Salvador Cristau (Barcelona, 15 d’abril de 1950) és des d’aquest dissabte el nou bisbe de Terrassa en substitució de Josep Àngel Saiz Meneses. Cristau va ser ordenat prevere l’any 1980 a Toledo. Amb la creació del bisbat de Terrassa, l’any 2014, es vincula a la nova diòcesi, on va ser el primer secretari general. L’any 2010 va ser nomenat bisbe auxiliar de Terrassa. Des de 2006, és rector del Seminari Major Diocesà de Terrassa.
Era bisbe auxiliar i va assumir les regnes del bisbat amb la marxa del bisbe Josep Àngel Saiz Meneses a Sevilla. Qualsevol cosa que no hagués estat escollir-lo a vostè com a nou bisbe hauria estat una sorpresa?
Per a algunes persones, sí. I per a altres, no. No és matemàtic que el bisbe auxiliar hagi de ser el nou bisbe.
El procés d’elecció ha durat mig any just.
Ha estat ràpid, sí, tot i que hi ha uns protocols que s’han de complir.
Quan va ser ordenat sacerdot l’any 1980 s’esperava que arribaria a ser el màxim responsable d’un bisbat?
No, en absolut. Quan ets jove, ningú s’ho espera. Tens la il·lusió de ser ordenat prevere, de fer missa, d’estar amb la gent a les parròquies… Això és el que he estat fent tota la vida.
Què representa ser el màxim dirigent del bisbat?
Prendre una responsabilitat. Se m’encomana una missió nova on el pes de la responsabilitat recau sobre mi. També ho visc com una gràcia, com un do. El Senyor et porta per un camí i algú ha de prendre responsabilitats. Estic content d’assumir-la.
Ser bisbe de Terrassa li fa una especial il·lusió?
Certament. Soc al bisbat des del primer dia. De jove, vaig estar sis anys a Mollet i, des d’allà, vaig recórrer tot el Vallès Oriental i les seves parròquies.
Quins records guarda dels sis anys de vicari a Mollet?
Entranyables. Em vaig sentir molt ben acollit tant pels mossens d’allà com per la gent. Hi havia molta activitat. Un vicari jove s’encarregava de la catequesi i, en aquell moment, hi havia 500 o 600 nens de primera comunió amb catequistes per preparar-los. Hi havia molts matrimonis, batejos… Les circumstàncies han canviat però el món, també.
Aquest any farà 72 anys. La seva etapa com a bisbe de Terrassa es pot considerar de transició per l’edat de jubilació a 75 anys?
No sé si serà de transició però segur que no serà tan llarga com la del bisbe Josep Àngel. Tampoc vol dir que només tingui tres anys al davant. Quan fas 75 anys, has de presentar una carta de renúncia però no és automàtica perquè el sant pare l’ha d’acceptar i, normalment, es deixa un temps més.
Fa uns dies va ser al Vaticà en la visita ad limina amb altres bisbes catalans. Va parlar amb el papa Francesc del seu nomenament?
Els bisbes fem una trobada amb el sant pare però és conjunta. A l’entrada, el saludes i et presentes. Ell t’identifica perfectament. No hi ha una entrevista personal però vam estar dues hores reunits i vam anar preguntant.
Quina prioritat té?
L’evangelització en un món molt secularitzat i amb molt materialisme, consumisme, molta superficialitat… Cal donar a conèixer el missatge de l’Evangeli a la gent que no el coneix. I aprofundir-lo i continuar-nos formant en la fe aquells que ja la tenim. Hem de pensar en els altres. Lligat amb això, hi ha l’atenció a les necessitats de les persones que pateixen. També és l’Evangeli. Jesús va evangelitzar i ho va fer ajudant les persones que ho necessitaven. La crisi econòmica és una realitat, i amb la covid s’ha agreujat. Hi ha molta gent que necessita ajuda. No podem restar indiferents.
Farà canvis al bisbat?
Els canvis aniran venint segons les necessitats. No faré canvis per fer canvis. No és necessari. Quan es plantegi una necessitat, ho veurem.
Demanarà tenir un bisbe auxiliar?
De moment, no tinc clar si caldrà.
Seguirà com a rector del seminari diocesà?
Fins a final de curs. Però haig de buscar algú que s’ocupi d’aquesta tasca. És una feina de formació de persones i cal buscar la persona que hi pugui encaixar.
Tenen un volum important de seminaristes. Com ho han fet?
És veritat que el seminari ha anat funcionant i continua funcionant. Ara tenim 20 seminaristes i, comparat amb altres diòcesis, hem de donar gràcies a Déu. De preveres, però, sempre en falten.
Hi ha alguna clau?
És un misteri. No la trobo. Aquest any, n’han entrat cinc però l’anterior, només un. El nombre d’ingressos no sempre és igual. Hi fa molt la família, la relació amb la parròquia i l’educació a l’escola. Però també hi ha casos on no es dona res de tot això.
No han fet acords amb bisbats d’altres continents per captar nous sacerdots.
No ho hem fet, tot i que n’han vingut alguns. Tenim dos preveres de Guinea Equatorial que ja havien vingut aquí perquè hi tenien família. També en tenim dos de Ruanda i dos més de Colòmbia. Tots ja han estat ordenats. De Colòmbia, n’hi ha dos més però que ja van venir essent preveres.
