El Carlos, que prefereix no dir el cognom ni ensenyar la seva cara, va patir un accident que li va canviar la vida ara fa un any. És una de les moltes persones que al llarg d’aquests últims mesos ha utilitzat el Servei de Salut espiritual de l’Hospital de Mollet, un servei pioner i laic que atén unes 400 visites cada any.
Almenys una vegada al mes es troba amb la cap del servei, Sara Pons, per parlar de com es veu i com veu el seu futur. És un dels bàlsams que ha trobat després de patir amputacions als peus per un bacteri que se li va col·lar al cos i que li va provocar un xoc sèptic que gairebé el deixa sense vida.
“Treballava en una empresa que neteja autobusos a Caldes, però em van enviar per feina a Eivissa. El gener passat hi feia dos anys i mig que hi era: l’empresa m’estava pagant el carnet de conduir camions per poder aparcar-los quan els havia de netejar i així no dependre tant d’algú altre”, explica el Carlos, que té 37 anys. Hi estava molt bé, a Eivissa: l’empresa li pagava una mica més de sou per treballar-hi i li posaven ells mateixos el pis.
La seva història va canviar en qüestió d’hores. “Un dia que treballava no em trobava gaire bé, em sentia dèbil. Vaig anar al CAP i vaig tornar a casa amb un diagnòstic de grip i un paracetamol cada vuit hores. Però al cap d’un dia i mig em vaig desplomar a casa i ja no tinc cap record real més.”
El Carlos va ingressar a l’hospital per una infecció general provocada per un bacteri. Va tenir una disfunció multiorgànica i li van haver d’induir el coma durant sis dies abans no van trobar el bacteri i va tornar a despertar-se. Com que s’estava morint, durant aquest lapse de temps van injectar-li adrenalina perquè la sang continués bombejant prop dels òrgans. Això va provocar que el flux no li arribés a les extremitats i li va provocar la mort dels teixits corporals als dits d’un peu i la meitat de l’altre.
En tornar a Catalunya, va ingressar al seu hospital de referència, a Mollet, i li van amputar tota la carn morta. Va començar a fer rehabilitació i des de llavors porta unes plantilles especials –com una mena de pròtesis– per poder caminar amb normalitat. No hi dona gaire voltes. “Si hagués tingut un accident per fer el burro amb el cotxe, me’n penediria, però el que em va passar va ser molt aleatori i no té cap sentit que em culpi.”
El Carlos és molt resilient: “un cas excepcional” respecte d’altres pacients del Servei de Salut espiritual, que sovint comencen les sessions amb poca força i molt sentit de la culpa. Ell ha patit per la família. “Em feia por ser una càrrega”, explica el Carlos. Però amb el temps ha après a relativitzar-ho tot. A les sessions amb Sara Pons hi han participat també la seva mare i la seva germana. I ara ell busca un altre horitzó.
“Com que estic de baixa, tinc molt temps lliure i moltes vegades no sé què fer.” Diu que li agrada molt la muntanya –havia fet cims de 3.000 metres al Pirineu–, però ara la seva mobilitat reduïda no li ho permet. “En canvi, estic veient que puc anar en bici.” També continua buscant a què podrà dedicar-se –va acabar d’estudiar a l’ESO– i si li donaran algun grau de discapacitat.
