Ignasi Martínez: “Si ets un poble petit com Tagamanent, costa que et facin cas. T’has de plantar”

Ignasi Martínez, alcalde de Tagamanent des de l’any 2011, deixa l’alcaldia del municipi dijous en un ple a les 5 de la tarda. Martínez, que és regidor des del 2007, seguirà al govern de l’Assemblea de Tagamanent fins a final de mandat. Va arribar el 2003 a Tagamanent per obrir un negoci de restauració a la masia d’El Bellver. Sí, i sobretot per criar els meus fills i fer un canvi de vida. L’Elisenda i jo vivíem a Vilanova i la Geltrú, tots dos treballàvem a Barcelona i teníem els fills petits. Els caps de setmana pujàvem aquí a ajudar uns col·legues que estaven restaurant una masia. Llavors, ens van dir que el Parc Natural obria un concurs per gestionar l’espai del Bellver. Estàvem molt estressats de Barcelona i vam dir: “Fem un projecte, el presentem i a veure què passa.” Al cap d’uns mesos, ens van trucar de la Diputació per dir-nos que havíem guanyat i que havíem d’obrir. Vam fer un canvi de vida sense pensar-hi gaire. I el 2007 ja entra a l’Ajuntament com a regidor en una llista vinculada al PSC. No havia estat mai vinculat a la política. Zero. Un grup de veïns que havíem conegut a través de festes majors, dinars i entitats em va dir: “Per què no t’hi apuntes?” Al final vaig acabar encapçalant la llista. No recordo ni com ni per què, la veritat. Suposo que em van enganyar. Pensava que estaria 20 anys a l’Ajuntament? No. De fet, després de tres anys com a regidor d’Hisenda del govern d’en Jordi Morera d’ERC i d’haver endreçat la situació econòmica de l’Ajuntament, que vam trobar fet un desastre, vaig decidir deixar el govern tot i que vaig seguir com a regidor fins a final de mandat. I no va acabar marxant... Al cap de tres o quatre mesos de deixar el govern, em tornaven a trucar proveïdors dient que no cobraven. Allò que havíem solucionat en tres anys tornava a passar. I ens vam tornar a presentar. A les eleccions de 2011, la seva candidatura guanya i vostè en converteix en alcalde. Però van governar amb minoria. Primer amb tres regidors i després amb només dos. Va ser un mandat molt tècnic. No podíem invertir pràcticament en res i ens vam dedicar a tapar forats. També a planificar: havíem après com funcionava un ajuntament i havíem entès que hi ha coses que s’han de planificar amb temps. També vam començar a conèixer el drama de la burocràcia en primera persona. Va ser un màster accelerat. A les eleccions de 2015 es presenten com a Assemblea de Tagamanent i sense lligams amb partits polítics. Van fer una agrupació d’electors. La gent va premiar l’esforç, tot i que no havíem pogut fer grans coses. Vam ser molt transparents amb la gent. Un d’aquestes accions planificades va ser la municipalització del servei d’aigua. El contracte amb la companyia de l’aigua s’acabava i, des del principi del mandat, es va plantejar què fèiem. Hi havia molt malestar entre els veïns per com funcionava. Teníem problemes històrics, contenciosos administratius amb l’Ajuntament de Figaró, d’on rebíem l’aigua, talls, problemes de qualitat... Vam buscar un expert extern perquè ens expliqués quina era la situació. Sempre he intentat ser molt pedagògic i explicar a la gent què passava, perquè ho poguéssim entendre i aprendre tots junts. Ens van explicar els diferents models i els veïns van decidir provar la municipalització. I crec que ha estat un èxit. Hi hem posat moltes hores, molta feina i molta dedicació, i hem aconseguit moltes línies de subvenció. També vam fer entendre a la Generalitat i a la Diputació que un poble de 300 habitants havia de tenir aigua. Ara tenim una xarxa digitalitzada, pràcticament renovada del tot. En plena sequera van apostar per crear una nova canalització per garantir l’arribada d’aigua a les masies. Funciona bé? La veritat és que encara no funciona perquè fa dos anys que esperem un permís del Parc Natural del Montseny per a la cessió de l’ús de la bassa de l’Agustí, que forma part d’aquest sistema. Es tracta de bombar aigua des de la captació que tenim al poble cap a la bassa de l’Agustí i, d’aquí, fer-la baixar per la nova canalització i anar omplint les basses que tenen les masies i que són un recurs per a l’activitat que fan, però també un punt d’abastiment per als bombers en cas d’un incendi. Els bombers ens deien que no tenien aigua i els veïns també. Vam sacrificar una subvenció que teníem del PUOSC per fer millores en un carrer de la Pedralba. Els tècnics municipals hi van treballar molt i el projecte es va enviar a la Diputació, que el va informar favorablement, i vam fer les obres en temps rècord. Està molest amb el Parc Natural per aquest fet? Hi ha una falta de respecte institucional. Nosaltres diem que qui custodia democràticament el territori som els ajuntaments. La gent del poble ha votat aquest govern. No pot ser que un òrgan gestor d’un Parc Natural es pensi que està per sobre dels ajuntaments. Hem de treballar plegats i respectar les normatives, però qui marca la política del que volem són els veïns del poble. Quan ets molt petit, això costa molt. L’única manera és plantar-se contínuament i recordar-ho. És una batalla contínua. En un ajuntament petit tens els tècnics que tens i sovint és com David contra Goliat. Sempre és així? No. Amb l’àrea de prevenció d’incendis de la mateixa Diputació, tenim una relació magnífica i cada any podem fer manteniment de camins i reparacions de basses. La pista d’accés al turó de Tagamanent està en molt mal estat, mentre que les pistes que són responsabilitat nostra estan en bones condicions. També hi ha