EL 9 NOU ha entrevistat Josep Mayoral just després de deixar l’alcaldia de Granollers en un ple extraordinari que es va fer dimarts passat.
Se’l veu molt serè per la transcendència del moment.
M’hi he preparat molt de temps. He parlat molt amb l’Alba i està tot molt pensat. En el moment que notes que el cos ja no és el que era i les teves condicions no són les mateixes has de pensar com ho faràs. I alhora teníem molt clar que hi havia uns projectes que calia culminar.
Diu que fa temps. Des de quan? Algun dia en concrett?
No. És simplement que notes que t’estan canviant les condicions. Sempre havia dit que hi hauria un dia en què seria molt difícil seguir i que no seria el que necessitava ni la ciutat ni jo. Aquest moment va arribar.
Sempre va tenir clar que havia de ser Alba Barnusell?
Home… Quan poses un número 2 el poses per alguna cosa. Ja ho tenia clar en l’anterior mandat… I potser ja ho tenia clar abans de l’anterior mandat. Sempre has de pensar en aquest moment perquè no saps què et depararà la vida.
Què li veu, a Alba Barnusell?
Només l’heu de mirar als ulls. La seva mirada ho diu tot. Té una mirada neta, clara, que expressa solidesa i genera confiança. Hem treballat braç a braç i, per tant, puc dir que és una gestora de primer nivell. Té una estima extraordinària a la ciutat, té el lideratge i totes les qualitats que crec que pertoquen.
Si no fos per la salut no hauria marxat encara?
Atenció: no me’n vaig només per problemes de salut. He dit que són moltes més coses. Els explicaré una anècdota: l’últim tió em va cagar un joc de petanca. Jo crec que vaig entendre el missatge. Aquest tema és important. I passejar per la ciutat tranquil·lament amb els teus nets i les teves netes. És un plaer que encara no he experimentat i que tinc ganes de fer-ho.
Vostè diu que això no és una professió, però no caldria que hi haguessin relleus més sovint en els càrrecs públics?
No crec en les afirmacions genèriques. Cada moment és cada moment. Si faig memòria, quan vaig entrar el 1987 tenia un plantejament d’estar-hi dos mandats. I miri, a la vida passen coses que no tens previstes.
Què va passar?
Doncs que hi va haver una moció de censura. I va canviar l’ordre de les coses. I va fer que assumíssim uns papers que no havíem previst mai. Jo vaig entrar el 1987 per fer costat al Pep Pujadas, però també perquè hi havia un projecte que es deia Jocs Olímpics que no vam poder inaugurar. No soc partidari de fer plans perquè la vida ens els canvia.
Jordi Terrades l’ha qualificar de “gran alcalde de la ciutat” i que ha tingut un gran carisma. És bo per a la ciutat?
En Jordi Terrades també va fer servir unes paraules que jo feia servir sovint, i és que “la feina feta, feta està”, i el patrimoni que s’acumula amb aquesta feina no és de la persona, és de la ciutat. No hi ha res més bonic que veure com una millora urbana és integrada al cap de tres mesos i la gent la veu com si hi hagués estat tota la vida. D’aquí a pocs dies deixaré d’estar present en els mitjans i estaré encantat.
Deia que l’acció municipal feta està. Hi ha algun projecte que li sàpiga greu no haver culminat?
Si fos així, no ho diria perquè aquest és un tema que correspon a les carpetes que té la nova alcaldessa. No obriré la boca per condicionar l’acció de ningú.
Què en pensa, dels seus antecessors? Al seu comiat es va referir a Josep Pujadas com el seu amic de l’ànima.
