ANATOMIA D’UN CANVI CLIMÀTIC
Marc Valls Matheu, de 52 anys i de Santa Eulàlia de Ronçana, és biòleg, catedràtic de la Universitat de Barcelona (UB) i investigador del Centre de Recerca Agrigenòmica (CRAG) de la Universitat Autònoma (UAB).
Vostè està investigant com es comporta un patogen que es diu Ralstonia solanacearum?
Sí, és un bacteri molt concret, aquest que ensenyo a la fotografia, que causa una malaltia greu a les plantes de països tropicals i subtropicals. Al nostre hemisferi, fins ara, no era gaire important, però tot això pot canviar.
Pot canviar per culpa del canvi climàtic?
Hi ha dos grans factors que afecten molt l’expansió de malalties. El primer és la globalització. O sigui, l’intercanvi constant de béns i persones arreu del món. Mai no s’havia donat d’una manera tan intensa com ara. I el segon factor és el canvi climàtic. O sigui, unes temperatures més càlides poden afavorir l’extensió d’alguns patògens a zones del globus on abans no hi eren perquè no podien crèixer. El nostre patogen, que és tropical i subtropical, va ser detectat l’any passat a un camp de patateres a prop de Moscou. Pot sonar una mica sensacionalista però ens dona la magnitud de l’expansió. Alerta també: quan diem detectat, volem dir que és brot, no que ja hi estigui establert. De moment.
Què fa aquest patogen?
El bacteri entra al sistema vascular de les plantes i el col·lapsa, l’embussa. La planta es mor per ofegament perquè no pot accedir ni a l’aigua ni la resta de nutrients. La malaltia es diu justament marciment bacterià perquè les plantes es panseixen com si no les reguessis. Moren en realitat perquè estan infectades d’aquest patogen. És una malaltia molt devastadora i un dels principals problemes agrícoles a països tropicals.
Que aquests patògens s’escampin als camps voldrà dir que s’haurà de fer servir antibiòtics?
A Europa i a la majoria de països del món els antibiòtics estan prohibits per a l’agricultura. Les malalties bacterianes de les plantes, que no semblaven importants, a partir d’ara podrien ser un problema gravíssim perquè no hi ha cap manera de lluitar-hi. Però ho estem intentant de moltes maneres. Per exemple, a partir de la microbiota o amb compostos orgànics sostenibles o també fent plantes més resistents a la malaltia, que és al que jo em dedico. La genètica, que a vegades la gent la veu com una enemiga, és el nostre gran aliat i és un aliat ben ecològic.
De fet, el pagesos fan genètica des de fa milers d’anys fent creuaments i seleccionant cultius.
És important ser conscients que amb la genètica podem evitar haver de fer servir molts productes químics. A Europa i a la resta del món hem de tendir cap a un model agrícola molt més sostenible i respectuós amb el medi ambient.
No sé si investigacions com la seva són prou conegudes pel gran públic.
Costa difondre el coneixement científic, sí. Però també m’agrada ser autocrític i penso que els científics ens hem d’esforçar més a explicar-nos. I no tant per fer-nos autobombo, sinó per contribuir al coneixement. I alerta també com transmetem aquest coneixement. Els científics hem de donar una visió no apocalíptica del canvi climàtic. Ens estem trobant noves generacions que es declaren ecodeprimits, que creuen que no hi ha solució. Aquesta no és la manera, hem de fer al revés: cal potenciar la importància del coneixement perquè amb coneixement la humanitat podem lluitar contra reptes majúsculs. Ja ho hem fet i ho tornarem a fer. A classe, als meus alumnes més ecodeprimits els explico: “Vosaltres sou conscients que fa 40 anys tots els rius eren de colors i absolutament tòxics al Vallès? Doncs ara hi ha llúdrigues i peixos!” Hem d’alertar molt del canvi climàtic, sí, però també hem de transmetre una visió no apocalíptica.
{{ comment.text }}