VIATGE AL FONS DE LA COVID
Montserrat Aguilar, de 55 anys, és la directora de la residència Francesca Roig, a l’Ametlla del Vallès, i gerent de la Fundació Antònia Roura. Insisteix que sense el compromís de tots els treballadors la superació la pandèmia hauria estat impossible.
Esperançats perquè culminen les vacunacions a les residències?
La vacuna no és efectiva del tot fins a la segona dosi i encara han de passar 15 dies més. Ara és molt d’hora per dir si està donant resultats.
Les residències estan passant molt malament aquesta pandèmia, oi?
Molt malament es queda curt amb el que hem arribat a passar. La pandèmia ha estat molt dura. Molt. Al nostre centre de Granollers vam tenir la mala sort de ser els primers. El 20 i escaig de març tant els residents com una part de la plantilla es van infectar. I a l’abril ens va tocar a l’Ametlla. Llavors no teníem EPI, mascaretes, ulleres, no teníem res. I el més greu és que tampoc no els podíem comprar al preu que fos. No hi havia res al mercat. Tampoc els símptomes entre els nostres residents van ser els que esperàvem. La majoria no va tenir febre ni mocs ni tos, els va afectar més el sistema circulatori.
Com es gestiona emocionalment una situació així amb els familiars i amb vostès mateixos?
Vam fer el que vam poder. Primer, l’estat de xoc. De sobte, tothom estava infectat i no hi havia prou personal per treballar. D’una plantilla de 27 vam quedar 10 o 12 per baixes de Covid. I t’havies d’enfrontar a qui cuidarà aquests avis?, qui els llevarà?, qui els donarà la medicació? Per a mi, aquest va ser el problema més gran. Un cop normalitzada la situació, vam anar seguint els protocols de Salut. Vam tenir molt de suport de la doctora del CAP, d’una estudiant d’infermeria a punt d’acabar, vam doblar torns d’auxiliars d’infermeria, vam contractar la gent que vam poder. A l’Ametlla vam viure 19 dies vuit o nou persones perquè els residents estiguessin ben atesos. Començàvem a les 8 del matí i acabàvem a les 10 de la nit. Les famílies han patit molt, però és que no podíem fer-hi més.
Ara semblaria que la situació està més controlada?
Això del control és relatiu. La pandèmia és mundial, oi? Tothom ho veu a la tele com jo. La Covid no està controlada. Nosaltres ens fem el test ràpid cada dia i la PCR d’automostra cada dijous i sabem els resultats el dissabte. Des que es van tornar a disparar els contagis, als visitants dels residents també se’ls fa un test ràpid. Tots els protocols de seguretat i totes les precaucions estan igual de vigents que als mesos passats.
Molts experts pensen que, un cop superada la pandèmia, s’ha de replantejar l’atenció a la gent gran, incloses les residències, i que cal que la gent s’estigui més a casa.
Primer ens hem de mirar què tenim i quins usuaris tenim. Al nostre cas, tenim gent amb una esperança de vida d’entre 90 i 100 anys, són molt fràgils i necessiten un seguiment, però tampoc no són grans dependents. Penso que hi ha d’haver més tipologies de residències perquè ara només n’hi ha dos models: la residència assistida o la llar residència. Calen més tipologies i no tot té a veure amb la seva dependència o la seva autonomia. No pot ser que una persona fràgil hagi d’estar amb una altra persona amb demència molt avançada, per exemple. Cal definir més opcions, no només un tipus.
Les residències tenen mala fama després de la Covid?
Hi ha molta gent que té el concepte que la residència és un aparcament i no som pas un aparcament d’avis. La residència és un espai on passar el que et queda de vida amb dignitat i atenció. Hi ha un metge conegut que diu que la gent gran té tres grans problemes: la soledat, l’avorriment i la desesperança. Aquests tres problemes són molt complicats de treballar a casa. El sentit de les residències és justament resoldre’ls amb tot de professionals diferents. Penso que l’interessant és tenir totes les opcions.
{{ comment.text }}