ANATOMIA D’UN CANVI CLIMÀTIC
A Eliseu Guillamon Villalba, de 54 anys, li agrada presentar-se com a jardiner per reivindicar que ser-ho no és pas una professió de segona categoria. També és enginyer agrícola i paisatgista. La seva marca és EliseuPaisatgista.cat
En què consisteix un pla director de verd urbà? Vostè i el seu equip s’hi dediquen des de fa molts anys
Un pla director de verd urbà (PDVU) sona molt important i, al final, només ho serà en funció del cas que li facin. Són una eina que fem conjuntament amb els ajuntaments per saber com es troba el verd urbà d’un poble o d’una ciutat. Fa molts anys que en fem i som l’empresa que n’ha fet més al país, vora 25 o 30.
A on han fet els PDVU?
A Cardedeu, Sant Celoni, Sant Antoni de Vilamajor, Granollers, Sant Cugat del Vallès, Polinyà, Figueres… Ara estem treballant el de Torredembarra. Són documents que pretenen conèixer parcs, rotondes, mitjanes, jardins, jardinets i jardineres… O sigui, el verd urbà. En fem inventari, fem una diagnosi de com es troben i s’estableixen línies estratègiques per millorar-lo o per corregir la seva gestió o per augmentar la quantitat.
I és fàcil naturalitzar una ciutat?
No.
Així de categòric?
És que no és fàcil, no. Abans de naturalitzar els pobles i ciutats, primer s’han de naturalitzar les persones [riu]. La natura ens agrada el cap de setmana. Som naturalistes quan anem a la Garrotxa i, a la fageda d’en Jordà, diem: “Què maco que és!” Però la natura a prop de casa, a una certa part de la població no li agrada. Fins i tot hi ha ajuntaments que anuncien com a gran notícia que trauran les fulles que cauen a la tardor amb una màquina. Als PDVU dediquem un apartat a explicar que les fulles no són brutícia. A Granollers, per exemple, això està molt treballat, i tot i així sempre apareix algú que reclama que es retirin ràpid les fulles. Com que les persones no tenim naturafília –o sigui, no som amants de la natura–, ens costa acceptar de tenir la natura a prop de casa.
Es refereix als qui els molesta que els escocells tinguin males herbes?
Exacte. O als qui els molesta que la copa d’un arbre del carrer toqui el seu balcó. Tot això és un fre per naturalitzar els pobles i ciutats. I també experiències mal fetes. Per a mi, per exemple, el pitjor que hi ha és voler fer una bassa naturalitzada al poble, però demanar-la sense granotes perquè els animals rauquen i això molesta a la nit.
La naturalització d’un poble o d’una ciutat no es tracta només de plantar arbres, oi?
No només, no. No es tracta de posar més arbres a més escocells a més carrers. Segurament cal adonar-se que els escocells haurien de ser més grans d’un metre per un metre. Potser calen escocells de tres per tres metres i només a les cantonades dels carrers, com al barri de Cardedeu on tenim el nostre despatx. I fins i tot potser que calgui decidir que en aquell carrer no hi pot haver arbres perquè és massa estret. Naturalitzar també vol dir pensar quin és el millor lloc per a la natura a ciutat. Si, posem per cas, abandones un solar, la natura el recolonitzarà de forma natural, valgui la redundància, i serà bastant al revés de com es faria amb una mentalitat quadriculada i urbanita, que vol la natura aquí, aquí i aquí.
La sequera que patim farà recular esforços que han anat fent els ajuntaments en el verd urbà?
Com menys natural hagi estat una acció més risc tindrà de fracassar. Però si les actuacions s’han pensat bé i a llarg temps, és bastant possible que superi aquesta sequera d’ara i les que vindran. En canvi, els espais dependents de l’aigua, no la superaran. Jardins que s’havien fet fa 20 anys amb gespa i pollancres –n’hi ha uns quants a l’altre Vallès– tenen tots els números d’anar-se’n en orris. Quan hi ha crisis per sequera, els parcs i jardins pensats per naturafílics són més resilients i s’adapten millor.
{{ comment.text }}