equipaments que fa anys que estan tancats per falta de manteniment, com la masia museu de l’Agustí. Aquesta és una de les coses que més ens cansa de la política: no pot ser que entre administracions públiques hi hagi aquesta falta de respecte institucional. També van municipalitzar la recollida de residus. El servei de recollida externa era un drama i els resultats de recollida selectiva que teníem no eren bons. Vam passar al porta a porta i, després, vam assumir la gestió directa. Som al Consorci per a la Gestió de Residus del Vallès i hi portem una part de la brossa o treballem amb operadors privats si ens interessa. Gràcies a aquest model aquí no hem hagut d’apujar la taxa com s’ha fet a molts municipis. També ha estat així perquè els veïns han reciclat molt bé. Tagamanent és un poble amb poc més de 300 habitants però amb tres nuclis de població diferents, a banda de les masies disseminades. Com es gestiona això? Són reptes. Sempre hem tingut clar que els tres nuclis i els disseminats tenen el mateix dret i que hem de tractar tothom per igual. Han apostat per una implicació activa dels veïns en la presa de decisions... Fa anys que fem processos participatius per nuclis i als disseminats. Intentem aterrar les solucions als problemes concrets de cada zona. I després hi ha problemes generals que afecten tothom: les escombraries, l’aigua, la seguretat o la prevenció d’incendis. Un altre projecte que va fer va ser la creació d’un obrador públic per a petits productors del sector primari. Quin resultat està donant? Ja fa 10 anys que existeix. Hi ha un grup permanent d’uns 20 o 25 usuaris, petits emprenedors i persones individuals. Hi ha hagut casos d’èxit de gent que ha començat aquí i després ha muntat el seu propi obrador. Per exemple, una parella va venir a fer gelats i ara tenen una gelateria a Gràcia, a Barcelona. I també casos en què no ha anat bé. Però això també era la idea: que poguessin provar un projecte sense haver de fer una gran inversió i arruïnar-se si no funcionava. Va ser el primer obrador municipal de tot l’Estat. A Catalunya ha fet escola i la Generalitat i la Diputació van obrir línies per crear obradors compartits. Ara n’hi ha una vintena a Catalunya. Fer-ho no era competència de l’Ajuntament... Com a administració pública, sempre he pensat que tenim l’obligació de fer tot el que puguem, no només el que estem obligats a fer. Va ser difícil l’expropiació de l’antic edifici del restaurant que hi havia al peu de la C-17 a l’entitat financera que n’era propietària? Tècnicament no es podia ni tirar a terra ni enderrocar sense assumir molts costos. Els tècnics deien que la construcció estava bé. I un cop passa a ser de l’Ajuntament? Vam dir que havíem de trobar diners per fer-hi coses. Sempre hem tingut clar que no teníem fons propis i que havíem de buscar subvencions. Vam presentar el projecte de la planta de rentat de llana i ens el van concedir. Ha estat un repte molt gran. Durant dos anys vam investigar i vam buscar una solució treballant amb gent d’Austràlia, del Canadà i d’Anglaterra. Finalment hem aconseguit tenir una planta per tractar la llana, que és un problema per a molts ramaders perquè no saben què fer-ne. El projecte inicial, que era petit, s’ha convertit en una cosa molt més gran. Ara estem en una fase de creació d’una cooperativa per gestionar-la. No pot ser una gestió directa de l’Ajuntament, però tampoc volem que caigui en mans d’un privat. Estem treballant en diferents fórmules vinculades al sector primari i als pastors i pastores. I això com beneficia els veïns de Tagamanent? Ens ha servit per començar a arreglar i dignificar l’edifici. Ara ens permetrà fer més coses. Ja hi ha hagut gent interessada. L’edifici té llum, aigua i espai. Què més hi pot haver en aquest edifici? No ho sé. Tornem al procés participatiu: el que sigui que els veïns vulguin. L’edifici del Club de Tennis Tagamanent també va ser objecte d’una expropiació per part del consistori. Sí. Hi havia 38 veïns propietaris i l’Ajuntament tenia un parell de participacions. Vam aconseguir diners de fora i es va pagar a tothom el preu que vam pactar. Després va venir el repte d’aconseguir diners, permisos i superar la burocràcia per poder posar en funcionament la zona esportiva. Hi ha un pàdel i una zona d’escalada perquè això és el que van demanar els veïns. Si haguessin demanat una pista de croquet, tindríem una pista de croquet. Ara reobrirem l’espai del restaurant amb una nova concessió. Quin paper volen que tingui aquest espai? Ha de fer de zona d’equipament i d’espai de trobada dels veïns, que ara no teníem. Una mica el que ja feia l’antic Club de Tennis en la seva època. El canvi climàtic amb el risc major d’incendi o d’aiguats són alguns dels temes que més els preocupen? Sobre els incendis, les pistes són una qüestió de mínims per poder evacuar la gent si mai tenim un incendi. Això no ens salvarà d’un foc, però com a mínim permetrà que no pateixi ningú. Quant a projectes, fa molts anys que treballem en la gestió forestal. Amb altres ajuntaments veïns vam crear l’Associació de Gestió Forestal Montseny Ponent. És un cas d’èxit territorial. El 90% del territori forestal és privat i hem ajudat aquesta associació de propietaris, que agrupa més d’una vintena de persones, a trobar recursos econòmics per netejar els boscos. Alhora, hem instal·lat calderes de biomassa per ser consumidors d’aquesta fusta i tancar el cercle. Aposten per recuperar el sector primari. Sí. Per què hem portat l’aigua a les masies? Perquè si hi ha aigua hi pot haver ramaders. Hem d’intentar