VIATGE AL FONS DE LA COVID
Gisela Hansen, de 35 anys, viu a la Garriga i treballa al centre de tractament de persones amb drogodependències de Can Parellada, a l’Ametlla. La pandèmia impacta en els més vulnerables i els professionals que els assisteixen.
què es dedica Dianova?
Som una ONG d’acció social, presents a molts països, que ens dediquem al tractament dels problemes d’addiccions i conducta. Per això tenim un centre per a persones adultes, a Can Parellada de l’Ametlla, i dos centres més per a menors.
La Covid-19 us ha trastocat?
Totalment. Per la nostra tasca en drogodependències som servei essencial, però l’Administració no ens ha considerat serveis mínims. O sigui, que hem hagut de continuar funcionant, però sense ajuda per reforçar personal o sense material sanitari. Ens hem hagut de buscar la vida. La Generalitat només va considerar les residències de gent gran i les de salut mental. Nosaltres vam quedar-ne fora.
Carai.
De fet, no ens havien fet PCR ni ens havien facilitat mascaretes ni EPI ni res. I això ho hem hagut d’entomar totes les ONG que ens dediquem a les addiccions.
La situació està normalitzada ara?
Ara sí. La Federació Catalana de Drogodependències i la Coordinadora de Comunitats Terapèutiques, Pisos de Reinserció i Centres de Dia hem pogut fer el toc d’alerta a les administracions per dir-los que existim, que tenim moltíssima gent al nostre càrrec. Es va revertir cap al juny.
La Covid ha disparat els maltractaments a les dones amb problemes de drogodependència, oi?
S’han agreujat situacions que ja estaven latents i les que ja havien esclatat encara s’han fet més greus. Les dones amb addiccions tenen una prevalença molt significativa: entre el 60% i el 80% són víctimes violència en l’àmbit de la parella.
I com ho han treballat durant aquests mesos de pandèmia?
Per telèfon, perquè fèiem un seguiment telefònic de persones que estaven en llista d’espera. Però amb poquíssimes eines de poder oferir un acompanyament perquè estava tot tancat. Amb la Covid s’han aturat les llistes d’espera. O sigui, no podíem fer ingressos. Això què ha volgut dir? Doncs que persones i sobretot dones que estaven confinades a casa amb un agressor s’han vist del tot desprotegides. Això agreuja les situacions de violència i de consum. Un cercle viciós. La Covid ha posat sobre la taula les mancances de la nostra xarxa assistencial, mancances que ja hi eren abans. I més que no pas un augment de les víctimes de violència de gènere, la Covid el que està fent és visibilitzar-les molt més, demostra que es tracta d’un problema que estava com amagat o apartat. Aquesta situació estructural ja hi era, però el que s’ha vist ara és que ha esclatat. Eren situacions que se sostenien i que ara s’han agreujat.
Per què concretament?
Doncs per la convivència obligada amb els agressors, perquè la pobresa té rostre de dona, perquè les dones tenen menys accés al mercat laboral i, quan ho fan, és en feines que el confinament o les mesures restrictives posa en perill, com les de l’economia submergida. Menys llibertat econòmica vol dir menys llibertat per deixar el domicili amb un agressor. Les dones són vulnerables al cent per cent.
Què passarà els propers mesos?
Ens preparem per rebre més persones en situació més precària. I el repte és com es recuperaran les vides d’aquestes persones. Una fase clau de la recuperació d’una drogoadicció és la reinserció laboral, l’autonomia econòmica. En recessió i amb un mercat laboral tan tocat, refer una vida serà un grandíssim maldecap. I les unitats de salut mental també estan desbordades, si no és que estan tancades. Ara rebem pacients amb uns perfils psiquiàtrics molt més complexos.
És més aviat pessimista?
No es tracta tant de ser pessimista o optimista com de posar-nos mans a l’obra ben ràpid.
{{ comment.text }}