Quan parla Albert Rivera, et fa aixecar de la cadira per mirar per on crema la terra que, sense escrúpols, ens van trepitjant

És clar que també altres títols podria haver emprat per mesurar la desmesura malaltissa d’aquest senyor ciutadà de Ciudadanos que es presenta com un català que ha anat a fer fortuna a fora de Catalunya mentre la senyora Arrimadas, que mai està contenta, renya dia rere dia els seus oponents en els debats parlamentaris. Ambdós deuen prendre cafè cada dos per tres i tiren com una moto al llarg de la jornada. El senyor dit sempre construeix els mateixos arguments –també la senyora dita–, fent-t’ho de manera disciplinada i amb una tècnica prefabricada, amb ús i abús de més o menys idèntiques paraules al mig d’un discurs ràpid que no atura i que no et permet acabar de seguir-lo, ja que empalma frases ben apreses, punyents i ofensives, que descarrega amb destresa i sense contemplacions. És la tècnica de la gota malaia que, a cops de repetir-se via oral, fa un bassal a terra i mal al cervell de l’altre. És un personatge fet a mida dels qui prepararen des de fa alguns anys la ulsterització de Catalunya atacant, sense treva, la llengua, l’escola i la convivència respectuosa. I l’autodeterminació. S’hi troba bé, el senyor Rivera, assot d’independentistes, centristes i dretans poc radicals. I és que el senyor dit, dit amenaçador, també, exveí nostrat de la comarca, és un radical de dretes. O sigui, un extremista que apunta formes ben clares de feixisme. A la Norma programática o los 26 puntos de la Falange Española, en el punt número 1 consta: “Creemos en la suprema realidad de España. Fortalecerla, elevarla y engrandecerla es la apremiante tarea colectiva de todos los españoles. A la realización de esa tarea habrán de plegarse inexorablemenente los intereses de los individuos de los grupos y de las clases.” Al punt número 2 consta: “España es una unidad de destino en lo Universal. Toda conspiración contra esa unidad es repulsiva. Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos.” En el número 7 consta: “[...] A nadie le será lícito usar su libertad contra la unión, la fortaleza y la libertad de la Patria. Una disciplina rigurosa impedirá todo intento dirigido a envenenar o a desunir a los españoles o a moverlos contra el destino de la Patria.” Tot el que abans consta escrit va ser dit per José Antonio Primo de Rivera a la dècada dels anys trenta, poc abans de l’aixecament franquista i feixista contra la República i, per tant, de l’inici de la Guerra Civil. A alguns els ve de lluny el virus anticatalà, antirepublicà i antidemocràtic. De no tan lluny al senyor Rivera perquè és més jove, però ha après els postulats falangistes perfectament. De fet, els punts programàtics transcrits es podrien aplicar també al discurs una mica més tronat de Partit Popular, però Rivera i Ciudadanos els adornen i, dia rere dia, els fan visibles a l’assalt del govern de l’Estat i en l’enderrocament de Catalunya com a nació. El senyor Rajoy i el senyor Rivera no és que siguin un prodigi d’intel·lectuals en els seus discursos, però si el primer et fa venir son, el segon, quan parla, amb molta tècnica oratòria, et fa aixecar de la cadira per mirar per on crema la terra que, sense escrúpols, ens van trepitjant. Atès que el senyor Rivera es passeja per la Fira de San Isidro de Madrid, a algú se li ha acudit convidar-lo a fer un discurs d’obertura del Corpus garriguenc o al pregó de la festa major de Granollers o –per què no– a l’Escaldàrium de Caldes, parlant del tema “Com arribar (si cal amb Arrimadas) a dir insensateses insuperables i incendiàries en 10 paraules”? Doncs bé, tot i que Rivera és un perill per a la llibertat, el deixaríem parlar i, si cal, replicaríem amb o sense permís de l’autoritat competent –llibertat d’expressió– perquè, tot i que som gent de pau i tenim sentit de l’humor, som de resistències tossudes i estem molt emprenyats. I el feixisme no el volem a casa nostra. Ni enlloc.

Quan parla Albert Rivera, et fa aixecar de la cadira per mirar per on crema la terra que, sense escrúpols, ens van trepitjant

Albert Rivera o l’obsessió pel 155