fer infraestructures. Si el problema en èpoques de sequera és que no plou, no pots dir a un ramader que si plou els animals viuran i, si no, se li morirà el bestiar. No parlem de grans explotacions ramaderes, sinó de ramaderia extensiva i equilibrada. La C-17 també els ha generat problemes. Ha canviat la situació? Amb el radar de tram es van reduir molts accidents. Això va ser un encert. Tenim una bona relació amb el Servei Català de Trànsit. Tot i això, l’últim accident greu va ser un drama perquè hi va haver un factor de mala sort: va bolcar un camió carregat de microplàstics i calia treballar amb cura perquè no anessin al riu. A més, la grua que havia de venir a moure’l era en un altre accident. Va trigar moltes hores. Què demanen a Trànsit? Que quan tallem la C-17, pensin que això és un cul-de-sac. Quan una emergència no permet arribar a casa o moure’t cap a Figaró, Aiguafreda o la Garriga és un problema molt gros. Trànsit ens va donar la raó i es van plantejar nous protocols perquè quan un accident talli la carretera moltes hores la gent del municipi es pugui moure. I l’R3? Com hauria de passar en un futur per aquí? Com a municipi tenim una afectació per la via del tren i un pas a nivell, però no és especialment molest. Però sí que volem el desdoblament perquè això redueixi el trànsit de vehicles a la C-17. Estaria molt bé. Però això només és una teoria. La gent agafarà el tren si hi ha un servei de qualitat, amb puntualitat i bones freqüències. Això és el que pot fer que la gent deixi el cotxe a casa. L’habitatge és un problema per a Tagamanent? Ara mateix, probablement no. Hi ha hagut un canvi generacional. Des de la pandèmia hi ha hagut un canvi brutal i ara tenim molta gent amb nens petits al poble. Però si aquesta canalla, d’aquí 15 o 20 anys, vol continuar vivint aquí, haurem de pensar-hi. Poden créixer? Queden quatre parcel·les sense edificar i poca cosa més. Però amb els serveis que tenim, d’aigua, llum i altres, no sé si podríem créixer sense posar-los en perill. Ignasi Martínez durant l'entrevista amb EL 9 NOU | Griselda Escrigas “Una fira no és un èxit si estàs perdent pagesos cada dia” Deixa l’alcaldia, però continuarà com a regidor. Anirà a la llista del 2027? L’acord amb els companys és que em quedo fins al final del mandat. A les pròximes eleccions no seré a la llista. El relleu ha de poder fer el seu projecte. El meu compromís personal amb el municipi hi serà. Si em necessiten, ajudaré. És complicat ser alcalde d’un poble petit com Tagamanent? Hi ha hagut moments molt complicats i moments en què et cau un pes de responsabilitat que has de saber portar. No tenia formació per a això. Entenc que la gent que ens dediquem a la política tenim uns valors de servei públic. Has de tenir aquest punt d’empatia amb la gent. Deu haver hagut de fer una mica de tot... Vam fer el pla d’emergències i ens van formar sobre com actuar en cas de pandèmia. Ens van dir que això no passaria mai, però va passar. També hi ha hagut situacions més divertides com perseguint porcs pel poble després d’un accident d’un camió a la C-17. I després en faltaven. Potser algú en va fer botifarres! Són coses que recordes. També implica renúncies? He deixat de banda moltes coses. Amb la dificultat que hem tingut aquí, he hagut de dedicar molt més temps del que pensava a l’Ajuntament. Això ha anat en detriment d’estar amb els meus fills, amb la meva dona i amb el meu negoci. M’ha representat un desgast físic i psicològic molt important. Si vols fer-ho de debò, no acabes de desconnectar mai. I 15 anys sense desconnectar és bastant heavy. Però també hi ha grans satisfaccions: seure davant d’una entitat bancària per dir-li que li expropiem un edifici o poder batallar amb companyies de telecomunicacions, elèctriques o de l’aigua en benefici del poble. El que més m’ha sobtat és que gent que no em coneixia de res confiés en mi cada quatre anys. Això dona una responsabilitat i un agraïment enormes. Abans de l’estiu va deixar el càrrec de conseller de Productes de la Terra al Consell Comarcal. Per què? Allà també veus que el funcionament de l’administració pública és un desastre. Amb el sector primari ens omplim la boca dient que una fira de tomàquet és un èxit o que una fira de l’oli és un èxit. Però no és veritat si estàs perdent pagesos cada dia. Els pagesos que venen a aquestes fires han deixat de produir varietats locals i molts no poden sobreviure. La solució no és fer una fira. Cal agafar els pagesos, escoltar-los i preguntar-los com els pots ajudar. Els recursos haurien de servir perquè els projectes puguin aterrar i perquè els pagesos no tinguin tantes traves burocràtiques. Quan veus que tot es redueix a quatre fires i que ens gastem diners i recursos de personal del Consell en això, penses que alguna cosa estem fent malament. Va ser un dels motius pels quals vaig decidir plegar. Continuo col·laborant personalment amb moltes entitats perquè crec en això i continuo amb la lluita. Què es podria fer? Vaig portar una idea que no era meva. El Consell Comarcal gestiona vuit menjadors escolars. A Osona i la Garrotxa, menjadors escolars s’abasteixen amb productes de proximitat. El problema és que les licitacions i els plecs de clàusules són complicats. Però hi ha llocs on han trobat la solució i l’estan posant en pràctica. Per què no ho podem aplicar aquí? Podria ser una sortida per revitalitzar una part del sector agrícola i afavoriria els escolars que consumirien uns aliments de més qualitat. Si l’administració comença a fer aquestes polítiques, el sector es pot ajuntar i avançar.

