L’Agnès Martínez jugava habitualment a tennis amb la seva parella, Maurici Romero. L’any 2015 van notar que l’Agnès començava a deixar marques a terra perquè arrossegava un peu. Va ser el primer senyal que li va donar l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA), una malaltia degenerativa que li van diagnosticar al cap d’uns mesos i després de sotmetre’s a proves neurològiques.
“Primer, vam pensar que era per l’embaràs perquè feia poc que havia estat mare, però no va ser així”, explica Maurici Romero. Ja amb el diagnòstic, “l’evolució de la malaltia va ser bastant ràpida”. Vuit mesos després va haver de deixar de treballar i, el maig de 2017, va deixar de parlar, tot i que es podia continuar comunicant amb un programa informàtic on ella escrivia amb el moviment dels ulls.
Tot i el diagnòstic, l’Agnès es va implicar en el projecte polític d’Ametlla’t i va ser regidora a l’Ajuntament entre 2015 i el març de 2017. “Va afrontar la malaltia amb molta força. Això no vol dir que no hi hagués moments difícils.” Va passar, sobretot, quan calia assumir passos enrere per a la seva autonomia. “Quan va haver de començar a fer servir sempre la cadira de rodes. Primer, hi ha un rebuig però de seguida la va convertir en una aliada i va veure que allò li permetia continuar fent coses.”
Amb la malaltia ja avançada, tant bon punt va entrar en vigor la llei de l’eutanàsia, al juny, l’Agnès s’hi va acollir i el 28 de setembre passat li van aplicar amb 47 anys. “Com a parella, n’havíem parlat perquè era un tema d’actualitat. L’Agnès havia fet testament vital ja abans del diagnòstic”, explica Romero, que recorda com ella, “que no havia estat mai votant del PSOE, volia que guanyessin les eleccions perquè portaven l’eutanàsia al seu programa electoral”.
De fet, està convençut que saber que hi havia l’opció de l’eutanàsia “la va ajudar a viure millor”. “En una situació de discapacitat i dependència absoluta, si tens un botó que saps que, quan vols, el pots prémer, això t’ajuda”, exposa Romero, que ressalta que el procés és “molt escrupolós” per garantir que aquell pas és “la voluntat de la persona”, que, a més, té “l’opció de poder-lo fer reversible”. “Sempre hi ha la possibilitat de canviar d’opinió.”
Per això, Romero té clar que “el dret a morir dignament no és una injecció per morir en un llit tranquil i sense dolor, és un procés on la persona i la seva família s’han de sentir estimats, acompanyats i segurs en tot moment”.
“Essencials”
I, això, assegura, ho han trobat, tant en el moment que l’Agnès va formalitzar la petició per acollir-se a la llei –el 25 de juny– com en tot el procés de la malaltia en la figura de la infermera i la metgessa del CAP del poble que els han atès. “Han estat essencials.”
A partir de la petició, es van seguir tots els passos marcats per la llei –l’Agnès va haver de refermar-la 15 dies després– i un cop aprovada, d’acord amb ella, es fa fixar el dia. “Vaig percebre molta tranquil·litat en l’Agnès”, comenta Romero. “Per la metgessa i la infermera, també era la primera vegada i no deixa de ser una situació humanament impactant.” La doctora, “quan va veure que era la voluntat de l’Agnès, s’hi va dedicar amb tota intensitat”, ressalta ell. “Tens la sensació que estàs fent una cosa que segur que l’està ajudant. És la sensació que jo vaig tenir i, parlant amb la infermera, vam percebre el mateix.”
Romero també mostra l’agraïment al servei de cures pal·liatives del PADES. “El personal sanitari és fonamental en la seguretat i la doctora i, tots aquests anys, la infermera han estat bàsiques. Veus realment què és estimar una professió.” És una atenció que va més enllà de la persona malalta i que es feia extensiva a la família. “Sempre trobaven un moment per preguntar-nos com estàvem nosaltres”, explica Romero, que tenen amb l’Agnès un fill que acaba de fer 10 anys i a qui li han explicat tot “amb claredat”.
També valora “la sort d’estar envoltats de persones que ho han entès” i el suport que ha rebut l’Agnès, que s’ha continuat comunicant amb el seu entorn aprofitant les noves tecnologies i explicant la seva experiència a Twitter. Posa l’exemple de les tres amigues que tenia des de la infància: “No han fallat ni un dia i no fallar cap dia en cinc anys no és fàcil. Han demostrat el que és l’amistat”, certifica Romero, que ha decidit explicar la vivència perquè “l’Agnès volia que la seva experiència servís per ajudar altres persones”.
