El garriguenc Jordi Eduard Perales no havia necessitat mai la partida literal de naixement. La primera vegada va ser a 34 anys, perquè li van demanar per entrar a treballar al Parlament Europeu. En veure-la es va endur una sorpresa majúscula: va descobrir que els seus pares l’havien adoptat. La notícia li va provocar un sotrac enorme i, quan es va refer, va emprendre la recerca dels seus orígens. En la vessant positiva, va conèixer la seva mare biològica; en la negativa, va descobrir la trista història que va envoltar el seu naixement. Avui, tot i que ja han passat uns anys, encara està en fase de pair-ho tot plegat.
“Quan vaig veure la partida de naixement va ser molt bèstia, un daltabaix emocional. Al principi no ho volia admetre, però quan ho vaig demanar als meus pares m’ho van confirmar”, explica Perales. Passat un temps, va contactar amb Orígens Familiars, un servei públic que ajuda els fills adoptats a localitzar els pares biològics. Aquest procés suposa riscos importants. “T’adverteixen que t’exposes molt. Hi ha persones que s’han trobat que són fruit d’una violació dins de la família, per exemple. O també pot passar que la teva mare no vulgui contactar amb tu, amb la qual cosa et trobes amb un segon rebuig. Va ser molt dur i vaig haver d’anar a teràpia per gestionar la possible decepció.” Durant aquest període, Jordi Eduard Perales va posar en dubte la seva identitat fins a l’arrel. “Em mirava al mirall i pensava ‘qui soc?’. Tenia por de ser un nen robat i, pel meu aspecte físic vaig arribar a pensar que podia ser llatinoamericà; fins i tot em vaig posar en contacte amb les Madres de Mayo perquè hi havia casos de nens argentins que durant la dictadura havien estat venuts a Espanya.” Finalment, a finals de 2015, Orígens Familiars va localitzar la mare biològica de Perales i li va comunicar que el fill que havia tingut feia 40 anys i que li havien dit que havia mort en néixer era viu i l’estava buscant. “Quan li van dir es va desmaiar. Va tenir un xoc enorme i la van derivar de seguida a un psiquiatre”, explica el garriguenc. Va haver de passar més d’un any fins que la mare i el fill es van sentir preparats –amb la corresponent ajuda d’especialistes– per trobar-se. “Primer van parlar amb ella i em van explicar la seva història, i als dos ens van mostrar fotos de l’altre. Tot plegat per anar-nos acostumant.”
La trobada es va produir el 2017 al Departament d’Afers Socials i Família. “Va ser molt fort. Quasi no vam poder articular paraula. Ella va venir amb una amiga i després em va explicar que s’havia pres ansiolítics.”
La història de l’esperanza
La mare de Jordi Eduard Perales es diu Esperanza i quan el va tenir tenia 19 anys. S’havia quedat embarassada d’un estudiant colombià que no va voler saber res de la criatura i va fugir. En aquella època, la congregació de monges Serventes de la Passió solia agafar infants de famílies amb dificultats econòmiques o situació de marginalitat i els lliurava en adopció a altres famílies en millor situació. “Consideraven que havien salvat una vida de la misèria; no creien haver fet res dolent”, apunta Perales. La intenció de l’Esperanza era lliurar el seu fill a la seva germana gran, però els pares –a espatlles d’ella– van acordar donar-lo a les monges. El nen va néixer el 18 d’agost de 1977 a la matinada i al migdia van comunicar a la mare que s’havia mort. L’endemà el van lliurar als seus pares adoptius. L’experiència va traumatitzar tant la noia que no va tenir més fills.
L’Esperanza i el Jordi Eduard Perales van començar a construir la seva relació durant successives trobades al llarg de 2017 i 2018. La mare viu a Hellín (Albacete) i Perales ha anat coneixent la seva família i actualment viu a l’apartament que l’Esperanza té a Salou. Aquest Nadal l’han passat junts. “Ella vol recuperar el temps i està en una fase semblant a la de les iaies quan tenen el primer net: ho dona tot i s’ofereix per qualsevol cosa que necessiti”, diu Perales, que admet que té un sentiment un punt confús respecte a la seva mare biològica. “A l’Esperanza la veig com una figura materna però no és exactament la mare. En canvi, sento que hi tinc un vincle molt fort que no sé explicar, és quasi una cosa animal. A més, m’hi reconec físicament perquè ens assemblem”, diu.
Amb tot, la descoberta de la mare biològica no ha alterat el sentiment ni la visió que el garriguenc té pels que ha conegut tota la vida com els seus pares. “Sempre seran els meus pares i només li dic mama a la que ha estat la meva mare.”
“Entenc per què els meus pares no em van dir que era adoptat”
Segons Jordi Eduard Perales, els seus pares no li van dir que era adoptat per protegir-lo. “Quan eren a l’exili a França, havien conviscut amb una família que tenia un fill adoptat amb problemes d’adaptació social, i no volien que em passés el mateix. A més, tinc una germana biològica i segurament tenien por que això creés un conflicte entre nosaltres.” Quan Perales va saber la veritat sobre la seva adopció, els seus pares van passar-ho molt malament. “Tenien molta por de perdre’m, però mai els he deixat de sentir els meus pares, per això em va saber tant greu que em mentissin. Però entenc perfectament els seus motius.”
Una història que es va fer viral per un retuit de Carles Puigdemont
La història de Jordi Eduard Perales s’ha fet viral perquè el 7 de gener va fer una piulada a Twitter per felicitar l’aniversari a la seva mare biològica. “Ho vaig fer perquè em segueixen només els amics i volia compartir-ho amb ells.” El cas és que entre els seus contactes a Twitter hi ha l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont (amb qui té molt bona relació), que l’endemà va repiular el tuit i el van veure centenars de milers de persones.
