Ha estat sis anys en la direcció d’Oriol Junqueras i ara dona suport a una altra candidatura. Per què?
No és un tema personal. La gent que ens aglutinem al voltant d’aquesta candidatura creiem que s’ha acabat un cicle polític complex perquè hem tret els millors resultats de la història contemporània, però també de dolentes, i hem acabat el cicle amb mals resultats a totes les eleccions. Tampoc és la fi del món perquè hem estat pitjor i en un partit polític hi ha cicles. Però per tornar a estar a dalt, per tornar a connectar amb la gent que ens ha deixat de votar, cal fer coses noves.
Com?
Vol dir canviar el partit de dalt a baix? No, perquè si som a ERC és perquè compartim els valors d’ERC. Però sí fer les coses diferents, aprendre del que hem fet malament per millorar-ho i renovar els lideratges. Jo també he estat amb la Marta Rovira i en Pere Aragonès, però ells consideren que és el moment de fer un pas al costat i els que estem en aquesta candidatura considerem que ja és un cicle de 13 anys de presidència i secretaria general de Junqueras i Rovira i que toca que emergeixin nous lideratges. No vol dir que se n’hagin d’anar a casa. També aprofitant el llegat d’aquests anys.
No tenen una figura com a líder, almenys públicament. Internament sí?
Evidentment que hi ha lideratges perquè si algú no ho lidera això no passa. Però són moltes persones. Una de les coses que volem fer és modificar aquesta estructura; que no siguin una o dues persones les que capitalitzin tot el poder. Al final hi ha d’haver uns noms. Però no tenim pressa perquè és un procés que hem fet pensant primer en el projecte i el que ens aglutina no és una persona sinó unes idees. El que ens enforteix com a partit és poder debatre políticament què hem de fer. Això no és una qüestió d’afinitats personals. I tenim ganes de tornar a il·lusionar la gent amb el projecte. Il·lusionar-nos nosaltres primer com a militants d’ERC per tornar a il·lusionar la ciutadania els propers anys.
Estaria disposada a fer un pas endavant?
Jo estic al servei de l’organització. Necessitem uns lideratges al servei del partit i no un partit al servei dels lideratges. El partit són persones, però el que ens enforteix és el col·lectiu. Jo assumiré el que els companys i companyes creguin que he d’assumir. Soc portaveu a l’Ajuntament i això em porta molta feina i tinc dos fills… Ja ho veuré. No dic que no a res però tampoc dic que sí a res…
Què creu que han fet malament per arribar a aquesta situació?
No hi ha una única causa. A vegades és fer coses en el moment que no toca o que la gent no està preparada per entendre. I me’n sento corresponsable. Però de cara enfora i vist amb perspectiva, segurament per preservar aquest govern en minoria i per intentar fer equilibris impossibles crec que hem estat massa indefinits en moltes coses. Nosaltres creiem que els dos eixos d’ERC i que ens diferencien de la resta és la defensa de l’alliberament nacional i la justícia social. No tindrem una nació lliure si no és de persones lliures. I crec que ens hem desdibuixat en els dos eixos.
En quin sentit?
En l’eix social ens ha faltat fermesa i ens hem indefinit en coses claus com per exemple, aquí al Vallès, el quart cinturó per tenir uns pressupostos, per mantenir aquest govern… A vegades no hem parlat prou clar. Dit d’una altra manera, a vegades hem intentat ser un partit que agrada a tothom. En fitxes una mica un de cada color i penses que et votarà tot l’espectre ideològic i crec que ens hem d’assemblar a la societat que volem representar, però també transformar-la. Som un partit d’esquerres i crec que ens ha de votar la gent d’aquesta ideologia i convèncer més gent perquè la tingui. I convèncer mes gent que la independència és necessària.
I en l’eix nacional?
Després del 2017, en què vam fer un referèndum i vam guanyar però no ens en vam sortir amb l’objectiu que teníem que era fer una república independent, les lectures que s’han fet a posteriori ens han fet molt mal a tot el moviment independentista. Crec que el que ha fet ERC d’explicar les coses com són, hi ha gent que no ho ha volgut acceptar. I el gir no és un gir estratègic, el que ha fet ERC és adaptar l’estratègia al context, que és el que hem de fer ara. És a dir, continuem tenint el mateix objectiu, però hem de tornar a picar pedra per arreglar el que no teníem prou ben lligat el 2017 i si hi ha un nou embat poder fer-lo molt millor.
