En una entrevista de fa un any a EL 9 NOU, vostè deia que el camí que havia de prendre el país estava per cartografiar. Ja ho està?
Ja tenim més cartografia, sobretot a través dels informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional, que han de ser 18. I comencem a tenir traçat el full de ruta.
Però és un full de ruta amb diverses vies?
Ens movem en dos escenaris. El primer: una consulta acceptada o tolerada, i l’altre, unes eleccions plebiscitàries. Intentarem de totes totes la consulta, i si no, el president ja ha dit que els catalans seran consultats a través d’unes plebiscitàries.
Si arriba la consulta, serà l’any que ve?
Segur que sí: el 2014. Tots els partits que sense complexos estem pel dret a decidir acordarem data i pregunta abans que s’acabi aquest any.
Cada dia es van coneixent més reaccions, més pals a les rodes, més discrepàncies… I a casa seva en tenen una de clara: la de Duran i Lleida.
El que hi ha cada dia més és immobilisme en l’altre costat –pressupostos de l’Estat, llei Wert…– i és a partir d’aquí que cadascú fa aportacions i reflexions. Nosaltres ens carreguem de raons per dir que aquest és un camí sense retorn. És aquí on hi ha els matisos.
El que diu Duran no són més que simples matisos?
En Duran apunta la tercera via en un Estat que es mogués i en el qual no fes falta una ruptura. Però també diu que si no hi ha altra via, no l’espanta la via de la declaració unilateral d’independència després d’unes plebiscitàries. En el tema de la consulta, no hi ha cap discrepància. Anem tots a la una: ni matís ni discrepància.
Per a CiU no hi ha cap camí del mig possible?
El pacte fiscal és la prova que totes les alternatives intermèdies s’han acabat. Estic segur que tota la gent que encara s’ho creu evolucionarà cap aquí. Qui pensava que l’any 2012 la majoria del catalanisme polític es presentaria amb l’eslògan de l’estat propi dins d’Europa? No es pensava, però després de cent anys de no sortir-nos- en, s’arriba aquí.
Les eleccions europees de l’any que ve seran més importants que mai?
Seran molt importants. Si som capaços de posar per davant els interessos de país per sobre dels dels partits, podríem oferir una candidatura de país molt potent. Si Europa veu que la participació a Catalunya és molt alta i veu unitat entorn al dret a decidir, ens ajudaria molt. La proposta que fem és una candidatura de país, no de partits.
Quin hauria de ser el perfil dels candidats?
Persones de prestigi. Tenim gent molt bona, transversal en moltes matèries i compromesa amb el país. Aquest és el plantejament. Sense la lògica de partit i amb una idea molt clara.
Seria molt excepcional…
Tan excepcional com ho és el moment a Catalunya.
Surten moltes opinions en contra des d’Europa que molts votants catalans poden pensar que no val la pena votar…
Moltes coses de les que es diuen vénen forçades per la diplomàcia espanyola, que fins i tot crida a consulta ambaixadors i cònsols. Per tant, d’Europa surten veus molt diferents. I ara diuen que aquest és un tema intern que s’ha de resoldre i que, després, ja es pronunciaran.
Europa acceptarà un nou país arribat aquest moment?
Europa no es pot permetre quedar-se un Estat espanyol sense Catalunya. I Espanya és el primer interessat que Catalunya no marxi perquè som aportadors nets de recursos. I Europa en té pocs! I si Catalunya no importés, no hi hauria tanta inversió estrangera com la que hi ha.
Al govern de Mariano Rajoy sí que sembla que Catalunya els importa poc…
Sí sí que els importem. Si no, no farien el discurs de la por i de l’amenaça.
Fem un supòsit: què passaria si ara el govern espanyol vingués amb una oferta de pacte fiscal?
Si per part de l’Estat espanyol hi hagués una oferta, no decidirà el govern ni el president. Es farà la consulta i si hi ha catalans que se’ls creuen, que votin no a la independència. Però els que ja no ens els creiem, continuarem votant a favor.
Cap possibilitat de tirar enrere per part de CiU?
