Josep Mir tenia 9 anys quan l’aviació feixista va bombardejar Cardedeu el 25 de gener de 1939. Una bomba va caure a casa seva, al número 1 del carrer Sant Miquel, i va causar les morts de la seva àvia, la seva cosina i la seva germana, i la destrucció total de l’immoble.
Ell va ser ferit i traslladat a un hospital militar. Quan les tropes republicanes es van retirar davant l’avanç franquista, un comboi de soldats se’l va emportar a l’exili. Després de gairebé un any vivint en una colònia de refugiats espanyols a França, va tornar amb els seus pares el desembre de 1939.
El 2014 va publicar el llibre Us deixo els meus records com a llegat, escrit amb el documentalista Salvador Coll, on narra la seva experiència a l’exili. Amb 92 anys, vidu i pare de tres fills, Mir continua vivint a Cardedeu.
Com recorda la seva infància, abans de la guerra?
Recordo que els nens jugàvem al carrer. Aleshores Cardedeu era molt diferent de com és ara. Només hi havia dues fàbriques, La Hilandera i Textil Rase. El 80% de la gent que hi vivia eren de pagès, com els meus pares. També recordo la meva germana, la Dolors, que tenia quatre anys menys que jo i va morir durant aquell bombardeig.
Què estava fent vostè, al moment de l’atac?
Casa meva era just al costat de l’antic escorxador, i precisament aquell dia estàvem fent la matança del porc. Normalment, abans d’un bombardeig vèiem acostar-se la Pava, l’avió de reconeixement, i això ja ens posava en alerta. Però aquell dia estàvem tan concentrats matant el porc, que no recordo si la vam arribar a veure o no. En tot cas, quan van començar a caure les bombes ja no vam tenir temps d’amagar-nos. El bombardeig no va durar gaire, però l’estona que em vaig passar atrapat a sota la runa sí que va ser molt llarga.
Com en va sortir, de sota la runa?
Un veí em va sentir cridant. Va deduir que era jo perquè sabia que aquell dia matàvem el porc i tota la família era a casa. Va ser ell qui va fer l’avís perquè em vinguessin a rescatar. Quan em van haver tret d’allà sota, com que estava ferit, em van portar a l’hospital militar que s’havia habilitat al balneari Blancafort de la Garriga. L’endemà ja ens van evacuar. Em van dir que m’enfilés a una furgoneta, i vaig anar de camí cap a França amb els mateixos soldats.
No devia ser un trajecte gens fàcil.
El primer dia vam parar a dormir a Caldes de Malavella. L’endemà, de camí cap a Portbou, tres avions feixistes ens van ametrallar i ens vam haver de resguardar al marge de la carretera fins que van haver marxat. Després de fer nit a Portbou, vam travessar la frontera francesa amb tren. A mi em van allotjar a Portvendres, en un vaixell habilitat com a hospital, i al cap d’una setmana em van portar fins a una colònia de refugiats espanyols a Aix-en-Provence.
Com la recorda, la vida a l’exili?
En tinc un bon record. Vivia en una casa als afores de la ciutat, a prop del bosc, i anava a escola amb els nens francesos. Fins i tot vaig aprendre a parlar i escriure el francès. Hi havia una associació que es dedicava a donar suport als refugiats espanyols com jo. A mi sempre em van tractar bé, mai em va faltar de res, i quan va ser l’hora de tornar-me’n cap a casa fins i tot em van comprar un vestit.
Quan i com va poder tornar a casa?
Va ser pels volts del 15 de desembre. Em van venir a buscar amb una ambulància, crec que era de la Creu Roja, i em van portar cap a Barcelona. Un cop allà, van notificar als meus pares que ja em podien venir a buscar.
I aleshores va conèixer la realitat de la postguerra.
Per sort, a casa meva no van passar gana. Durant l’exili, jo havia estat en contacte amb la meva família per carta des de França. Però al principi de tot tenia por de tornar a Cardedeu. No era por de patir un altre bombardeig, sinó por perquè no sabia què m’hi trobaria.
Malauradament, vuit dècades després encara hem de parlar de guerra. Li ressona d’alguna manera, el que està passant a Ucraïna?
Càsum en Putin! Ja tinc 92 anys, i de vegades encara penso que arribaré a veure com s’acaba el món. No soc gens sanguinari. Crec que totes les idees es poden defensar, però una guerra mai pot portar res de bo.
