Roger Garcia Rodoreda és politòleg i responsable de polítiques d’infància i sensibilització d’Unicef Comitè Catalunya. En aquesta entrevista posa de manifest l’elevat índex de risc de pobresa infantil a Catalunya, que segons la taxa Arope arriba al 38,8%, a la cua d’Europa.
Amb la pandèmia de la covid-19 la situació dels infants en risc de vulnerabilitat ha retrocedit uns quants anys?
La pandèmia, més que suposar un retrocés, el que ha fet ha estat posar de manifest els problemes sistèmics que teníem. Molts dels que ha fet aflorar ja els arrossegàvem, com el cas de la pobresa i l’exclusió social. En el cas de Catalunya, la pobresa infantil és una qüestió estructural. Fins i tot en moments de bonança econòmica les nostres dades de pobresa infantil estan molt per sobre de la UE. Aniríem al vagó de cua de la UE, per tant, no és un problema nou. Ha plogut sobre mullat. Igualment passaria amb el tema de la salut i el benestar, com la salut mental, per exemple. En clau catalana, el benestar i la salut mental d’infants i adolescents és una situació que ja es tenia desbordada. Altres qüestions que ha posat de relleu: les institucions amb perspectiva de drets dels infants. En la pandèmia, una cosa que va demostrar-se clarament en l’àmbit global és que els nens i les nenes no van ser tinguts en compte. Això passa, d’una manera sistèmica. Normalment no els escoltem, no tenen canals de participació, el fet de que no votin moltes vegades dificulta la representació dels seus interessos. Evidentment, s’ha avançat molt amb la Convenció dels Drets de l’Infant de l’any 1989, però tenim molt camí encara per recórrer. Al món tenim 1.100 milions de nens i nenes que viuen en situació de pobresa multidimensional i es calcula que són uns 100 milions més dels que hi havia abans de la pandèmia. L’any 2021, 25 milions de nens i nenes no van rebre les vacunes bàsiques. S’ha produït un increment respecte a les xifres de l’any 2020. A més, un dels primers impactes de la Covid és el tancament de les escoles, que va afectar al 94% dels alumnes del món. 463 milions de nens i nenes van quedar-se sense cap tipus d’accés a l’educació a distància. A més, hi ha una autèntica emergència de fam al món que està afectant llocs on el canvi climàtic està impactant més en els nens i les nenes: al Sahel i a la banya d’Àfrica. També els efectes de la guerra d’Ucraïna està afectant molt la població infantil. Un fet inesperat com la pandèmia ens ha afegit pedres a la motxilla.
L’Agenda 2030 no preveu cap ODS dedicat específicament a la infància. Potser perquè cadascun d’ells té efectes sobre els infants?
Sí. Des d’Unicef vam fer un esforç molt gran perquè aquesta agenda incorporés al màxim la perspectiva dels drets dels infants, i la incorpora. Tota l’Agenda 2030 i els 17 ODS tenen un impacte directe en la vida dels nens i de les nenes, no pot ser d’una altra manera essent un percentatge de la població tan gran. Cal dir que dintre dels ODS hi ha fites que parlen literalment de la infància. Com diem des d’Unicef, pels drets dels infants, l’Agenda 2030 és una oportunitat; si estem avançant en l’Agenda 2030 estem avançant en el compliment de la Convenció sobre els Drets de l’Infant, i no podem avançar en els objectius de l’Agenda 2030 si no tenim en compte la Convenció. Són dos instruments que van de la mà i estan totalment interconnectats. Totes les administracions estan cridades al compliment de l’Agenda 2030 i totes tenen un rol a complir. És el gran salt qualitatiu de l’Agenda 2030 i el canvi de paradigma que ha suposat.
Coincidint amb les sisè aniversari de l’Agenda 2030, Unicef va presentar un document d’actualització d’indicadors de l’Agenda 2030. Els consta si propostes d’aquest document s’estan portant a terme?
El nostre rol com a Unicef és incidir en les polítiques públiques, de tal manera que es tingui en compte al màxim possible la Convenció dels Drets de l’Infant. Els nens i les nenes són ciutadans de present, tenen uns drets avui i són ciutadans avui, i aquí és on hem de posar el focus. L’any 2018 vàrem fer el document No val a badar. L’Agenda 2030. En clau d’infància a Catalunya. Amb aquests documents el que fem, coincidint amb els aniversaris de l’Agenda, és una fotografia de com veiem la situació de la infància i adolescència a casa nostra a partir d’alguns indicadors. Per exemple, el de pobresa: enguany el 28,6% dels nens i nenes es troben en risc de pobresa econòmica. Això vol dir uns 400.000 infants. Un altre indicador és la taxa Arope. Aquesta no només incorpora la pobresa monetària, sinó les privacions materials en els entorns en els quals viuen o la intensitat de treball de les famílies. Aquesta taxa eleva la xifra al 31,8%. A Catalunya uns 446.500 nens i nenes estan en risc de pobresa o exclusió social. Són unes dades tremendes. I estem molt lluny de la mitjana de la UE. La pobresa infantil no s’està reduint i això ens toca molt, perquè vol dir que hi ha molts nens i nenes que viuen amb una manca d’igualtat d’oportunitats, i això afecta en tots els aspectes de la seva vida. Històricament tenim un dèficit en les polítiques de protecció social envers la infància. La pobresa la podem atacar de dues maneres: amb polítiques abans de la redistribució (laborals, etc.) que el que fan és reduir ja d’entrada la desigualtat social o, si no, amb les polítiques de redistribució de prestacions (serveis, prestacions econòmiques, etc.) per reduir la pobresa que es produeix. Tenim clar que les polítiques no estan arribant al moll de l’os. El 2021, el 16,9% dels nens i nenes menors de 16 anys viuen en llars que no poden mantenir-se a una temperatura adequada. El 42,5% viuen en llars que no poden fer front a despeses imprevistes o, per exemple, el 22,3% tenen retards en el pagament de l’habitatge. L’escenari és molt problemàtic i amb tota l’escalada de preus tot això pot ser una tempesta perfecta i molts nens i nenes es veuran encara en una situació molt més precària. Posem el focus també en la taxa d’abandonament escolar. A Catalunya se situa en el 14,8%. Tenim les dades d’abandonament escolar de les més altes d’Europa i en aquest sentit hi ha un biaix socioeconòmic molt elevat. A més, la inversió en educació respecte al PIB a Catalunya és del 4,24%; per sota d’Espanya i lluny d’Europa.
Les persones migrants joves que arriben soles
L’acollida de nois i noies migrants que arriben sols és un gran repte…
Els nois i noies que arriben sols estan en una situació moltes vegades crítica perquè ja venen amb una motxilla del seu lloc d’origen. Tot plegat té un impacte en el seu benestar o en la seva salut mental, per exemple. Tenim els reptes de poder donar resposta al que necessiten. I el sistema de protecció té uns dèficits no només de protegir-los sinó d’impulsar la resta dels seus drets: són nois i noies amb expectatives i desitjos, com qualsevol altre. També hi ha un creixent discurs d’odi, es posa el focus en la seva condició estrangers, fent èmfasi en determinats tòpics i això dificulta molt la seva inclusió. Costa molt que puguin tenir una vida inclusiva en el municipi o en l’entorn on viuen. I un altre element: la preocupació per què passarà quan la persona compleixi els 18 anys.
{{ comment.text }}