VIATGE AL FONS DE LA COVID
Jordi Calls, de 58 anys, és el cap del servei de Nefrologia de l’Hospital de Mollet, que també presta atenció a Granollers. Defensa que cal una planificació global del sistema sanitari a 10 o 20 anys.
Es podrà contenir la que sembla que serà la sisena onada?
Sí, jo voldria ser optimista. Les altres onades van costar molt més perquè va agafar tothom desprevingut i amb desconeixement de la malaltia. Però personalment penso que quan el virus afecta algú és com una loteria.
En quin sentit?
No hi ha factors clars per dir “a aquesta persona li anirà bé” o “a aquella li anirà malament”, al marge de l’edat i el sexe. Hi ha persones sanes que els ha afectat moltíssim i hi ha persones amb malalties cròniques, per exemple, gent gran en diàlisi, per qui no ha estat res, com un constipat fluixet… El fet que la gran majoria de la població estigui vacunada farà que sigui una onada que potser duri més, ara estem en fase de pujada, però no serà pas com les altres. S’hauria de contenir millor.
Com estan els ànims dels metges i la resta de sanitaris?
Hi ha una mica de decepció i pessimisme. Veiem que onada rere onada els requeriments per dotar bé el sistema sanitari, sobretot de personal i concretament d’infermeria, són insuficients. No s’està agafant el bou per les banyes. Continuem amb la precarietat de personal, anem a empentes i rodolons. Ningú no agafa la responsabilitat de pensar en el futur i donar recursos suficients al sistema. Perquè és que no només cal plantilles ben dotades per atendre el dia a dia dels malalts, també ens cal per a epidèmies futures. La supereficiència d’ara s’estavella quan hi ha alguna cosa que marxa de mare i aleshores el sistema entra en risc d’enfonsar-se. El personal està molt cansat.
Les direccions d’hospitals lamenten que no hi ha prou professionals al mercat. ¿No se’n troben perquè cal més gent formant-se o perquè les condicions ofertes són precàries?
Totes dues coses. Hi ha una diferència molt gran entre hospitals. N’hi ha que ofereixen millors contractes, millors sous, millors condicions de treball… i llavors és clar que la gent vagi cap allà. Altres hospitals no poden oferir aquestes condicions per manca de dotació pressupostària. I també hi ha una manca de professionals crònica que fa que sovint s’hagi de contractar gent de fora de la comunitat o de fora del país. Cada cop ho veiem més. S’ajunten les dues coses.
Sobta que les facultats de Medicina tinguin numerus clausus –per tant, hi ha demanda– al mateix temps que se sap que falten metges.
És cert. Faria falta una política global: quants metges es formen, quants metges fan falta, quants metges es jubilaran en uns anys… No es pot mantenir el curt-terminisme a dos o tres anys d’ara. Cal una previsió a 10 o 20 anys; i no només pel que fa als metges, també pel que fa a infermeria i altres professions sanitàries. A més de dotació pressupostària adequada, cal planificació a llarg termini.
L’atenció a la resta de malalties, si és que no són urgents, s’està ajornant per la pandèmia.
El temps és finit i els recursos són els que són. Si dediques el temps a tractar malalts amb Covid no en queda per tractar persones amb altres malalties. Per això s’allarguen les llistes d’espera, encara que prioritzem les patologies més urgents. Recuperar això, si no es posen més recursos, costarà moltíssim.
Com s’imagina d’aquí a un any?
Esperem que la sisena onada sigui més light i l’atenuem en pocs mesos. D’aquí a un any visitarem i controlarem coses que hauríem d’haver fet ara.
Es cronificarà la pandèmia?
Penso que sí, francament. La SARS-CoV del 2002 es va eliminar, la SARS-CoV-2 la tenim aquí, és la Covid, és molt possible que aparegui la SARS-CoV-3. Com més temps passi, serà més difícil sortir d’aquest laberint.
{{ comment.text }}