Continuarem defensant l’estat propi i això no té marxa enrere. O consulta o eleccions plebiscitàries. Nosaltres volem una consulta amb totes les garanties legals o, com a mínim, tolerada. Però si la prohibeixen, el president té l’instrument de convocar eleccions i les plantejarà com a plebiscitàries.
L’altre dia es publicava una enquesta que situava CiU i ERC en igualtat de diputats. Com ho veuen des de CiU?
La primera lectura indica clarament que la gent avala el full de ruta traçat. El bloc dels partits que estem empenyent aquest full de ruta es consolida i s’amplia. I els grups que fuetegen tot el dia contra el procés es mouen en una forquilla d’entre 10 a 15.
Però CiU baixa molt…
Nosaltres tenim clar que el procés no el podem fer amb tàctica electoral perquè estem en un moment històric i estem escrivint història. I si ho fem amb tàctica electoral embarrancarem.
Però s’estan desgastant…
Tenim desgast perquè la situació de crisi i les conseqüències socials és una situació molt fomuda i el càstig es visualitza amb els que estem intentant donar-li la volta a la situació. La disminució de diputats nostres és per decisions que no ens agrada prendre però que hem de prendre. Però estem segurs que li anirem donant la volta
Com?
Quan aconseguim estabilitzar les finances, la gent haurà entès que les coses que hem fet han tingut sentit.
El PSC, que és un partit transversal, no hauria de tenir un paper clau en tot aquest procés?
Es va comprometre a favor del dret a decidir però ara el veiem absolutament dubitatiu i acomplexat. Hem d’intentar que hi sigui, però mai a costa de frenar el procés. Mentre jo pactava amb ERC, ICV i les CUP establir un calendari per tenir definida la pregunta i la data abans de finals d’any, el PSC intentava burxar entre Convergència i Unió.
Com ho van fer?
Presentant el que en dic la proposta Barbeta, el mateix decàleg que publicava La Vanguardia. I van fer el ridícul. I en moments transcendents no pots fer el ridícul.
Però vostès volen o no el PSC?
El PSC, l’hi volem, però no l’esperarem.
Què passarà si s’arriba a la consulta i guanya el no?
Acceptar el que digui la gent. I ara és el moment d’acabar de convèncer-la.
Hi ha força preguntes sobre el dia després que no tenen respostes clares…
El mes de gener tindrem els informes del Consell Assessor i podrem saber què passa amb les telecomunicacions, amb les vies de comunicació, amb la justícia… Tindrem tots els escenaris per preparar-nos per a l’endemà. El que no volem de cap manera és la improvisació.
I les pensions, i les ajudes europees als agricultors, i…?
Són arguments de la por que anem desmuntant. Pensions: els catalans tenim molt més assegurades les pensions amb estat propi que no pas en l’Estat espanyol, on la Seguretat Social és absolutament deficitària. Ajudes: el ministre d’Agricultura va dir que es quedarien sense la PAC. Això són només dues setmanes d’espoli fiscal! Estem segurs que Europa ens voldrà.
Però potser trigaran molt. Quant temps calculen?
Crec que seria molt automàtic. Quan va trigar la República Democràtica Alemanya? Van trobar una solució política. Si fem un procés ben fet des de la radicalitat democràticament i pacífica, no ens podran dir que no. La democràcia és la llavor d’Europa.
No els preocupa ser com Kosovo?
Catalunya no és Kosovo. Europa es mou per l’economia. Europa renunciarà al port de Barcelona, per exemple? Si Catalunya aporta 16.000 milions d’euros anuals a l’Estat espanyol, i Finlàndia aporta 2.000 milions a Europa, rebutjaran Catalunya, que és una gran aportadora de recursos?
És possible més boicot?
La crisi ha fet que cada vegada Catalunya es refiï menys del mercat espanyol. El món cada vegada confia més en les empreses catalanes: som la regió continental d’Europa que més inversió estrangera productiva ha tingut l’any passat. Quan hi va haver el boicot del cava, van adonar-se que el vidre i el suro el compraven a l’Estat espanyol, i van recular perquè anaven en contra de tothom. I algunes empreses que van patir el boicot van veure que vendre a fora els anava millor que vendre a Espanya.
