VIATGE AL FONS DE LA COVID
Maisa Campos, de 50 anys, presideix el Cercle d’Estudis en Salut Mental del Vallès (CESMVA). que el proper 7 de maig dedicarà una jornada-homenatge a la desapareguda psicomotricista granollerina Margaret Colomer.
Per què es va fundar el CESMVA?
Teníem la idea de poder aglutinar el màxim de disciplines (psicologia, pedagogia, logopèdia, psicomotricitat…) per poder reflexionar la salut mental a la comarca, tot i que finalment la majoria som psicòlogues. Una de les membres de l’equip va ser la Margaret Colomer.
Quins objectius es marquen?
Volem continuar l’espai de pensament i de treball, fer formació interna i fer difusió. I d’aquí ben poc, aquest proper dissabte 7 de maig al cinema Edison de Granollers, farem la jornada-homenatge in memoriam a la Margaret Colomer.
La pandèmia ha empitjorat la nostra salut mental?
Molt. No havíem treballat mai tant. La majoria dels membres del CESMVA tenim consulta privada i mai a la vida, ni tant sols entre els professionals amb més experiència, havíem tingut una demanda com la que estem tenint ara.
Hi ha col·lectius més afectats que altres, o és general?
Amb dades concretes a la mà no t’ho sé dir, però sí que és cert que està afectant els més vulnerables. Ara mateix, a la xarxa d’atenció pública, s’està fent palès el dèficit molt d’important de recursos i professionals per a la salut mental. Qui pot tenir recursos econòmics pot accedir a l’atenció privada i qui no té aquests recursos ha de patir unes llistes d’espera que fan por, tot i que hi hagi riscos, sobretot en la població infantil i juvenil. Durant els mesos de confinament van pujar les demandes d’atenció per violència domèstica; les famílies amb dinàmiques complicades van patir molt estrès i no hi ha hagut recursos per solucionar-ho… És evident que a menys salut mental, més dificultats.
Ara que s’està normalitzant tot plegat –ja no hem de portar mascareta, per exemple–, aniran a la baixa els problemes de salut mental?
De moment no s’està pas aturant. El que ha fet la pandèmia és que es vegin molt més problemes de salut mental com , per exemple, l’estrès en els adolescents. I a nivell global la pandèmia ha fet més palès els dèficits en tota la gestió de la salut mental.
Què caldria fer?
En salut mental hi ha una tendència a vegades massa biologista. O sigui a buscar en el cervell explicacions que tenen molt a veure amb components emocionals, relacionals i socials. La pandèmia ha estat un impacte social i ens serveix per adonar-nos que les situacions de salut mental no només s’expliquen per un mal funcionament cerebral. És clar que el cervell pot ser clau en les nostres conductes i accions, però allò social ens afecta i influeix a tots nosaltres.
Vol dir que la salut mental no només s’ha de tractar amb pastilles?
Exacte. Un dels aspectes que més hem treballat al CESMVA és la crítica a la medicalització. Cal crear xarxes de confort per compartir experiències. En el cas dels adolescents, per exemple, eines de concentració, de regulació de l’ús de les pantalles, d’anar posant límits. Si no els acompanyem en la criança se’ns aniran escapant i amb la medicalització no construirem gaire res. La infància i la joventut ha de tenir un acompanyament adult seriós, respectuós i encoratjador. No voldria simplificar, però pensar que tot surt sense esforç és un camí equivocat.
Ens prendrem prou seriosament la salut mental?
És complex saber-ho, però és clar que si no se’n parla no es coneix. La tendència social més individualista, consumista i omnipotent, que pensa que tot ho pot fer, no ajuda en absolut. Baixar a la realitat i gestionar la dedicació, el temps d’espera, la tolerància a la frustració… són processos, no és ho tens o no ho tens.
{{ comment.text }}