Es tracta d’un dejuni en relleus de persones que estaran un mínim de dos dies sense menjar, prenent només aigua, en una acció itinerant pel país

Aquest diumenge al vespre s’activa a la nostra comarca un dejuni col·lectiu per reclamar la llibertat dels presos polítics i exiliats, que tindrà lloc durant tota la Setmana Santa a la Sala Fiveller de Mollet del Vallès. Es tracta d’un dejuni en relleus de persones que estaran un mínim de dos dies sense menjar, prenent només aigua, en una acció itinerant pel país, que ja ha passat pels Caputxins de Sarrià, el santuari de Montserrat, el poble ebrenc de Roquetes o els Lluïsos de Gràcia, entre altres llocs, fent cadena. Un dejuni que comptarà amb una àmplia programació de conferències i altres activitats en paral·lel obertes a tothom que hi vulgui donar suport. Certament, es tracta d’una acció simbòlica com no deixen de ser-ho també tots els llaços grocs penjats arreu i a les solapes de tants vestits i ja hem vist prou la projecció internacional que ha donat el llaç lluït per Pep Guardiola a l’hora de denunciar al món el conflicte polític català i la repressió amb què hi responen les institucions espanyoles. La campanya, impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana amb la col·laboració d’altres entitats cíviques i de drets humans, porta com a lema “Prou d’ostatges!” . Perquè, efectivament, en inequívocs ostatges de l’Estat espanyol és en el que s’han convertit els empresonats Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, així com Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Lluís Puig, Toni Comín i Anna Gabriel, que s’han vist forçats a l’exili. Tots plegats són ostatges sotmesos a xantatges diversos, com ho són també tantes altres persones responsables d’institucions i organitzacions que estan treballant democràticament per l’emancipació nacional de Catalunya, víctimes d’una persecució politicojudicial convertida en causa general. I algunes d’aquestes persones, com el paretà Jordi Turull, corren l’amenaça molt real de poder ingressar novament avui en indignes presons madrilenyes, per més que sigui el candidat de la majoria independentista a presidir el govern de la Generalitat de Catalunya. Inspirat en pràctiques de la no-violència com les que havien encapçalat Mahatma Gandhi a l’Índia o Lluís Maria Xirinacs quan reclamava l’amnistia per als presos polítics del franquisme, el dejuni col·lectiu és una acció que vol solidaritzar-se d’una forma molt concreta amb persones que pateixen dures represàlies per una causa que és col·lectiva, i per denunciar la violació dels drets humans i dels drets polítics fonamentals que pateixen. Les pateixen aquestes persones, però també la societat plural que hi ha al darrere, cada dia més asfixiada en la seva lliure expressió democràtica. Són unes violacions que converteixen tota la ciutadania en ostatges potencials, a les quals cap demòcrata no s’hauria d’acostumar, ni n’hauria de ser còmplice, independentment de la seva ideologia o model de país. ACCIONS DE BASE TESTIMONIAL I sí, certament pot resultar difícil d’entendre per a molts la utilitat i la força que puguin tenir accions de base testimonial com aquestes, que apel·len a la consciència, com les que anys ha van mobilitzar antimilitaristes que reclamaven el desarmament o l’abolició del servei militar i que al món s’han dut a terme per denunciar tota mena d’injustícies. És coneguda la sentència de Sèneca que, enmig de les lluites de poder de la Roma clàssica, reptava Neró dient-li: “La teva força és la meva por, però si jo no tinc por, tu no tens força”. I a la base de pensaments savis com aquests arrela la convicció de la força de la resistència col·lectiva. Queda clar per a molta gent que no es pot parar de fer accions per evidenciar la no-normalització d’una repressió tirànica com la que es vol imposar, i en són una bona mostra les iniciatives tan diverses que sorgeixen, tenyides de groc, en una veritable mostra d’apoderament popular. És en aquest marc que cal entendre el dejuni col·lectiu com una acció que apel·la a la consciència, interpel·lant en un doble sentit. En la mesura que comporta un cert sacrifici personal a qui el practica, el fa sentir especialment compromès amb les persones represaliades, perquè el silenci, el recolliment i la fragilitat corporal que es deriva de l’acció enforteixen els vincles comunitaris. Alhora, però, també suposa una denúncia pública allà on es realitza, que desperta consciències i també incomoda, i la seva força esdevé més poderosa quan pren forma col·lectiva i quan més es propaga. És amb diferents mostres d’afirmació i de resistència no-violenta com els catalans hem fet sentir el nostre clam de llibertat els darrers anys i molt singularment l’1 d’octubre passat. Quina altra demostració tan poderosa de dignitat nacional no hem fet que l’enèrgica i valenta resposta pacífica que vam donar custodiant les urnes i defensant els col·legis electorals del referèndum d’autodeterminació, davant dels cops de porra desbocats de les forces de seguretat espanyoles? Aquell dia, quan l’Estat espanyol va perdre els estreps com mai i es va retratar davant del món civilitzat, va començar la veritable batalla catalana per la llibertat. I aquella actitud rebel, persistent i no-violenta continua assenyalant el camí per aconseguir-la.

Es tracta d’un dejuni en relleus de persones que estaran un mínim de dos dies sense menjar, prenent només aigua, en una acció itinerant pel país

Dejunar contra la tirania