La via es el referèndum?
N’estem convençuts. Però aquest referèndum s’ha de reconèixer internament i externament perquè serveixi. És una lliçó que hem après. Hem renovat l’estratègia moltes vegades i aquesta és una vegada més, però això ha costat d’entendre i hem tingut una imatge injusta, però potser també motivada per com hem actuat de supeditació al PSOE durant aquests anys. S’ha imposat la imatge de pagafantes a canvi de res. Que no és cert perquè hem aconseguit moltes coses, però la imatge és aquesta i més amb el vot a la investidura d’Illa. No sense molt debat intern i no sense molta part de la militància que no l’acabava de veure. Perquè tant als que van votar que sí com als que no, d’il·lusió de fer president Illa no ens en fa. Però el resultat electoral és el que és i l’atzucac en què estàvem les noves eleccions no l’haguessin resolt sinó que l’haguessin empitjorat. I el resultat de la negociació justificava fer-ho.
I ara a l’oposició, què han de fer?
Fer una oposició de contrast amb el PSC. Estem molt lluny del PSC i de les seves polítiques no només a l’eix nacional sinó també a l’eix social. El PSC ha deixat un gran buit a l’esquerra perquè s’ha anat traslladant. Ho hem vist els darrers anys al parlament, on, amb Junts, s’han posat d’acord en moltes coses per fer pinça precisament al govern i les polítiques d’ERC. Ara tenim l’oportunitat de ser molt exigents en el compliment d’aquest acord des de l’oposició, tant a Madrid com a Catalunya.
També hi ha diferències ideològiques entre les candidatures d’ERC?
Evidentment, estem tots al mateix partit, però hi ha candidatures que aposten per una mena de subordinació a Junts i altres que aposten per una mena de subordinació al PSC.
I vostès, no.
Nosaltres el que tenim clar és que necessitem recuperar el nostre espai i no ser crossa ni d’uns ni dels altres i això també es més fàcil des de l’oposició. Creiem que cal convergir amb aquestes esquerres independentistes i sobiranistes amb qui no ens hem coordinat prou bé i no hem tingut prou sinergies en els darrers anys. Aquest independentisme que liderava les polítiques progressistes, això ho hem perdut. Per tant, els diferents actors que creiem que hem d’anar cap aquí hem de col·laborar molt més i això és una de les estratègies dels propers anys.
Parla de la CUP?
Parlo de la CUP, parlo de Comuns, parlo d’independentistes i de sobiranistes… Hem de fer molta més feina conjunta i això no vol dir convergir electoralment perquè som projectes diferents, però sí tenir una agenda conjunta i col·laborar molt més. Perquè hi ha diferents hegemonies que cal guanyar. La darrera és la de les eleccions, però abans hi ha la del relat; has de convèncer la gent, i amb una onada reaccionària tan bèstia, amb l’ascens de l’extrema dreta amb un discurs populista que no dona solució a cap dels problemes… És un discurs molt perillós i que ara ja afecta l’independentisme, no només és Vox.
El concepte d’eixamplar la base estava equivocat?
Eixamplar la base està cremat com a concepte. Les paraules es gasten i en política, molt més. Que hem de ser més és una evidència. Tot projecte polític, i més si és un projecte la força del qual és el vot de la ciutadania i no l’estatus quo o certs poders fàctics o econòmics, necessita suport a la seva proposta. Eixamplar la base en el sentit de ser més i més forts continua sent vigent i ho serà sempre en qualsevol context.
En el context d’aconseguir la independència?
Per aconseguir la independència del nostre país no n’hi ha prou ni amb un 50% ni amb un 51%. En condicions adverses que vol dir que ningú te la vol donar, te l’has de guanyar i necessites més que la vulguin i més convençuts democràticament que és com sempre hem volgut fer les coses. Però si eixamplar la base vol dir, o alguns creuen que vol dir, deixar de ser independentista perquè et votin, això tampoc té gaire sentit. Som diferents però ens uneixen uns ideals que volem traslladar a la societat. T’has d’adaptar a les preocupacions de cada moment, però no fins al punt que per agradar més deixis de ser el que eres. Perquè llavors, al final, et dissols i no agrades ni als d’abans ni als d’ara, ni als nous ni a ningú. Per això la Nova Esquerra Nacional, vol recuperar una imatge més clara del que és ERC, que crec que avui la gent està una mica confusa.