Amb el Pep ho hem fet tot junts des dels 5 anys. En Pep Pujadas, en Josep Homs i jo tenim els DNI consecutius… Per tant, més que aprendre un de l’altre, ens hem fet l’un a l’altre. I a Rafael Ballús li reconec la valentia d’un jove alcalde de 29 anys de desmuntar tot l’aparell d’un Ajuntament franquista, de trobar-se teranyines a la caixa… Potser algun escorpí, fins i tot. És un procés gairebé heroic. Hi ha moments de la història de les ciutats que estan poc treballats i que s’han de valorar. Algun dia s’ha de valorar la feina d’en Rafael i la feina extraordinària del Pep Pujadas posant les bases urbanístiques d’una ciutat moderna que alguns hem tingut l’oportunitat d’anar desplegant. Sense Ballús i sense Pujadas, no hi ha en Mayo.
Dimarts, al seu comiat, no es va referir a Josep Serratusell ni Carme Esplugas.
Vaig parlar dels grups municipals que havia compartit i jo sempre he estat al grup socialista.
Però bé en deu tenir una opinió.
En aquells moments jo coordinava el grup municipal a l’oposició i va ser un moment molt tens. Provenia d’una moció de censura que mai no s’hauria d’haver produït. I aquí ho deixo. Hi va haver intel·ligència política en el mandat 1995-1999 per reconduir les coses i les meves relacions amb Josep Serratusell i Carme Esplugas són més que bones.
Com ha canviat el Josep Mayoral que arribava a l’alcaldia amb 49 anys del que en surt, amb 67?
Com deia, la ciutat fa els alcaldes. I un alcalde no és res més que tot allò que la ciutat li va incorporant. Si no hagués sigut alcalde seria una persona absolutament diferent. Segur. I jo crec que aquests 18 anys m’han fet millor persona.
No se n’ha penedit mai?
Quan un accedeix a un càrrec d’aquesta mena sap el que hi ha a la motxilla, i fins i tot crec que no té dret a queixar-se. Si un dia la motxilla pesa, la deixes. No me n’he penedit. Al revés, puc dir que he gaudit de cada minut, fins i tot dels minuts més complicats
Sempre ha dit que els ajuntaments han ocupat el buit que deixen altres administracions.
I ho continuem fent. L’administració local a Catalunya i Espanya està insuficientment tractada. L’any 1979, de la despesa pública a l’Estat, només el 13% la fèiem els ajuntaments. Sap quan és ara? El 13%. A Europa parlem de 25% o 30%. Encara, quan demanem escoles, ens demanen que nosaltres hi posem els diners primer.
La crisi immobiliària del 2008 va ser dura…
Miri, hi ha una dada que explica el que va passar a la ciutat. L’any 2007 vam liquidar sis milions d’euros de llicències d’obres quan l’habitual era un i mig o dos. L’any 2008 vam liquidar 300.000 euros. Vam haver de desenvolupar habilitats que ni coneixíem que podíem tenir.
Vostè va ser crític amb el procés posterior a la retirada del concert de Policlínica. Va dir que anava lent.
Les coses van més lentes del que esperes quan tens ambició i amor per la teva ciutat. Però el que és rellevant en matèria sanitària és el maltractament que ha rebut històricament aquesta ciutat per part del govern de la Generalitat, que situa la comarca com la que té menys llits per habitant de Catalunya. Això, afortunadament, està en procés de canviar.
També ha estat crític amb la manera en què s’ha abordat la lluita contra la contaminació.
Això s’inscriu en el debat sobre l’ordenació territorial en aquest país, una altra de les assignatures pendents. Quan mires el Pla Director d’Infraestructures veus que el 80% de la despesa anava a l’àrea metropolitana i només un 20% a l’arc metropolità, quan, tant pel que fa al nombre d’habitants com a activitat econòmica, la proporció és totalment diferent. A l’arc metropolità hi viu el 45% de la gent de la regió metropolitana i a la primera corona, el 50%. L’any 2010 es va aprovar la llei del Pla Territorial de la Regió Metropolitana, que és el gran acord que hi ha entre primera corona i arc metropolità promogut per Quim Nadal i Oriol Nelo. Aquest pla, que és executiu i té una comissió mixta entre Generalitat i món local, durant 11 o 12 anys no s’ha reunit. I un dels resultats d’aquesta visió centrada en el cor del país oblida que l’aire no té límits municipals. S’hauran fixat que quan hi ha episodis greus de contaminació, si passen per l’autopista de Castelldefels, hi ha una limitació a 80 per hora i, en canvi, si vas cap a Mollet o Sant Celoni, no hi és.
