Les mongetes, en les seves moltes variants, són el producte que més apareix referenciat en el terme de la Garriga i en molts d’altres pobles del Vallès Oriental.
Jordi Puig ha estudiat i inventariat les varietats antigues d’horta en gran part de la comarca i hi ha trobat constància d’unes 120 llavors que s’han anat cultivant durant més de trenta anys. Amb tot, l’ambientòleg considera que per parlar amb propietat de varietats antigues, i per tant molt arrelades a un territori, han de tenir uns seixanta anys.
De les varietats antigues que encara es fan en el terme de la Garriga, ni que sigui en petites quantitats, va esmentar-ne unes quantes: la col pell de galàpat, l’escarola de cabell d’àngel, l’escarola de perruqueta –que conserva Salvador Cañellas–, l’enciam escaroler, l’enciam orella d’ase, la ceba bavosa blanca d’hivern, la ceba vigatana, la mongeta de la neu –molt pròpia de la Garriga–, la mongeta del ganxet mig –que des de 1947 cultiva Josep Ferrer Mas–, la mongeta genoll de Crist, la mongeta llaminera tendra, la mongeta perona de mata alta, l’espinac llarg d’hivern, el tomàquet pometa –sortit de les antigues plantacions de llavors de Can Pona de la Garriga–, el tomàquet de Montserrat, el tomàquet rosa i l’escarxofa morada.
Una constatació del treball que va presentar Puig a Can Raspall fa uns dies és que les grans explotacions agràries del poble han estat les que menys varietats antigues han conservat: “És normal, el que es dedica professionalment a la pagesia busca rendiments alts i bons que potser moltes de les varietats antigues no tenen”. I afegeix que a la Garriga, el creixement urbanístic ha anat arraconant les terres de cultiu “que ara es troben bàsicament entre els 200 i els 400 metres d’alçada”.
Jordi Puig va agrair la feina activa de recuperació de llavors antigues feta pel cuiner i pagès Pep Salsetes i va dir que caldria un pla de recuperació d’aquestes varietats garriguenques i comarcals abans que no es perdin del tot.