La immigració llatinoamericana dona vida a les parròquies?
A totes les parròquies, hi ha presència de llatinoamericans i en alguns llocs ha suposat una autèntica renovació.
És una oportunitat?
Claríssima. Però també un repte: suposa la necessitat d’acollir-nos i d’adaptar-nos mútuament. Hem de comprendre la seva cultura; la manera de pensar, els sentiments…
Com ho podem fer per atreure públic jove?
Cal presència, acompanyar-los, estar a prop d’ells. A Mollet, hi havia molts joves i vaig procurar estar-hi a prop. Però hi ha una dificultat: som pocs preveres i anem tots al límit i ens falta temps per dedicar-lo als joves. S’hi ha de ser, acompanyar-los, resar però resar amb ells… A més, hi ha una quantitat gran que no els coneixem. Aquí entra el tema de l’evangelització. Com podem acostar-nos-hi i fer-los arribar el missatge de Jesús? És una pregunta que em faig. La resposta no és fàcil.
Que els capellans es poguessin casar, facilitaria les vocacions?
Tinc els meus dubtes. La vida del sacerdot és molt absorbent: no és una activitat professional amb un horari que et permet tenir una vida privada i personal. La vida del sacerdot ho afecta tot perquè hi estàs dedicat 24 hores per 365 dies l’any. Les comunitats no-catòliques on els capellans es poden casar també tenen dificultats per trobar-ne. És una vocació.
Com veuria l’entrada de dones al sacerdoci?
El darrer document que parla del paper de la dona a l’Església és de l’època de Joan Pau II. Acaba dient que l’Església no es veu amb autoritat per fer aquest canvi perquè no hi ha base en els Evangelis. Jesús va canviar moltes coses i es va posar a favor dels pobres, dels més desvalguts… però aquest tema no el toca. Joan Pau II afegia que tampoc hi havia hagut cap intent de fer-ho en la tradició de 2.000 anys.
I no es pot tocar res?
El paper de la dona encara està per desenvolupar en molts aspectes. Una cosa és el ministeri ordenat i l’altra és tenir responsabilitats dins de l’Església. Es poden tenir responsabilitats sense ser sacerdot. El papa Francesc està fent passos: ha posat dones a la cúria romana.
Quin paper juguen les dones al bisbat?
Tenim dues dones que són delegades episcopals. Són passos que es van fent.
El bisbat arriba aquest 2022 a la seva majoria d’edat. Es pot dir que està consolidat?
Rotundament, crec que sí. Han passat anys i s’han anat forjant o organitzant institucions i organismes de la diòcesi i ara funcionen tots.
Creu que les parròquies del Vallès Oriental se senten proper el bisbat?
Sí però hem de treballar perquè ens sentim més una sola diòcesi. La distància, poc o molt, alguna cosa hi fa. Marca una certa llunyania.
Vol ser un bisbe proper?
No sé si la paraula és proper o una altra, però s’ha d’estar a prop de la gent i de les parròquies. Les he visitat totes com a bisbe auxiliar i s’ha de continuar. Una visita, a les parròquies grans, no és anar-hi un dia. És anar-hi tota una setmana.
La cúpula de l’Església està allunyada de la gent?
En alguns llocs, sí. A Terrassa, hem anat fent passos perquè això no sigui així.
En un article que vam publicar a EL 9 NOU, Josep Maria Font i Gillué, articulista i catòlic, li demanava una església “viva en la línia franciscana i més genuïnament evangèlica” i senzillesa amb la vestimenta i fer servir la mitra i el bàcul només per a les celebracions més solemnes.
Normalment, és així. Només es fan servir a les grans celebracions. Tenen el seu simbolisme. El bàcul és el símbol del pastor que guia el ramat. I la mitra és una mica més misteriós: reflecteix l’autoritat però també la proximitat amb Déu.
Les posicions en temes com l’homosexualitat, l’avortament o l’eutanàsia els allunyen de la societat?
Pot ser, sí. El papa Francesc sempre ens ha recordat que l’Església té una posició però que no podem marginar ningú i que és tan important una persona que pensa d’una manera com d’una altra. Però tenim unes creences i uns principis sobre l’ésser humà, la cultura, la vida… que pensem que hem de mantenir. Però també haig de continuar estant a prop d’aquella persona. Hem d’estar a prop de tothom.
Com els ha afectat la crisi sanitària de la covid?
Sobretot amb la gent gran que encara té una certa por. Molta gent s’ha quedat a casa seva seguint els oficis a la televisió i ha costat que torni a les parròquies. Passa a tot arreu. També ens han afectat els recursos econòmics. Vivim de l’almoina i n’hem recollit menys.
Fins al punt de posar en dificultats el bisbat?
No, però sí que hi ha projectes que s’ha decidit deixar-los per més endavant.
La construcció de parròquies noves com la del barri Bellavista de les Franqueses?
Podria ser un d’aquests casos. I d’altres perquè hi ha altres parròquies que s’haurien de fer en altres llocs on han crescut nous barris.