Els Ajuntaments hi poden fer alguna cosa?
Nosaltres hem complert el que vam acordar a París i el que es va acordar, anys enrere, a Brussel·les. Generant polítiques de mobilitat sostenible, fent zones de vianants… Per la Carretera hi passaven cotxes i ara no n’hi passen.
I amb la xarxa ferroviària, vostè insisteix en la conveniència de la connexió entre l’R8 i l’R4.
És evident que s’ha anat lent.
De qui és la culpa?
Si hi ha un govern que ha de fer les coses i no les fa, la culpa serà del que no les fa. En tot cas, el que cal és enfortir totes les estratègies d’un territori. Jo crec que, a través de l’eix de la C-17, hem posat la mirada en el desdoblament de l’R3 de manera intensa i ens ha anat bé. Els alcaldes de Puigcerdà, Ripoll, Vic, Granollers i Mollet vam anar al Ministeri de Transports per dir-los que la via era el que ja havia apuntat la ministra i el conseller Santi Vila, que és mirar l’R3 com un element seccionable i no esperar a tenir una solució completa, sinó anar a buscar les solucions per trams que eren més fàcils de desenvolupar.
I també va lent el desenvolupament del Pla Director Urbanístic del Circuit.
No va lent: està aturat. L’únic que s’ha desenvolupat són aquells elements que pertocaven a Granollers, el polígon de coll de la Manya i el de la zona de Cal Gordi i Cal Català. Si s’hi han fixat, Ferralles Batlles ja no és a Can Cabanyes. I espero que, en poc temps, veurem un segon aiguamoll a Can Cabanyes.
Els alcaldes estan decebuts, oi?
Decebuts seria suau. L’administració actuant es diu Institut Català del Sol.
Podrà continuar treballant amb Mayors for Peace?
Ja no soc mayor, però sí que estic per la pau.
Participarà a la cimera del Tractat de Prohibició d’Armes Nuclears que es farà al juny a Viena?
M’agradaria ser-hi i continuaré treballant perquè a Viena hi hagi un gran moviment municipalista. Crec que quan els estats callen, la ciutadania, que s’expressa a través dels seus alcaldes i alcaldesses, hi ha de posar la veu. Hem fet reunions al més alt nivell per aconseguir una cosa rellevant, que Espanya sigui present a la cimera com a observador. Aquest és l’objectiu. El canvi de govern a Alemanya també és un canvi de paradigma perquè Alemanya ja ha dit que hi anirà com a observador i també ho ha dit Noruega, que forma part de l’OTAN.
Més rellevant potser després de la invasió d’Ucraïna.
Adquireix un altre valor. Recordem que hi ha 12.000 caps nuclears al món i 6.000 són a Rússia. I d’aquests, 2.000 estan preparats perquè algú premi un botó. Sembla mentida, però hem sentit algú que ens ha recordat que té bombes atòmiques. Fa un any era inversemblant. Això ha provocat una reacció contundent, a través d’Alcaldes per la Pau, per part de l’alcalde d’Hiroshima. El futur de les estratègies de pau al món passen perquè a Viena vagi molt bé. Jo això ho seguiré de la manera que sigui. Hi ha moltes maneres de treballar per aquest objectiu. Hi ha una societat civil fantàstica i institucions que saben que estic a la seva disposició.
Ha advertit de la crisi que s’acosta sense que hàgim tancat del tot la del 2008.
Hi ha xifres clares. A Granollers, el 2007 hi havia 31.000 llocs de treball. A finals del 2013 n’hi havia 24.000. I de 2.000 i escaig aturats es va passar a més de 6.000. Cap al desembre de l’any passat estàvem una altra vegada per sobre dels 30.000 llocs de treball i 3.100 aturats. La ciutat ha estat part de la solució. Hem procurat que sigui motor social i econòmic per resoldre les desigualtats.
