Trobem a faltar en el socialisme espanyol i català aquelles persones que, d’acord o no amb elles, posaven el llistó ideològic ben alt

Dels tres alumnes del curs intensiu i abusiu sobre la Constitución Española de 1978, l’infinit radical senyor Rivera és els més llest; el senyor Rajoy, el més callat i plasma; i el senyor Sánchez, el més lent –algú diu que el més totxo– de la classe. I això no és cap suposat possible delicte d’odi. És senzillament una constatació fefaent. Si prou grosses les havien ja dit el llest i el plasma, ara va el més endarrerit del grup i ha engaltat públicament unes opinions sobre el nostre president i els catalans que fan feredat. Marededeusenyor: que no veu el senyor Sánchez que ja va relliscar en el tema de la no-rebel·lió a Catalunya donant per constatat que no n’hi va haver i per tant fent un mal favor als constitucionalistes, que no veu, dic, que ara, quan insulta com ha fet darrerament la primera autoritat del nostre país i a milions de catalans amb termes com “supremacistas”, gent d’extrema dreta, seguidors de Le Penn i, en fi, equiparant-nos al nazis, continua baixant pel pedregar? Sembla que se li hagi anat la bola oblidant el que representa i la moderació a la qual es veu obligat. En la cursa embogida per a les eleccions generals, el senyor Sánchez, qui ara fa un any just deia: “No, no y no, es no” al senyor Rajoy, ara s’ha desconjuntat cerebralment i ha engegat una quantitat d’insults difícilment superables per millorar nota davant del senyor Rivera de Vivaespaña. El senyor Sánchez, fins divendres passat amb nom d’àlies que es podria haver dit “Nono”, quan escoltes les seves afirmacions sobre història política, poder, economia i legislació, pots estar ben convençut que mai no deu haver llegit ni quatre ratlles sobre les contradiccions dins del sistema capitalista, ni tampoc res sobre el suport obligat a les lluites per l’emancipació dels pobles, ni gota, vaja, sobre socialisme i nacionalisme. Ni tampoc sobre socialisme i dret a l’autodeterminació. Fa uns anys, l’economista Rudolf Hilferding va escriure que “en comptes de l’ideal democràtic de la igualtat, apareix l’ideal oligàrquic del domini” [vegeu Pierre Souyri a El marxismo después del marxismo]. És ben evident que el senyor Sánchez, líder d’un partit que ha de ser una referència d’esquerres i entusiasta col·laborador del 155, no combrega amb lectures d’un grau superior al dels de la seva classe. Però, ara que es proposa encapçalar govern espanyol, li aniria bé una mica més de preparació en la reflexió i expressió política de les idees recentment manifestades en la verbositat dels seus insults. De fet, queda clar que el senyor Sánchez aposta per aquells a qui acusa Hilferding, per molt que agafi embranzida aprofitant el desori de la festa de final de curs del PP. Trobem a faltar en el socialisme espanyol i català, aquelles persones que, d’acord o no amb elles, posaven el llistó ideològic ben alt. Al nostre país, la mort se’n va emportar endavant, massa endavant, Pallach, Raventós, Verde Aldea, Ernest Lluch... i les veus de persones com Obiols, per exemple, estan amb afonia. I en faria una llista molt més llarga que no pas escrita gairebé sobre la marxa. A diferència de gent tan cultivada –i no dubto que dins del socialisme hi ha gent políticament preparada–, és dolorós, però, comprovar com el senyor Sánchez s’apunta a la repesca d’un luxós final de curs que, pel que sembla, es perllongarà mesos i mesos i despertant del racó de la classe, ha presentat aquest darrer divendres una moció de censura al Partido Popular que descol·loca fins i tot Ciudadanos, i per recordar-los que ell també és un becari a l’Espanya d’Arriba España. Doncs bé. Ja era hora. Ha après la lliçó que, si bada més, els primers del grup o línia de tres, se li cruspiran fins i tot el berenar. Veurem com acaba tot plegat. I mentrestant, durant els propers temps, i per tal de millorar en el camp del seu socialisme sui generis, li vindria bé, al senyor Sánchez, repassar el text que diu: “Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurament el seu estatus polític i procuren també pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural” (Article 1 del Pacte Internacional dels Drets Civil i Polítics, signat per les Nacions Unides el 16 de desembre de 1966). És clar que, el senyor Sánchez, que sembla un home prou modern, tal vegada li agradi més llegir paraules de Che Guevara en aquests temps que remembrem el Maig Francès i que el que deia és més curt i ràpid d’entendre: “El socialisme real vol dir fer efectiva la plena igualtat entre totes les nacions, és a dir, reconèixer el dret a l’autodeterminació.” Una vegada tot llegit, caldria que l’impulsor de la moció de censura ho escrigués cent vegades cada dia. I sense insultar ni renegar. No, no. I demanar disculpes pels insults proferits a persones concretes i a gent del nostre poble fa ben poc i amb tanta mala traça. Sí, sí. I és que, a banda de mocions d’última hora, necessitem gent culta i provadament demòcrata que les impulsi.

Trobem a faltar en el socialisme espanyol i català aquelles persones que, d’acord o no amb elles, posaven el llistó ideològic ben alt

El senyor Sánchez progressa, més o menys, adequadament