El lobby hoteler compleix millor una funció intimidatòria que profètica. Alerta que els turistes s’espantaran, però n’acaben venint més

La taxa turística està envoltada de controvèrsia, i no és cap novetat. Més enllà dels sovint estèrils i, tot s’ha de dir, frívols jocs de l’aritmètica parlamentària que la setmana passada van portar a episodis de pati d’escola de primària a compte de quan s’ha d’aplicar l’augment de la taxa pactat prèviament, s’amaga un dels debats que en una societat i una economia com la catalana haurien de ser nuclears: el sector turístic compensa les externalitats que genera la seva activitat? Com que la resposta més probable és la negativa, s’ha de considerar pertinent la implantació d’una figura tributària que contribueixi a equilibrar la diferència entre els aspectes que incideixen negativament en la societat i els que ho fan positivament. Des de fa 13 anys, a Catalunya, la fórmula que es va escollir va ser introduir una taxa turística, una petita quantitat que s’afegia al preu de cada pernoctació en allotjaments turístics. En la controvèrsia de la setmana passada, sobre quan s’ha de fer efectiva una modificació a l’alça de la taxa turística, que no era altra de si ha d’entrar en vigor de seguida o passat l’estiu, l’alternativa és clara. Dit d’una altra manera, si el debat es planteja en termes de quan és millor apujar la taxa turística, avui, demà o demà passat, la resposta més assenyada bé podria ser... abans-d’ahir. Els passos del govern català no apunten exactament en aquest sentit. Aquesta setmana ha aprovat un decret que incrementi, efectivament, la taxa però que en retardi l’aplicació fins passat l’estiu, que és quan hi ha més turistes al país. Tot plegat, per un joc d’acontentar dos socis de legislatura que tenen plantejaments matisats sobre la taxa. I, també, d’acontentar un lobby hoteler sempre disposat a presumir d’aportació en termes de PIB i d’ocupació, però al·lèrgic a assumir el cost per a la societat que suposa una presència massiva de turistes. Cada vegada que la taxa turística apareix en escena, el debat s’enreda. Ja va ser així quan, el 2012, cal no oblidar que amb la crisi financera encara era ben present, es va començar a aplicar la taxa turística. Llavors, el lobby hoteler centrava el debat en el perjudici que podia comportar la pèrdua de turistes que acompanyaria una taxa que, alerta, encaria cada nit hotelera en un euro. El que venia a dir el sector és que al turista només el collen els hotelers, perquè hi ha estudis, com el de CaixaBank Reseach, que apunten que el preu d’una habitació arriba a ser, de mitjana, 38 euros més car avui que fa cinc anys. La taxa l’encarirà dos o quatre euros. Alguna dada més per afegir context: l’economista Anna Garriga explica en un article recent a El Punt Avui que a la costa catalana, els preus turístics han pujat entre un 25% i un 36% de 2019 a 2024 i que la taxa turística representaria un sobrecost d’entre un 1% i un 3%. Quan la taxa entri en vigor, sigui de seguida o sigui a l’octubre, al sector li pertocarà decidir si aquest 1% o 3% l’ha d’assumir el visitant, o donat que està cobrant 38 euros més l’habitació, té espai per assumir-ho el mateix establiment i reduir els marges. Si la preocupació és que deixin de venir turistes per haver de pagar dos, tres o quatre euros més per nit, la solució és a la mà del sector: una mica menys de marge. Això, és clar, si veritablement la taxa turística espanta tant els visitants que deixin de venir a Catalunya. De moment no està acreditat. Amb la pura percepció, n’hi hauria prou per veure que hi ha més turistes avui que quan, el 2012 i entre escarafalls del sector i els seus altaveus, es va començar a cobrar la taxa turística. Però valgui encara algun estudi acadèmic que ho corrobora. Per exemple, el que van fer els economistes Jordi Suriñach, professor a la Universitat de Barcelona, i Josep Andreu Casanovas, per a l’Institut Català d’Avaluació de les Polítiques Públiques. Una sola conclusió: “L’impost no ha tingut un efecte rellevant en la demanda turística, que continua creixent.” El lobby hoteler compleix millor una funció intimidatòria que profètica. Alerta que els turistes s’espantaran, però n’acaben venint més. Una explicació podria trobar-se en la mateixa arrel del plantejament de la taxa, el 2012: els diners recaptats per la taxa es destinarien a accions de promoció turística de Catalunya. És a dir, lluny de compensar les externalitats negatives del sector, la taxa es destinava a incrementar-les. El resultat ha estat el que ja es coneix: congestió d’espais públics, sobrecostos en serveis públics com la neteja o el transport i alteracions de la convivència, sovint amb més necessitats policials. I, en paral·lel, també es pot fer esment del tipus d’ocupació, generalment de baixa qualificació, que arrossega el sector. És un fet cert que l’aportació del sector turístic en termes de PIB i d’ocupació són remarcables, però també ho és que no necessàriament la totalitat d’aquesta aportació estaria en perill si el sector es contragués. Altres països sobreviuen amb estructures turístiques més primes i economies fins i tot més sòlides que la catalana. Sense negar l’aportació del sector turístic a l’economia catalana, una contracció del turisme, que d’altra banda està per confirmar, no s’hauria de llegir necessàriament com un aspecte necessàriament negatiu. Si passa el que és més probable que passi, que l’efecte sobre el nombre de visitants sigui mínim, el turisme estaria retornant a la societat part de l’impacte que li provoca. Per això, seria desitjable una taxa que, a més, es destinés a compensar els sobrecostos que, ara, ha d’assumir la resta de la societat.

El lobby hoteler compleix millor una funció intimidatòria que profètica. Alerta que els turistes s’espantaran, però n’acaben venint més

Els parquets | Turisme amb taxa