I arriba la pandèmia…
I també aquesta ciutat ha respost millor que d’altres perquè models com el nostre, equilibrats, amb una musculatura social forta i un projecte clar de ciutat, són més capaços de sortir d’aquests moments difícils. Som dinamitzadors de país. I Granollers fa aquest paper.
Per què pensa que s’acosta una altra crisi?
Les xifres d’inflació s’acosten als dos dígits. No és cap bona noticia. Són temps molt complicats. Fa uns 10 dies vaig tenir una reunió amb empresaris i hi ha preocupació. Parlava amb un industrial a qui, ja al desembre, li trucava Naturgy i li deia que el contracte de subministrament de gas es multiplicava per quatre. I Pimec deia l’altre dia que preveia que, si les coses anaven per aquesta línia, el 16% de les pimes podien tancar. El que no podem fer és tancar els ulls.
En aquest entorn de crisi, un dels efectes és la dificultat d’accedir a un habitatge.
Val la pena recordar de qui és la competència en habitatge. Nosaltres hem invertit molts diners en habitatge i n’estem orgullosos, però la clau de volta d’aquesta història és que Espanya i Catalunya no tenen política d’habitatge des de fa 15 anys com a mínim. I les actuacions dels Ajuntaments en matèria d’habitatge són importants, però són com una tireta petita en una ferida oberta de molts centímetres. Cal reclamar més lleis a favor dels Ajuntaments.
Com?
Fa anys que demano a la Generalitat que retorni a un acord que vam fer el tripartit, que és que els Ajuntaments que ho vulguin, i el nostre ho vol, gestionin el parc d’habitatges de la Generalitat. Des de la proximitat es gestiona millor. Som més ràpids a l’hora d’administrar la mesa d’emergències, fem les reparacions quan toca, no ens hem d’esperar per fer adjudicacions que algú ocupi el pis…
Va estar un temps a l’executiva del PSC amb Pere Navarro. En va sortir decebut?
Vaig fer una opció i la vaig explicar. La millor manera de servir al meu país, a la meva ciutat, a les meves idees, és com a alcalde i em vaig concentrar a ser el millor alcalde possible.
Vostè sempre ha estat un vers lliure dins el PSC.
He intentat explicar sempre el que pensava i ser fidel al que jo crec.
El va decebre el PSC?
És com si em preguntés si m’ha decebut algun dia un familiar meu. Sempre hi ha coses en què s’hi està més o i menys d’acord i no li dono més importància.
S’ha pronunciat moltes vegades a favor d’un referèndum acordat.
He dit alguna cosa més substantiva. Jo vinc de l’Assemblea de Catalunya. I allà vaig aprendre que el que cal buscar sempre és allò que ens uneix i no el que ens separa. L’Assemblea de Catalunya va ser una història fantàstica en la qual els partits polítics i els moviments socials van buscar quin era el comú denominador i el comú denominador, quan podem, agrupa un 80%. I llavors avancem. Si la teva mirada es dirigeix només al 50% de la població, no avançaràs.
També ha dit que no es podia avançar amb polítics a la presó.
I ho he escrit.
I ara estem millor que quan deia allò?
Estem diferent. Hem de recuperar la suma que ens permeti fer un gran acord de país. Des d’aquest punt de vista trobo molt encertades les propostes de Salvador Illa. Li agraeixo el missatge que llança buscant aquest espai de grans acords. I, afortunadament, en aquest darrer mandat n’hem vist algun.
L’últim acord sobre la llengua tenia un gran consens que s’ha esmicolat.
Aquest és el problema que tenim ara en aquest país. Si no aconseguim avançar cap aquests percentatges de grans acords, tenim una governança feble, amb un govern que, a vegades, són dos governs, o tres. Els he patit com a alcalde. Desitjava i desitjo un govern fort, que respongui als reptes i actuï en una línia clara, que generi referències i lideratges. Probablement ens falten uns anys per arribar aquí. Tots els anys que perdem són molt difícils de recuperar. Estic preocupat per la situació del país. Molt.