Vostè va votar que sí a l’acord d’investidura?
Sí, vaig considerar que era la millor de les dues opcions, però no vol dir que estigués encantada de la vida.
I confia que es compliran els compromisos?
Sí. El problema que vam tenir el 2017 és que vam generar unes expectatives molt altes i quan no es compleixen la decepció de després es completament lògica i costa que la gent torni a tenir fe i a ser optimista. I això és una de les coses que cal canviar. Però ens fem un flac favor si nosaltres mateixos no ens creiem que les coses es compleixen perquè ho afeblim molt. En política, la garantia de compliment només és la força que tens en cada moment.
Però sembla complicat.
Evident, però si anem amb la cua entre cames, dient que no passarà… No només com a partit, que crec que no hi anem i que farem servir tota la nostra força, que en tenim al Parlament i al Congrés. A l’oposició, quan necessiten els teus vots es pot fer molta força. Tenim eines per fer-ho complir. Ho farem
ERC sols?
Si la societat catalana que ha elegit aquest nou finançament i que han defensat altres partits, com Junts, moltes vegades no hi posen també de la seva part, serà més complicat, és evident. I si hi ha algú que prefereix que no s’aconsegueixi només per desgastar ERC, doncs em sembla bastant lamentable.
Amb Junts han tingut diferències grans, però s’han d’entendre forçosament, no?
Si volem guanyar, tots els independentistes ens hem de posar d’acord amb una estratègia en moments concrets. Quan sortim d’aquest marc i, com ara, no es veu a curt termini una acció a fer, es difícil que ens posem d’acord perquè representem projectes polítics oposats. No ens hem de forçar perquè no estarem mai d’acord amb tot. El que és clar és que en el moment de fer embats democràtics per guanyar aquesta nova república, evidentment ens haurem de posar d’acord. Diuen que ens barallem per tenir l’hegemonia i no és ben bé això; el que passa és que des de Junts no s’ha respectat aquests anys, en què se suposava que teníem el lideratge perquè teníem la presidència de la Generalitat. Quan Junts ha tingut la presidència, hem respectat molt aquesta figura i ens hem intentat posar d’acord, però quan nosaltres hem intentat liderar estratègicament això, el respecte no hi ha estat. No ens reconeixen aquesta capacitat per fer propostes.
Per què creu que és així?
Segurament perquè és l’herència de Convergència de sempre que sempre manen i ens tenen com les minyones. Llavors has de poder fer aquesta confluència estratègica amb un respecte a totes les posicions, i crec que no hi ha estat. No vol dir que no es pugui divergir, però divergir no vol dir que si no estàs d’acord amb mi siguis un botifler, un traïdor, un desgraciat… I, a més, s’ha generat una dinàmica molt tòxica en l’independentisme. Havíem estat un projecte inclusiu il·lusionant perquè estava obert a tothom, perquè era integrador. I en els darrers anys s’ha convertit en una cosa molt tòxica, en un club cada cop més petit on tothom s’insulta, tothom es falta al respecte i això no anima ningú a sumar-s’hi. Crec que ja n’hi ha prou, d’aquesta puresa, d’aquesta competició a veure que és més indepe.
Vostè va estar en el grup negociador de l’amnistia, però sembla que hi ha qui està entestat a fer-la descarrilar. S’aconseguirà?
Jo ja sabia que passaria això i, de fet, ho deia. Si ha calgut una amnistia és perquè hi ha un poder judicial, evidentment no tot, però sí una cúpula, que ha fet política amb les sentències judicials. Aquests magistrats ja ho havien dit abans, que farien tot el que podrien per no aplicar-la, sobretot a certes persones. Sabíem que tenien aquestes dues vies: o no aplicar-la, que és el que han fet amb la malversació, o fer aquestes consultes prejudicials, tant a Europa com al Constitucional. Nosaltres creiem que al final no tindran més remei que aplicar-ho perquè hi ha hagut moltes altres amnisties a Europa i aquesta llei d’amnistia no vulnera el dret de la Unió Europea ni la Constitució. Però pel mig hauran passat molts mesos, sí. Però encara que s’allargui una any o un any i mig sí que s’acabarà tancant aquesta etapa de repressió i ajudarà en aquest nou cicle a no parlar més de repressió sinó de proposta política.
