VIATGE AL FONS DE LA COVID
Quan Pedro García, de 59 anys i treballador de l’Hospital de Granollers, va sortir de l’UCI els seus companys el van rebre amb aplaudiments. Ara continua convalescent i insisteix que el coronavirus no és cap broma.
Abans de patir el coronavirus, què feia a l’Hospital de Granollers?
Soc auxiliar d’infermeria i faig de portalliteres. Entre setmana porto la gent d’aquí cap allà, els que necessiten proves, els que necessiten anar a consultes… I els caps de setmana treballo a la sisena planta, fent higienes i el que surti.
La sisena planta és allà on són els malalts de la Covid, oi?
Això mateix.
Vostè és molt conegut a l’Hospital de Granollers.
Suposo que perquè em moc per tot arreu i he treballat a totes les plantes.
Com creu que es va encomanar de la Covid-19?
L’inici va ser una mica estrany. Em vaig començar a trobar malament i amb febre, però continuava treballant. Ho atribuïa a un grip. Al començament de la pandèmia ni portàvem mascaretes ni preníem mesures. Era l’inici, no se sabia què era això de la Covid.
Vostè va arribar a estar ingressat a l’UCI.
Va passar una setmana fins que no vaig necessitar l’UCI. Em vaig trobar malament un cap de setmana, llavors trucaves al 061 i no t’agafaven el telèfon, anaves al CAP i et deien que millor que no hi anessis, que amb febre el millor era quedar-se a casa. I així va passar una setmana fins que va arribar el moment que vaig anar a l’hospital, em van fer una primera PCR que va sortir negativa i em van enviar cap a casa. Però al cap de 24 hores encara em trobava més malament i vaig tornar-hi. Llavors em van ingressar.
Què recorda del moment d’entrar a l’UCI?
No me’n recordo de res.
Res de res?
Res de res. No recordo ni haver anat a l’hospital. Sé que em va portar la meva dona perquè m’ho ha dit ella, però jo no recordo res. Ella em pregunta: “I no recordes la llauna de coses que et deia a l’hospital?” I li haig de dir que la veritat és que no.
Quant temps va ser a l’UCI?
Disset dies.
Què se sent en despertar a l’UCI?
Va ser una cosa molt rara. Et despertes, no saps on ets, sents els xiulets dels monitors i els aparells que et controlen… i dius: “On carai sóc?”
Els seus companys a l’hospital el van rebre amb aplaudiments quan va sortir de l’UCI.
Cada cop que ho recordo se’m posa la pell de gallina. Va ser molt emotiu. No m’ho esperava.
Com està anant la seva recuperació? Ja té l’alta?
Encara soc de baixa. Em canso molt encara i estic seguint les proves de pneumo post-Covid. Per a un convalescent de Covid les escales són el seu pitjor enemic.
Li falta l’aire?
Un cansament terrible, i això que visc en un primer pis.
Surt poc de casa?
Estem mig confinats des de fa mesos.
Què li sembla com està anant tot plegat?
Els primers malalts de Covid del març no es tractaven com es tracten ara, amb aïllament, mesures, etc. Ara hem avançat molt. I com està anant ara en general? Doncs pel que se sent, molt malament, sembla la gent no fa cas, que ens ho passem tot pel forro.
Quin consell donaria a tothom a partir del que ha viscut?
Penso que la gent sembla que no s’ho cregui. Qui no ho ha patit de prop, ben a la vora, no s’ho creu. I no és cap broma, eh. S’ha d’anar amb molt de compte, amb molt de compte, perquè se’ns en va de les mans.
Vostè és optimista o pessimista?
No ho sé. Quan veus gent pel carrer que no porta la mascareta et venen ganes de dir-los: “Ei, que la mascareta no és per a tu, és per a la gent del teu voltant!” No anem bé.
Pedro García, auxiliar d’infermeria de l’Hospital General de Granollers / Griselda Escrigas
{{ comment.text }}