Germinal Tomás, de Mollet; Alexis Codina, de Sant Fost, i Sònia Pascual, de Montmeló, són tres dels cincs veïns del Vallès Oriental encausats en l’anomenada operació Judes, l’any 2019. En total, l’Audiència Nacional va incloure en el procés 12 persones a les quals acusa, entre altres delictes, de pertinença a organització terrorista i Fiscalia havia demanat per a ells fins a 27 anys de presó.
En Germinal i la Sònia han explicat quins són els seus sentiments i també el que pensen del procés viscut i de la situació política a Catalunya. L’Alexis, tot i haver sortit a la fotografia, ha preferit no fer declaracions. De fet, la seva imatge ha estat una de les més difoses pels mitjans de comunicació i el vídeo enregistrat per la Guàrdia Civil a casa seva, a Sant Fost, també ha estat un dels més utilitzats.
L’Alexis i en Germinal van ser detinguts el 23 de setembre als seus domicilis per efectius de la Guàrdia Civil i van passar uns mesos a la presó. La Sònia Pascual no va ser detinguda, però va ser acusada posteriorment i encausada en el mateix procés. Ara estan pendents de l’aplicació de la llei d’amnistia que ja ha arribat a altres vallesans com Els tres de Granollers o dos joves de Parets.
S’esperaven que l’Audiència Nacional demanés ara una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea?
Germinal Tomás: Trobo que era una decisió esperable, encara que no desitjable. Tot aquest procediment allargarà, més d’un any, la pena de banqueta que ja patim. Encara que la Llei és molt clara i específica, volen que sigui un estament superior qui els digui què fer.
Sònia Pascual: Veig malament que el jutjat consideri que el nostre cas té coses que entrarien dins de la llei europea de terrorisme, però, d’altra banda, crec que és bo que sigui Europa en lloc d’Espanya qui digui si hi entra.
I el posicionament de Fiscalia favorable a l’amnistia l’esperaven?
S.P.: No. No tenia clar per on s’havien de pronunciar perquè el nostre cas és molt gros, l’acusació és molt grossa, i pot quedar molt malament amnistiar un cas en què tu mateix has dit, com a Fiscalia, que hi havia indicis que volia fer una cosa tan greu. I és una mica tirar-se enrere. De fet, a nosaltres no ens van detenir en el primer moment, però ens van avisar els advocats d’Alerta Solidària, que portaven la resta de la causa, que entrarien persones noves. Ens van dir “no us espanteu. Vindrà un guàrdia civil a casa i us portarà una nota que diu que heu de passar pel jutjat perquè us acusen d’intentar fer explosius i ja està”. I vaig declarar per videoconferència.
G.T.: Fins a cert punt, amb els contactes que teníem, tant dins d’Esquerra com dins de Junts, que estaven negociant la llei d’amnistia, sí que es buscava que hi entréssim. Per tant, sí. En certa manera, esperava que Fiscalia fes aquesta passa. Però és clar, el fiscal que teníem fins al moment era absolutament contrari a l’amnistia i es va apartar o el van apartar. I en veure que la fiscal no era la de sempre vam dir: “a veure què diu?”. Jo seguir la vista en directe i només esperava a veure què deia Fiscalia. Fins al final anàvem esperant el “però”. L’explicació estava molt bé. Dèiem que ens estava defensant, però és allò de dir: “On és el ‘però’?”.
Confien que, finalment, el jutge accepti la petició de Fiscalia tot i que ha decidit portar el tema a Europa?
G.T.: Hi tinc més esperança que no pas confiança. Fins que l’advocat no em truqui i em digui: “Nen, estàs net”, no estaré segur.
S.P.: Jo encara estic esperant que el jutge digui que el nostre cas entra en l’amnistia, però que té dubtes sobre la legalitat de la llei de l’amnistia en si i que faci la pregunta al Constitucional abans de dir alguna cosa. És el dubte que tinc.
Han passat prop de cinc anys. I poden quedar lliures de culpa, però imagino que hi ha coses que l’amnistia no podrà esborrar.
S.P.: Jo, més que en el meu cas personal, penso en el col·lectiu i tot aquell moviment que portàvem que s’ha anat perdent enmig de la por de tanta repressió, no només en el nostre cas sinó en tots. Els primers que han assumit la repressió i han dit que calia frenar han estat els partits i tot s’ha apagat. I crec que col·lectivament han posat el fre a tot i ningú s’atreveix a fer res. I això, òbviament, per a un procés independentista, frena molt les coses. Personalment, la veritat és que tothom m’ha donat suport. Fins i tot el meu excunyat, que és família de policies nacionals i no he tingut cap problema perquè, fins i tot ells, saben que no té cap mena de sentit.
