ANATOMIA D’UN CANVI CLIMÀTIC
Miró, de 47 anys, és investigador del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC). També estudia l’obra d’un pioner de la seva disciplina, el granollerí d’adopció Dionís Puig (1835-1921), un dels primers homes del temps.
Vostè és qui més ha aprofundit en l’estudi de Dionís Puig i Soler. Com el va trobar?
Una mica per casualitat. Sempre m’ha agradat la història, tot i la meva formació científica, i estudiant els inicis de la meteorologia hi ha una part que queda oculta, tot allò que hi ha abans d’Eudard Fontserè, un dels personatges cabdals d’aquesta ciència. Buscant a biblioteques vaig trobar a un butlletí excursionista on un granollerí, Dionís Puig, havia publicat les seves teories sobre el temps el 1884. A partir d’aquí vaig anar tibant el fil.
Dionís Puig és un dels pioners de la meteorologia?
Catalunya estava molt més avançada que la resta de l’Estat, en el sentit que es practicava una ciència meteorològica aplicada al pronòstic i no pas a la recollida de dades i prou. A Catalunya hi havia tot de científics que volien fer predicció del temps, però no se’n sortien gaire. Dionís Puig va ser un dels primers que s’hi va atrevir de debò, encara que ell no era del món de l’acadèmia. Sí que va ser pioner en fer predicció meteorològica als diaris.
I com s’ho feia al segle XIX sense gaires eines ni referents?
La meteorologia com a ciència de predicció del temps no va ser factible fins al 1905. Del 1905 enrere, la gent anava fent proves, no sabien on havien d’agafar-se. Dionís Puig va intentar fer una teoria nova, que es basava en tot el que havia llegit de diferents autors. Ell era notari d’ofici, però sabia molt de ciència. En aquella època, a més, la gent es negava a fer prediccions perquè es consideraven molt poc científiques. No agradaven gaire. Però Dionís Puig va crear un mètode original.
El mètode de Puig funcionava?
Funcionava a vegades. Hi havia el rum-rum que molt bé, molt bé, no ho feia, que tenia desencerts. Però és que hi ha documentats molts i molts encerts. Una persona que ho fes malament no hauria durant tants anys a grans diaris fent d’home del temps.
A Dionís Puig l’obsessionaven molt les pedregades i la sequera, fenòmens ben d’actualitat.
La meteorologia estudia fenòmens extrems i el més extrem que tenim al Mediterrani són les pedregades i els períodes de sequera. És allò que fa més mal a l’agricultura. Ens hem de situar en aquell context, finals del segle XIX i principis del XX, quan hi van haver moltes sequeres i la necessitat de modernitzar l’agricultura a Espanya, que estava molt endarrerida. Dionís Puig era dels que pensava que la ciència havia d’ajudar a la modernització d’Espanya, que era esclava de l’ús irracional dels recursos, per exemple amb la desforestació.
Pensava que amb una altra política forestal, amb una altra política hidràulica, s’avançaria. I pensava que l’espanyol no era prou respectuós amb el medi ambient i això lliga del tot quan parlem del canvi climàtic. Fa més d’un segle, Dionís Puig es va adonar que l’home té una acció sobre el clima. Òbviament no parlava en termes de canvi climàtic perquè les emissions de CO2 de les fàbriques del seu temps eren les que eren i no hi havia trànsit. No era un problema de CO2, era un problema de salvatgisme en aquella Espanya decimonònica que talava els arbres, que desertificava sense cap mena de planificació. Per això Puig és un dels precursors de la Festa de l’Arbre.
Puig insistia que calien arbres per atraure la pluja. Déu n’hi do la seva intuïció.
La intuïció és la gran virtut de Dionís Puig. Ell va intuir problemes que es trigarien anys a descobrir-se i estudiar-se, com la formació de gotes fredes en altura que provoquen precipitacions inesperades. I també va intuir que plantar arbres era una solució contra l’escalfament, que servia per suavitzar el clima.
{{ comment.text }}