igual que va fer amb altres iniciatives d’impuls de la cultura catalana durant les primeres dècades del segle XX. Patxot, vinculat estretament amb el Montseny, on es va fer construir als anys vint del segle XX la Masia Mariona (la casa-museu que actualment acull la seu administrativa del Parc Natural del Montseny) va desgranar el seu pensament a través dels sermons que feia durant l’entrega d’aquests guardons. Va ser entre 1923 i 1935 perquè amb l’esclat de la Guerra Civil es va haver d’exiliar.
L’any 1923, el CEC va escollir Rafael Patxot com a president de l’entitat. Ell, però, va declinar “per motius personals” i va dir que la seva renúncia permetria escollir el president “que li pertoca” al CEC. L’agost d’aquell mateix any, però, Patxot va adreçar una carta al secretari de l’entitat excursionista proposant que es concedís cada any la medalla d’or del CEC en “una festa simpàtica i estimulant”, recull el llibre Els sermons de la medalla. Rafael Patxot i la medalla d’or del Centre Excursionista de Catalunya (1923-1935), que ha editat la Diputació de Barcelona dins dels actes de commemoració del cinquantè aniversari de la mort d’aquest mecenes nascut a Sant Feliu de Guíxols.
Amb la concessió de la medalla volia “deixar un agradós record al Centre de la seva fugaç presidència”. Ell s’oferia a pagar-ho. “No a perpetuïtat, sinó mentre no ho avisi altrament i de totes maneres l’oferiment acabarà amb mi” i va demanar que es concedís a “qui més s’hagi distingit, durant l’any, dintre del camp d’acció de l’excursionisme en els seus diferents aspectes”. En les bases, es deia que el premi s’establia “en tribut d’admiració i penyora d’agraïment als autors de treballs i gestes notables”. En van ser mereixedors: Rossend Serra i Pagès (1924), Pelegrí Casades i Gramatxes (1925), Ignasi Folch i Girona (1926), Francesc Matheu i Fornells (1927), Lluís Estasem i Pla (1928), mossèn Jaume Oliveras i Brossa (1929), Francesca Bonnemaison Fariols, vídua de Narcís Verdaguer i Callís (1930), Jaume Massó i Torrents (1931), Pere Pach i Vistuer (1932), Tomás Raguer i Fossas (1933), Dom Bonaventura Ubach (1934) i Eduard Toda i Güell (1935).
Segons explica l’historiador Jordi Casassas, catedràtic d’Història Contemporània a la UB, els Sermons de la medalla “resulten de gran interès” a l’hora d’entendre “la personalitat polièdrica del mecenes”. “La seva dedicació al món dels negocis i les finances li havien deixat poc espai per a la producció literària i l’exposició de les bases del seu pensament cultural, social i polític”. “Fa la sensació que al CEC Patxot es trobava molt còmode i segur que les seves paraules serien escoltades amb respecte i quasi devoció”. Els seus textos, assegura l’historiador, “trasllueixen les ganes que té de parlar de la seva experiència a la vida i de la seva concepció del món”.
{{ comment.text }}