VIATGE AL FONS DE LA COVID
Imma Cañas, de 52 anys, treballa a la sisena planta de l’Hospital General de Granollers, una de les zones zero de la Covid-19. Quan mira enrere, té un agraïment infinit pels voluntaris que els van proveir de bates i pels metges que feien i fan el MIR.
Vostè treballa a la sisena planta de l’Hospital de Granollers, oi?
Sí, és la planta on ingressen els pacients de medicina interna. Per tant, va ser la primera on van ingressar els malalts amb Covid.
I vostè és metgessa.
Especialista en medicina interna. La meva àrea d’expertesa és la malaltia tromboembòlica venosa.
S’havia imaginat mai una pandèmia com la de la Covid-19?
No, mai.
Mai?
Mai, mai, mai. Quan vaig començar medecina interna, m’agradaven les infeccions i, de fet, pensava que m’hi dedicaria fins que em van cridar més l’atenció les trombosis. Amb la Covid ens hem trobat una infecció que pot provocar trombosi.
Com va viure els primers temps de la pandèmia?
Va ser brutal. Els primers casos els tractava la gent d’infeccions i la resta ens dedicàvem als altres malalts. Però va arribar un moment que tots, tots, tots els equips de medicina interna només portàvem pacients amb Covid. El virus va provocar el tancament de la planta sisena B primer; la sisena C, després… Arribaves a l’hospital i, en qüestió de dies, tota la cinquena també era Covid, tota la quarta, també… tota la tercera… I va arribar un moment que tot l’hospital era Covid.
I els pacients sense Covid?
Nosaltres també ens ho preguntàvem. Ens sobtava molt. On és la gent amb infarts, amb ictus o amb altres infeccions? No venien per por.
Es quedaven a casa?
Sí. I ara s’estan diagnosticant pacients que van tenir, per exemple, un infart llavors. Però és que també ha estat molt complicat tot plegat. Les consultes s’han endarrerit, la primària estava col·lapsada… Això ens preocupa: hi ha moltes coses que es van deixar de fer i que estan sortint ara.
I ara com estan?
Ara només hi ha pacients amb Covid a la sisena planta i alguns a l’UCI, però continuen ingressant. Per això cal que la gent no es relaxi i faci cas de les mesures de seguretat: mascareta, distància i rentar-se les mans sovint. Al carrer estan augmentant els casos i, per tant, hi haurà més ingressos. Això vol dir que necessitarem més llits i més llits d’UCI. Ara estem més preparats perquè en sabem més, però encara no hi ha remei per al virus. Tothom esperem el medicament que el curi o la vacuna. I estem preocupats perquè creixen els casos i el personal és el que és. S’han d’augmentar molt més tant els recursos materials com els de personal: més metgesses, més infermeres, més auxiliars… El que va passar al març, l’abril i el maig no sé si ho podríem aguantar un altre cop. Va ser un estrès impressionant, una dedicació d’hores bàrbara. Arribaves abans de les 8 del matí, sorties a les 6 o les 7 de la tarda i, en tornar a casa, havies d’estudiar la malaltia, els últims medicaments, actualitzar-te… Hi ha hagut molta feina a darrere.
I alguna lliçó positiva?
Penso que ens ha enfortit molt com a equip. La col·laboració de tot el personal de l’HGG ha estat increïble. Igual que les relacions amb altres hospitals o les societats científiques.
Quines eines emocionals han fet servir per tirar endavant?
Som un equip i mai no ens hem trobat sols. Entre nosaltres hem parlat molt, hem plorat molt quan ens sentíem impotents en una guàrdia i se’ns escapava: “És que ja no puc més! No pot ser!” Jo he intentat compartir com em sentia amb els companys. També hem tingut psicòlegs, però penso que la feina més important ells l’han pogut fer amb els pacients. Perquè és que la por ha estat present arreu: els amoïnava no sortir-se’n i sentien la por d’estar sols a l’habitació i ho havien d’estar per evitar el risc de contagi.
Imma Cañas, metgessa internista de l’Hospital de Granollers / Griselda Escrigas
{{ comment.text }}