Europa s'ha de preparar per acollir tot el talent que se censura i limita als EUA

Els primers mesos de Donald Trump com a nou president dels EUA no estan deixant ningú indiferent. Una de les seves darreres polítiques afecta negativament la ciència i les universitats dels nord-americans. El govern de Trump ha intensificat les seves retallades en recerca científica. En primer lloc, ha acabat, de forma abrupta, amb més de 200 subvencions federals per a recerca relacionada amb el VIH i la sida i, en segon lloc, ha retallat les subvencions de l’Institut Nacional de Salud (NIH) per a investigacions sobre la covid.

Trump i les seves polítiques estan afectant directament les universitats. Ha reduït 400 milions de dòlars en subvencions a recerca de la Universitat de Columbia, a Nova York, pel seu suport als palestins en el conflicte d’Israel. I recentment també s’ha anunciat la tisorada de 9.000 milions de dòlars en subvencions i fons governamentals a la Universitat de Harvard, la més rica i prestigiosa del país, si no compleix amb les exigències establertes per Trump. Harvard ja ha interposat una demanda contra el president nord-americà per les seves amenaces de retallar milions de dòlars de finançament per a la recerca. La llista d’exigències de l’administració incloïa l’eliminació de programes i ensenyament relacionat amb la diversitat racial i les qüestions de gènere.

Totes aquestes retallades també estan tenint un afectació sobre els científics nord-americans, que ja comencen a buscar oportunitats fora del país. De fet, les dades amb relació a aquesta problemàtica són preocupants. Entre gener i març de 2025, les sol·licituds de científics estatunidencs per treballar a l’estranger ha augmentat un 32% respecte del mateix període de l’any 2024. I no només hi ha una fugida de talent científic, també hi ha efectes en l’arribada. Les sol·licituds d’investigadors canadencs per treballar als EUA va disminuir un 13% en el període comprés entre gener i març de 2025 en comparació amb l’any anterior.

La revista americana Nature ha compartit testimonis de científics que pateixen les conseqüències de les retallades del govern nord-americà. A tall d’exemple, un bioestadístic de la Universitat de Columbia ha vist que s’ha cancel·lat la seva primera beca de l’NIH només tres mesos després de rebre el finançament.

Aquestes polítiques de l’administració Trump, però, obren possibilitats a les universitats europees. Concretament, la Universitat d’Aix-Marseille, a França, va rebre quasi 300 sol·licituds en pocs dies en el marc d’un programa per acollir científics damnificats per Trump. El Max Planck Institute, d’Alemanya, ja ha creat un programa transatlàntic per oferir posicions a científics expulsats o censurats pels EUA. Europa, doncs, s’ha de preparar per acollir tot el talent que se censura i limita a l’altra banda de l’Atlàntic.

El desembre passat vaig escriure un article d’opinió titulat Trump, el revulsiu que necessita Europa, on defensava la tesi que les amenaces proteccionistes de Trump havien de representar un estímul perquè es comencessin a implementar a Europa polítiques comunes orientades a recuperar la competitivitat, la innovació i la productivitat de la nostra economia. Europa només pot ser competitiva davant les grans potències econòmiques si anem junts. És a dir, si els estats són capaços de cedir sobirania i competències al govern europeu perquè s’implementin polítiques comunes.

Una de les mancances del vell continent és que ens hem quedat molt enrere dels EUA i la Xina en el desenvolupament de tecnologia punta. L’atracció de talent provinent de les universitats americanes pot ser una gran oportunitat per a Europa si, a més, ve acompanyada d’inversions en R+D valentes i imprescindibles.

Des de l’òptica europea és difícil entendre moltes de les polítiques en marxa de l’administració Trump. Començant per l’atac aferrissat a la globalització, amb una política aranzelària salvatge no només contra la Xina, però també contra els que, com la Unió Europea, havien estat fins ara els seus aliats més propers. I es fa difícil d’entendre perquè, a part de la Xina, els EUA han estat els grans beneficiats de la globalització des de l’any 2000. El PIB nominal ha pujat un 143% als EUA des de l’any 2000, mentre que el PIB per càpita ho ha fet el 102%. Els EUA no tenen un problema de generació de riquesa, tenen un problema greu de redistribució de la mateixa. L’1% de la població posseeix el 30,8% de la riquesa total del país, mentre que el 50% de la població només disposa del 2%. Aquesta concentració de la riquesa s’ha agreujat els últims anys, especialment, després de la pandèmia. A finals de 2024, les set grans tecnològiques nord-americanes –conegudes com les Set Magnífiques– han assolit una capitalització borsària combinada propera als 18 bilions de dòlars. Aquest valor supera amb escreix el PIB de la zona euro el 2024, xifrat en 15,2 bilions. Aquestes companyies exporten tecnologia globalment i són una font de generació de riquesa cabdal per l’economia nord-americana.

En l’àmbit del talent, els EUA sempre havien sabut captar els millors professionals i científics del planeta a les seves universitats i centres d’investigació i recerca. I això havia estat un factor essencial per a la innovació i la competitivitat de la seva economia. Per això se’ns fa difícil entendre quin és l’objectiu de Trump quan ataca un dels factors clau de l’èxit del país.

Hi ha un gran consens perquè Europa mantingui el seu sistema social. Però això només serà possible si prenem les mesures necessàries per enfortir la nostra economia. Europa ha de recuperar la seva competitivitat a través d’una estratègia industrial comuna que es basi en la innovació, la descarbonització i la seguretat econòmica. També ha de ser capaç de trobar un equilibri entre el foment de la iniciativa individual i la redistribució justa de la riquesa. En paraules del president Illa, “el progrés ha de ser compartit”, però el motor ha de ser sempre la iniciativa de les persones. Tot el talent que podem atraure a Europa ha de ser benvingut i la fuga de talent des dels EUA representa una oportunitat. Està en joc el futur del nostre sistema de progrés i protecció social. Necessitem una Europa més forta, el món necessita més Europa!