Mai no havíem vist tants adversaris del franquisme. Arreu surten valents que confonen molins de vent amb gegants

1. Francesc Vicens Ha mort fa poc i la notícia ha passat gairebé desapercebuda. Intel·lectual honest i compromès des de la seva joventut i durant tota la vida. Des de 1955 va formar part de la cèl·lula universitària del PSUC. Amb el seu nom clandestí de Joan Berenguer va dirigir la revista Nous Horitzons. El 1957 fou torturat, jutjat per un tribunal militar i empresonat. El 1965 el van expulsar del partit per secundar la dissidència de Fernando Claudin i Jorge Semprún. Home d’esquerres sempre, renovador avant la lettre, obert i clarivident. El 1980 s’incorporà a ERC i fou diputat al Parlament de Catalunya (1980) i al Congrés dels Diputats (1982). El 1991 passà a Iniciativa per Catalunya i en fou regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Intel·lectual solidíssim i enciclopèdic, amic íntim de Miró, va ser director de la seva Fundació a Barcelona. El periodista Gabriel Jaraba ha dit d’ell: “Vicens va ser un personatge important i intel·ligent que ara mateix donaria mil voltes als semianalfabets que poblen la política. Francesc Vicenç va impulsar les vagues dels cinquanta, va ser torturat i empresonat, es va sacrificar pel poble i ara mor, si no oblidat, sí descuidat.” 2.- Carlos Jiménez Villarejo Des de 1962, amb 27 anys, va ser fiscal i es va vincular a l’oposició antifranquista. Va ser membre del PSUC i el 1972 fou cofundador de l’associació Justícia Democràtica. Sancionat el 1973 per la seva defensa dels drets humans. El 1980 va portar la querella contra Jordi Pujol pel cas Banca Catalana. Va ser el primer Fiscal especial anticorrupció, nomenat per Zapatero el 1995 i cessat per Aznar el 2003. És membre de l’associació Federalistes d’Esquerres. Va ser eurodiputat per Podem i en les darreres eleccions catalanes va figurar a la llista socialista. El dia d’aquestes eleccions vaig sentir un interventor, molt jove, proclamant que Jiménez Villarejo era un conegut i perillós franquista. Li havia arribat en un tuit intoxicador i ho pregonava amb tanta ignorància com tranquil·litat. 3.- Joan Camps Ja n’hem parlat en aquestes pàgines les darreres setmanes. Va morir el 1976, als 28 anys, després d’una intensa vida intel·lectual i de lluita per la cultura, la llibertat i la justícia. Ens va deixar en un moment d’esperança i il·lusió personal i col·lectiva per la democràcia. Ara una escola que porta el seu nom insisteix a eliminar-lo perquè ja no diu res als alumnes d’avui. Tres casos recents i que es refereixen a tres grans persones que he tingut la sort de conèixer. Només uns exemples, entre molts, de desinformació, desconsideració o engany. Què ens passa? Tan sobrats anem de referents d’honestedat i de compromís cívic? O és que van participar en les lluites que van desembocar en la democràcia i la Constitució del 1978 i això els fa sospitosos o indignes? Paradoxalment això ens passa en un temps en què, amb 40 anys de retard, surten antifranquistes de sota les pedres. Les acusacions de franquista (o de feixista, falangista...) corren sense cap mirament. Mai no havíem vist tants adversaris del franquisme. Arreu surten valents que confonen molins de vent amb gegants. Fins i tot persones que per edat ja podien haver exercit quan tocava, de sobte s’han descobert un furor antifranquista que han suportat en silenci durant dècades. Una mica de rigor i d’equanimitat, si us plau!

Mai no havíem vist tants adversaris del franquisme. Arreu surten valents que confonen molins de vent amb gegants

Antifranquistes