Ignasi Martínez: “Si ets un poble petit com Tagamanent, costa que et facin cas. T’has de plantar”

Jordi Pereda: “No hi ha lloguer ni pisos assequibles a Vallromanes”

Roser Xalabarder guanya les primàries de Junts a Caldes i serà candidata el 2027

Ignasi Martínez oficialitza la renúncia a l’alcaldia de Tagamanent en un ple

Vilanova cancel·la totes les fires fins a finals d’any per reduir la despesa econòmica

LA PREGUNTA

El ministre Òscar Puente ha de dimitir després de l’accident del tren?

L’inspector Lluís Colomer torna a la Policia Local de Granollers

Un mestre pastisser de primera

Un primer i un segon premi de la loteria estatal i una Primitiva en un sol dia a Parets i Granollers

“Puc parlar d’un abans i un després; soc un altre”

Adif anuncia la posada en tensió del tram en obres de l’R3

L’operatiu dels Mossos diumenge a Granollers fa 131 identificacions

Troben un cadàver en estat avançat de descomposició a Santa Maria de Martorelles

Territori posa autobusos més petits a les línies del Montseny després de l'accident

Claudi Garrell: “Crec més en les matemàtiques que en Jesús”

Els panellets de pinyons s’imposen a les noves tendències de sabors