VIATGE AL FONS DE LA COVID
Paco Baños, de 69 anys, va ser jugador d’handbol del Balonmano Granollers i ha treballat com a quiromassatgista fins no fa gaire. Va passar 45 dies en una UCI de l’Hospital de Granollers lluitant contra el coronavirus.
Quan va agafar el virus?
Al març. I el dia 27 vaig ingressar a l’Hospital de Granollers.
Té cap sospita de com es va encomanar?
Ni idea. En fer quiromassatge estàs molt a prop de les persones a qui li fas i podria haver estat per un asimptomàtic. Però també va poder ser pel carrer. No ho sé.
Vostè va arribar a estar molt greu.
Vaig estar 45 dies a l’UCI, vaig estar entubat, vaig estar a punt de morir-me dues vegades (vaig agafar un virus de quiròfan, vaig agafar un trombo). Quan em van portar a planta estava la meitat de bé que estic ara.
Què vol dir?
Que jo veia el panorama molt fotut. Molt. Pensa que no podia ni aixecar les mans i després ja va semblar que havia passat el perill del fetge, que els meus pulmons ja van començar a admetre oxigen…
Com va ser allò d’estar tot sol a l’UCI tants dies?
Estava sol, però també és veritat que molts dies no n’era gens conscient. Quan entres a l’UCI en coma, no t’adones de res. I tenia les meves paranoies psicodèliques, que en dic jo, una mena de realitats irreals.
Paranoies psicodèliques?
Sí, com ara que venia un xino que era el qui dirigia l’hospital i que havia dut alguna cosa de la Xina que anava molt bé. O que em trobava en una clínica privada i que tot allò que m’estaven fent costaria un colló.
Quin record guarda del dia que el van portar a planta?
Que saps que el més perillós ja està. I que llavors tocava anar per feina i mirar de recuperar al màxim possible.
Com el van tractar els sanitaris?
Sensacional. A mi em van arribar a atendre a urgències dues pediatres. Hi havia tan poc personal que s’hi havia d’implicar tothom i tots ho feien amb molta unitat. També em va portar la doctora Ribell, que, casualment, era la filla del primer entrenador que vaig tenir al BM Granollers. I també vaig tenir la doctora Mariví, d’aquí de la Garriga.
Quan vostè va tornar a casa el van rebre amb aplaudiments al carrer.
Va ser iniciativa d’un nebot meu. Jo estava estirat a casa perquè estava ben cacauet, amb les piles ben baixes, i em van dir: “Ara t’estires?, si vindran uns amics que et saludaran.” I quan vaig obrir la finestra del balcó vaig dir: “Mare de Déu!” I només feia que patir: “Hi ha molta gent aquí! No s’hi poden estar!” Va ser molt emotiu.
Sembla que té bastant superat el seu procés de recuperació.
Superat, superat, no ho sé. Cada any que passa ets més gran i això em deixarà tocat. Però n’estic content: jo ja em veia amb un carret amb oxigen per sempre més. Vaig perdre entre 15 i 20 quilos, em veia fatal. A dins meu, la meva veu en off em donava dosis d’humor àcid: “Ai, que quedaràs ben maco.” Ara faig vida normal, però a les articulacions, quan em refredo, és com si m’espessís.
Donaria algun consell a altres malalts de Covid?
Si l’estat anímic d’una persona no està bé, tu ja li pots dir que faci coses que li costa. Jo, cada matí en llevar-me, faig tres quarts d’hora d’exercicis per escalfar el cos i deixar de tenir la sensació de rovellat.
Com imagina que superarem la pandèmia?
El nostre és un país de mal ferrar. I el pitjor que pots fer és dir-li a algú que faci alguna cosa perquè no te la farà. Si vas al contenidor on s’ha de llançar la brossa i veus tot el que hi ha escampat al voltant quan t’ho han explicat tan bé… No ho sé. O el que fan els joves, que el virus els afecta de forma lleu… Quan s’és jove, s’és jove per a tot: per ser inconscient, per fer el que no hauries de fer. És molt difícil. Som llatins, som mediterranis. És molt complicat.
Paco Baños, quiromassatgista i exjugador del BM Granollers / Griselda Escrigas
{{ comment.text }}