Entenc que estan una mica decebuts i que potser tota la lluita no ha servit de res?
S.P.: Em sap greu que no continuï. No en la forma d’abans, però sí que trobo a faltar un espai on es pugui trobar la gent del carrer que no vol estar als partits. Perquè la gent dels partits té els partits per organitzar-se, però per a la gent dels CDR, que assumia que hi havia gent de fora dels partits, trobo a faltar aquest espai per poder debatre què cal fer ara, i com ens movem, com pressionem. Aquests debats que es feien a escala de poble i que hi donava un caire polític, els trobo a faltar.
G.T.: En el meu cas, realment, des que vaig sortir de la presó he intentat fer una vida el més normal possible. He seguit organitzat, he seguit sortint a manifestacions… Sí que anaves amb l’espasa de Dàmocles i no estaves a primera línia com potser abans, sobretot per consell dels advocats, però no he perdut tant. A mi no m’ha afectat… Tampoc he volgut que m’afectessin aquests cinc anys de pena de banqueta que diem. I, com deia la Sònia, trobo a faltar que el moviment no continuï. Que s’hagi frenat tant i d’una manera tan abrupta.
Des del punt de vista de la vida familiar, laboral i social, quin impacte ha tingut fins ara tot el procés?
G.T.: De fet, hi va haver canvis, però no van venir motivats pel procés, ja venien d’abans…
Tenen la sensació que l’anomenat procés s’ha acabat?
S.P.: Aquest procés del 2017, sí. Però n’ha de sortir algun altre i sortirà perquè, amb tothom amb qui parlo, la gent continua molt convençuda. Però hem de trobar una altra manera de pressionar els partits. El 2017 va ser molt fàcil. Hi havia un partit que sempre havia governat i amenaçaves de votar l’altre i això va fer que tots es moguessin per fer el referèndum. Ara entre tots s’han posat d’acord que ningú farà res i no saben com sortirà…
G.T.: No s’ha acabat, s’ha de reconvertir. La persona que tenia l’ideari independentista, el segueix tenint, no l’ha perdut. També cal pensar que l’any 2017 es van ajuntar moltes coses i ho vàrem encarrilar tot. I crec que tornarem a estar en aquesta mateixa situació. També és cert que l’estat sap fer molt bé la seva feina. Fins que no canviïn les lleis, estem en un estat absolutament repressiu.
S.P.: El poble només serveix per donar suport a les propostes que venen del legislatiu i ara mateix no n’hi ha cap. Però la gent no hi és no pas perquè no hi cregui, sinó perquè no hi ha cap proposta legislativa al darrere. No hi ha un referèndum, no hi ha una aplicació del referèndum… No hi ha res.
Els han decebut, els partits independentistes?
Sònia Pascual: Sí, és clar, l’1 d’Octubre va tenir tant de suport perquè és una proposta pacífica, però ser pacífic no vol dir aconseguir canvis, els canvis es fan legislant i no ho han fet. Vull dir, jo, per molt que em mobilitzi, no puc aplicar la independència jo sola. S’ha de votar per un organisme que ens representi a totes, un parlament. I és l’únic que no s’ha fet des del 2017. Jo considero que la gent va fer la seva part i la va fer molt bé i em sento molt orgullosa de tot el que havia de fer el poble.
I les diferències d’estratègia entre els partits no hi han ajudat, potser?
Germinal Tomàs: Això, al final, és normal, entre partits. El problema és que en cap moment van ser prou conscients com per dir: “Escolteu, l’objectiu és arribar a la independència, fem un bloc i després ja ens barallarem”. I això no ho van fer mai. Ho van simular. I va durar mesos, aquesta simulació. Estem molt decebuts. La gran majoria de la gent que vam estar mobilitzats i els que hi continuem encara més, estem absolutament decebuts.
Hi tornarien?
G.T.: Evidentment. Sí que és cert que van passant els anys i el cos ho nota… Recordo que quan ens van detenir deia: “Aquest moviment m’agafa amb vint anys i la de bogeries que haguéssim fet. Però no teníem vint anys. Ara tampoc tenim els anys que teníem quan ens van detenir… Però mentalment, evidentment que hi tornaríem.
S.P.: Crec en la mobilització popular i en la independència i, tenint en compte que anem en contra d’un estat com Espanya, que a la que et mobilitzes et posa repressió, la gent és indispensable.
