Era el segon dia que sortia a córrer amb un grup que entrena per fer curses de muntanya al CN Granollers. En Miquel Bages, de 60 anys i veí de la ciutat, està acostumat a fer cims de 3.000 metres i ho volia provar.
Acompanyat amb la seva filla Mireia van córrer fins al parc del Puig de les Forques. Ells dos, al costat del monitor, a un ritme més lent que la resta del grup, on també hi havia la Núria, la filla de la seva parella, que hi entrena habitualment.
Quan eren a l’accés del parc situat davant de la comissaria dels Mossos, en Miquel es va desplomar. Va patir “una mort sobtada recuperada”, segons consta a l’informe dels metges. Es va despertar un parell de dies després a l’Hospital de Sant Pau, a Barcelona. Només recorda “haver sortit de casa i tancar amb clau i anar cap al club”, relata en Miquel sobre el vespre del 17 de febrer.
El rebombori va cridar l’atenció a dins de la comissaria. En Fernando, un agent de seguretat ciutadana, va sortir a veure què passava i de seguida es van adonar que hi havia una persona que necessitava ajuda. L’Eva, una companya seva, va sortir amb una farmaciola i unes gases. De seguida, però, van veure que en Miquel havia patit una aturada cardiorespiratòria.
En paral·lel, l’Anna, de la policia científica, arribava “per casualitat” a la comissaria. “Vaig anar al despatx i em van dir que hi havia un home mort aquí fora”, comenta aquesta agent que té formació d’infermera intrumentalista i que havia treballat durant vuit anys a quiròfan.
Quan va sortir, va veure en Miquel “inconscient i blau del coll cap amunt”. L’Eva i en Fernando li van començar a fer el massatge cardíac i, a la vegada, l’Anna li va inclinar el coll i subjectar la llengua per facilitar l’entrada d’aire. “Vas acabar tornant a recuperar per tu sol però llavors et vas tornar a parar”, li explicava l’Anna dimarts quan es van retrobar a la comissaria.
Van continuar fent-li maniobres de reanimació i van aconseguir remuntar-lo de nou. No van parar fins que, en uns 15 minuts, va arribar un equip del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) que va seguir amb les maniobres amb l’ajuda d’un desfibril·lador que va fer un parell de descàrregues.
Quan en Miquel va estar prou estabilitzat, el van traslladar directament a l’Hospital de Sant Pau en ambulància. “Quan va marxar, estàvem tots tremolant”, assegura l’Eva. “Ens ho vas fer passar molt malament”, li bromejava l’Anna.
“Tot va sortir bé per la teva fortalesa física. Això va ser molt important”, afegia. “Quan feies apnees, es veia que volies respirar i agafar aire com fos. Vas aguantar com un campió. Es notava que volies viure”, li deia en Fernando. “El que ens preocupava més era que no respiraves pel possible dany neuronal”, li admetia l’Anna. “Quan ens van dir que coneixies a tothom, ens en vam alegrar molt”, afegia l’Eva.
Operació a cor obert
En Miquel ha estat una vintena de dies ingressat a l’hospital, al qual també agraeixen la professionalitat. Dilluns de la setmana passada li van fer una intervenció per fer-li un doble bypass amb dues artèries seves, una de l’avantbraç i l’altra del pit.
“Vam haver d’esperar un dies a operar-lo perquè els metges volien assegurar-se que no hi hagués afectació cerebral, també pel cop que es va donar en caure. I perquè es recuperés una mica”, exposava la Mireia, la parella d’en Miquel mentre ell assenyalava la cicatriu del crani per l’impacte contra el terra.
L’operació va anar molt bé i es va poder fer amb el cor d’en Miquel bategant en tot moment sense suport extern. “Ens van dir que això ajuda que la recuperació de l’operació sigui més ràpida”, comentava la Mireia, que el 17 de febrer també va acostar-se fins a la comissaria quan va rebre la trucada de les filles que l’alertaven del que havia passat.
“Recordo molt una mossa rossa que va estar tota l’estona amb mi i que em deia que no patís, que tot sortiria bé. Em va ajudar molt”, reconeixia la Mireia. Era la Mariona. “Doneu-li les gràcies també”, els demanava a l’Anna, l’Eva i en Fernando.
Per a en Miquel i la seva parella, la Mireia, l’actuació dels tres policies va ser determinant per salvar-li la vida i perquè l’aturada cardíaca no li hagi deixat cap seqüela neurològica. “Podré fer vida normal.” “Si no podem pujar cims de 3.000 metres com fins ara, els farem de 1.000”, deia la Mireia. “Els haurem de pujar tres vegades”, bromejava ell.
