Quan algú aprofita les escletxes de la legalitat, les seves contradiccions o, senzillament, la passa per alt per massacrar l’adversari, la gent sap que això no és just i se’n recorda

Som a Roma, l’any 63 abans de Crist, Juli Cèsar és jove i no passa de ser un general de prestigi. Roma té un senat amb 600 membres. Encara no és pas el Senat de l’època dels emperadors, ple de marbre per tot arreu. De fet els senadors es reuneixen en un edifici de planta rectangular de decoracions molt més modestes, però ha esdevingut una cambra que dicta lleis, ja és el Senat que inspirarà les democràcies actuals. Ciceró s’ha presentat a les eleccions com a cònsol. Fa més de 2.000 anys, a Roma, per ser cònsol t’havies de presentar a unes eleccions i si la gent no et votava no sorties. Qui es podia costejar una campanya electoral era un noble normalment. Ciceró [a la foto de l’article] no procedeix de la noblesa, però ha anat prosperant com a advocat de les bones famílies gràcies a les seves magnífiques dots oratòries per les quals ha estat universalment i justament recordat. Ser senador, alhora, suposa despeses: has d’organitzar jocs i pagar-los de la teva butxaca; a les processons que mostren els deus pel carrer has de costejar el pa que els sacerdots llancen als pobres... L’home poderós a Roma ha de ser generós amb la plebs, amb els homes lliures, però pobres. Quan ara els tres Reis d’Orient llancen caramels als nens fem honor a la nostra ascendència romana. L’adversari de Ciceró és Catilina, que procedeix d’una antiga i noble família romana dels temps de la fundació de la ciutat. Però guanya Ciceró. I és que Catilina té mala fama: es diu que ha matat la seva dona. Ara bé, Catilina es posa més al costat dels pobres i, en canvi, el refinat Ciceró és més al costat dels rics, a qui defensa als plets que sempre acaba guanyant. Però Catilina és un dels 600 senadors i el to dels desacords entre Ciceró i ell va agreujant-se al Senat. Una delegació de gals visita Roma i, gràcies a Marc Licini Cras, un multimilionari que havia pagat les legions que havien destruït els esclaus revoltats que liderava Espartac, els gals es posen en contacte amb Ciceró. De les trobades surten proves d’alta traïció que acusen Catilina, unes proves dubtoses que seran presentades com a certes. Ciceró les esgrimeix en diversos discursos al Senat i Catilina fuig de nit. Catilina organitza un exèrcit de gent pobra fora de la ciutat... Cal tenir en compte que les batalles entre romans eren freqüents fa 2.100 anys. També les legions de Cèsar, al cap d’uns anys, s’enfrontarien a les de Pompeu i l’eliminarien. Roma és bel·licosa, però també té un sentit elevat de la justícia. Amb el suport del Senat, el cònsol Ciceró passa per les armes Catilina i els seus sense judici previ. La crisi s’ha tancat. Aparentment... Ciceró queda als ulls de la posteritat com el salvador de Roma. Tanmateix al cap de poc el poble de Roma exilia Ciceró un any a Grècia. L’acusaven de no haver permès que els revoltats tinguessin un judici just. El procediment que havia fet aquell jurista eminent, doncs, no havia estat net. Tampoc no seria la primera vegada que un jurista eminent fes callar la justícia a benefici propi. D’aleshores ençà això ha passat sovint perquè, si bé la justícia és una cosa de lleis i les lleis són el que són, els qui les interpreten són humans i els humans estem subjectes a la deformació de la subjectivitat, l’amor, la passió i fins i tot la cobdícia. Per què els tribuns de la plebs, del poble de Roma, van invocar el concepte de judici just llavors? Estudis recents ens demostren que el consolat de Ciceró va conviure o que fins i tot va causar una crisi econòmica. Altrament dit: Ciceró era bon advocat, un orador extraordinari, però tenia les seves limitacions com a economista. Ho sabem perquè el nombre de monedes encunyades va disminuir dràsticament. I els preus van pujar. Això implicava fam per als més pobres i ruïna per a alguns nobles i rics. Catilina era noble i terratinent i, paradoxalment, fou ell qui va defensar un repartiment de terres per pal·liar els efectes de la crisi. No era una actitud estranya en aquella època. Els romans van inventar el concepte de dictator [dictador]. Era un magistrat a qui el Senat encomanava el poder en temps de greu amenaça exterior. Va haver-hi dictators, per exemple, durant les guerres amb els cartaginesos. Ara bé, el dictator –a diferència dels dictadors moderns– havia de retre comptes i els tribuns de la plebs –els caps de les diferents tribus– podien vetar les seves accions de manera que molts dictadors s’erigien en el càrrec en èpoques de profunda crisi per socórrer, deien ells, el poble famolenc: hi tenien unes obligacions. Ciceró va tallar de soca-rel aquesta possibilitat matant Catilina. Va defensar els sectors més poderosos, que eren al Senat aprofitant que els rics a Roma tenien molts més vots electorals que els pobres, i va guanyar gràcies als poderosos. D’aleshores ençà això ha passat manta vegades... LA FI DE CICERÓ Però els pobres se’n van recordar i no van perdonar. Quan Ciceró va tornar del seu exili, va trobar casa seva enderrocada i al seu lloc hi havien edificat un temple a Libertas, la deessa romana que encarnava la llibertat. Sembla que el poble romà li volia enviar un missatge ben clar i la seva bona fama va quedar definitivament tocada. 28 anys més tard, després de l’assassinat de Juli Cèsar –és a dir, d’un altre dictator que tenia bona cura de ser generós amb la plebs en forma de panem et circenses [pa i circ]–, Ciceró es va posar del cantó dels assassins i el seu cap va acabar penjat a dalt d’un pal... La importància del judici just es manifesta en aquests fets històrics als començaments d’allò que hem anomenat civilització. Ciceró se’l va saltar i, finalment, va pagar el resultat d’unes accions que també havien estat dures per als seus opositors. El més important és que aquest concepte és intrínsecament humà; els humans demanem justícia, és a dir, veritat i rectitud, fins i tot quan nosaltres no actuem rectament. Qui no ha sentit un nen ben petit dient als seus pares: “Això no és just!”? L’ésser humà, perillosament bel·licós, posseeix també un sentit gairebé innat de l’equitat i per això representa la justícia amb l’equilibri d’unes balances. L’home just té en compte tots els aspectes de la llei, tots els agreujants, atenuants, causes i efectes i ha de ser un exemple de rectitud moral per als altres. Quan algú aprofita les escletxes de la legalitat, les seves contradiccions o, senzillament, la passa per alt per massacrar l’adversari, la gent sap que això no és just i se’n recorda. Primer tremolen els uns, a llarg termini la idea de judici just acaba passant factura als injustos i si la veu és prou ferma i prou continuada entre els desemparats, els poderosos també acaben tremolant. Sense el judici just acaba tremolant tothom i no existeix un mur que doni empara total i perpètua als injustos. Pot ser que treguin pit, pot ser que governin molts anys com Ciceró, però viuen instal·lats en la por perquè saben que, d’una manera o altra, el concepte de judici just més aviat o més tard els passarà comptes.

Quan algú aprofita les escletxes de la legalitat, les seves contradiccions o, senzillament, la passa per alt per massacrar l’adversari, la gent sap que això no és just i se’n recorda

Ciceró i el concepte de judici just