Fragment del llibre Sàpiens: Una breu història de la humanitat, de Yuval Noah Hararai, editat en català per Edicions 62 i amb traducció de Marc Rubió.
(…) Els Països Baixos eren un petit aiguamoll ventós, sense recursos naturals, un petit racó dins dels dominis del Rei d’Espanya.
El 1568, els holandesos, que eren principalment protestants, es van rebel·lar contra el seu amo espanyol, que era catòlic. Al principi, va semblar que els rebels feien el paper del Quixot i es dedicaven a envestir coratjosament molins de vent invencibles. Vuitanta anys després, però, els holandesos no solament van aconseguir independitzar-se de la corona espanyola, sinó que van substituir els espanyols i els seus aliats portuguesos, dominadors de les rutes oceàniques, van construir un imperi holandès global i es van convertir en l’Estat més ric d’Europa.
El secret de l’èxit holandès va ser el crèdit. Els burgesos holandesos, que tenien poca experiència a l’hora de guerrejar en terra ferma, van contractar exèrcits de mercenaris per lluitar contra la monarquia hispànica en nom seu. Mentrestant, els holandesos es van fer a la mar amb flotes cada vegada més grans. Els exèrcits mercenaris i els navilis proveïts de canons valen una fortuna, però els holandesos van poder finançar les seves expedicions militars més fàcilment què el totpoderós Imperi espanyol perquè es van assegurar la confiança del pròsper sistema financer europeu en un moment en què el Rei espanyol feia minvar imprudentment aquesta mateixa confiança. Els financers van concedir prou crèdit als holandesos per formar exèrcits i flotes, i aquests exèrcits i flotes van donar als holandesos el control de les rutes comercials del món, fet que al seu torn va portar-los abundants beneficis. Aquests beneficis els van permetre tornar els préstecs, i al seu torn això va enfortir la confiança dels financeres. Amsterdam no només es va convertir ràpidament en un dels ports més importants d’Europa, sinó també en la Meca financera del continent.
Com s’ho va fer exactament els holandesos per guanyar-se la confiança del sistema financer? En primer lloc, sent molt escrupolosos a l’hora de tornar els préstecs íntegrament i de manera puntual, cosa que feia que els prestadors veiessin menys risc en la concessió del crèdit. En segon lloc, creant un sistema judicial independent i que protegís els drets privats –particularment, els drets de l’activitat privada. El capital s’esmuny de les mans dels estats dictatorials que no defensen els particulars i la seva propietat, mentre que, en canvi, flueix cap als estats que protegeixen l’imperi de la llei i l’autoritat privada.
Imaginem-nos una sòlida família de financers alemanys. El pare veu l’oportunitat d’expandir el seu negoci obrint sucursals a les ciutats més importants d’Europa. Envia el fill gran a Amsterdam i el petit a Madrid. A tots dos els dona 10.000 monedes d’or per invertir. El germà petit presta el seu capital inicial amb interessos al Rei espanyol, que el necessita per formar un exèrcit i lluitar contra el Rei de França. El germà gran decideix prestar els diners a un comerciant holandès que vol invertir en un matollar situat l’extrem sud d’una illa inhòspita anomenada Manhattan, convençut que d’allà quan el riu Hudson es converteixi en una important artèria comercial, els valors mobiliaris es dispararan. Tots dos préstecs s’han de tornar al cap d’un any.
Passat l’any. El comerciant holandès ven la terra que ha comprat amb un sucós marge de benefici i torna els diners al germà gran amb els interessos que va prometre. Al pare està content. A Madrid, però, el germà petit s’està posant nerviós. La guerra amb França ha acabat bé per al monarca espanyol, però ara el Rei s’ha embrancat en un conflicte amb els turcs. Necessita fins a l’últim cèntim per finançar la nova guerra i creu que això és molt més important que pagar els seus vells deutes. El germà petit envia cartes a Palau i demana els amics que tenen contactes a la cort perquè hi intercedeixin, però és inútil: el germà petit no solament no ha guanyat els interessos promesos sinó que també ha perdut el capital inicial. El pare no està content.
Ara, per acabar-ho d’adobar, el Rei envia un funcionari del tresor al germà petit per dir-li sense embuts que espera rebre immediatament un altre préstec de la mateixa magnitud. El germà petit no té diners per prestar. Escriu al seu pare, a casa, i l’intenta convèncer que aquesta vegada el Rei se’n sortirà. El paterfamilias te debilitat pel fill petit i accepta a contracor. Unes altres 10.000 monedes d’or van parar al tresor espanyol i després, un cop més, no se’n canta gall ni gallina. Mentrestant, a Amsterdam, les coses van vent en popa. El fill gran cada vegada fa més préstecs als comerciants holandesos, que retornen íntegrament els deutes. Però la sort del fill gran no dura indefinidament. Un dels seus clients habituals té el pressentiment que en qüestió de poc temps els esclops de fusta faran furor a París i demana un préstec per obrir una sabateria a la capital francesa. El fill gran li fa el préstec, però, desgraciadament, els esclops no tenen èxit entre les senyores franceses i el contrariat comercial es nega a tornar-li el deute.
El pare es posa furiós i diu els dos fills que ja és hora de deixat anar els advocats. El fill petit posa un plet contra el Rei espanyol, mentre que a Amsterdam el fill gran el posa contra el vell geni de les sabates de fusta.
A Espanya, els tribunals de justícia estan subordinats al Rei – els jutges fan el que ell vol, tenen por de represàlies si no es pleguen a la seva voluntat. Als Països Baixos, els tribunals són una branca separada del govern que no depèn dels burgesos i els prínceps del país. El tribunal de Madrid desestima el cas del germà petit, mentre que el tribunal d’Amsterdam dictamina a favor del germà gran hi embarga els actius del comerciant d’esclaus per obligar-lo a pagar. El pare ha après la lliçó. Només val fer negocis amb comerciants que amb reis, i més val fer-los a Holanda que Madrid.
I els problemes del germà petit no s’han acabat. El Rei espanyol necessita desesperadament més diners per pagar el seu exèrcit i està segur que el pare en té de sobres, de manera que presenta falsos càrrecs de traïció contra el fill petit. Si no paga immediatament 20.000 monedes d’or, el ficarà a una masmorra i s’hi podrirà fins que es mori.
El pare n’està tip. Paga el rescat per recuperar el seu estimat fill, però jura que no tornarà a fer negocis amb els monarques espanyols. Tanca la sucursal de Madrid i recol·loca el fill petit a Rotterdam. Ara, tenir dues sucursals a Holanda sembla una bona idea. L’home sent dir que fins i tot els capitalistes espanyols estan traient clandestinament les seves fortunes del país. Ells també s’adonen que si volen conservar els diners i fer-los servir per aconseguir més riquesa, més val que els inverteixin on preval l’imperi de la llei i on la propietat privada es respecta. Als Països Baixos, per exemple.
Apunt històric: Felipe II de España (1527-1598): Rei d’Espanya, Portugal, Nàpols, Sicília, Cerdenya, duc de Milà, sobirà dels Països Baixos i duc de Borgonya, rei d’Anglaterra i Irlanda iure uxoris. (font Viquipèdia).
