny de la taxa turística vigent, en què una part notable del mateix impost es destinava, paradoxalment, a accions de promoció turística. Com recull a un article recent el blog acadèmic Nada es gratis el professor de la Universitat de les Illes Balears Aleix Calveras, una taxa turística pot tenir tres objectius. Un de finalista, que seria el que es destinaria a pagar els béns que per als turistes serien gratuïts, com la neteja, les carreteres o la seguretat. Un segon de reparador, que hauria de contribuir a pal·liar danys provocats per les externalitats en aspectes socials o ambientals. Hi ha encara un tercer, que parteix de les lògiques expressades per l’economista britànic Arthur Pigou. Són impostos que persegueixen alterar el comportament dels agents implicats. Un exemple d’impost pigouvians és el que s’aplica al tabac, que pretén persuadir els fumadors de mantenir un hàbit que genera càrrega social en forma d’atenció sanitària. En el cas del turisme, seria un intent per forçar a una reducció del nombre de turistes amb l’avantatge final que el sector en sortiria reforçat perquè hauria de buscar més competitivitat amb una proposta de més qualitat. Lluny d’entrar en aquestes anàlisis, el sector hoteler ha optat per regirar-se contra qualsevol tipus de regulació pública sobre la seva activitat. Deixa de banda que hi ha aspectes en els quals el comportament fiscal de l’administració els és avantatjós. Per descomptat, només faltaria, el sector paga tributs en forma d’IRPF, d’impost de societats i IVA. Aquest últim, amb un matís. Mentre que el gruix d’activitats econòmiques paguen un IVA al 21%, el sector turístic el paga al 10%. D’aquesta situació avantatjosa el lobby hoteler en parla més aviat poc. El sector s’estima més destacar la seva aportació a l’economia en forma de persones ocupades i generació de PIB. Aquestes grans afirmacions amaguen quin tipus d’ocupació es crea i quin valor afegit aporta l’activitat turística i hotelera. L’ús habitual dels contractes fixos discontinus (i la consegüent aportació pública per cobrir els espais de temps que els treballadors estan inactius que encara incrementa la percepció que l’hoteler és un sector parcialment subvencionat), uns salaris objectivament baixos, uns horaris susceptibles de ser revisats, condueixen a la conclusió que, efectivament, al sector li queda un camí per recórrer per contribuir a la necessària millora de les condicions laborals del país. Com que el debat sobre la taxa turística és profund, seria desitjable que hi hagués sobre la taula arguments de més pes que si vindran més o menys congressos a la ciutat. A aquestes alçades, la vella lògica d’un sector hoteler fent valer un autoconcedit pes polític sona a història repetida.

Un altre exemple d’impost pigouvians és el que s’aplica al tabac, que pretén persuadir els fumadors de mantenir un hàbit que genera càrrega social en forma d’atenció sanitària

Els parquets | Turisme i taxes