La reconciliació al País Basc és un tema present i absent alhora. El silenci com a mètode, com a estratègia per digerir tants anys de violència

Aquest dissabte està previst el penúltim acte comunicatiu en relació amb el final d’ETA al País Basc francès, en una trobada organitzada pel Grup Internacional de Contacte (GIC), l’espai de mediació que ha conduït aquest procés de desmobilització d’ETA. Una tasca sense la col·laboració institucional de l’Estat espanyol, un fet inèdit en la història de les resolucions de conflictes, tal com podem veure en l’informe del Fòrum Social Permanent que ha traduït l’Institut Internacional de la Pau (ICIP) i que podeu trobar al portal digital Nationalia.cat. En l’informe s’apunta que els principals reptes que té la societat basca per superar les diferents violències rebudes durant aquests darrers 50 anys té a veure amb com i de quina manera s’afronta la reconciliació, quin és el relat que es construeix, quina és la memòria que en quedarà, en definitiva, com s’explica a les generacions futures què i per què ha passat tot plegat. I més enllà de l’intent de crear discursos de vencedors i vençuts per part d’aprenents de bruixots amb intencions indissimulades d’aprofitar la situació per guanyar posicions en la recerca d’hegemonies impossibles en societats plurals com també és la basca –i que per tant no tenen futur–, la gestió de l’etapa postviolència és un tema que no es veu però que hi és. I, sobretot, que en algun moment s’ha d’afrontar. Com s’arriba a la reconciliació d’una societat que ha patit tant, amb famílies trencades –moltes d’elles amb morts, presos, exiliats a les seves esquenes– i amb compartiments estancs de socialització entre espais polítics i socials? Com es viu amb aquesta motxilla carregada de pedres? Una reconciliació entesa com un reconeixement de les múltiples raons, de posar-se a la pell de l’altre, de la voluntat d’avançar conjuntament en un projecte de societat que miri cap al futur sense obviar el passat, però mantenint-lo a ratlla. Com el retrovisor del cotxe, malgrat que a priori no sigui l’element més imprescindible el necessites: has de mirar enrere de tant en tant, sobretot si vols avançar. Sempre tindrà un angle mort –el punt cec– però això no treu que el vagis mirant. Una amiga basca que he pogut consultar em diu que no estem encara en la fase de reconciliació, que el ritme dependrà dels trams generacionals –de 50 en amunt, més difícil; de 50 en avall, més fàcil–, de si l’àmbit relacional i vital és urbà o rural, i de les característiques dels diferents territoris; al País Basc francès, per exemple, la dinàmica és del tot diferent, no en va han estat protagonistes del final d’ETA. Tot i això, em diu que almenys ja no es canvia de vorera en veure passar l’altre, es comença a potear a qualsevol bar, molta gent comença a traspassar línies de confort que abans no creuava. Més enllà dels plans i programes institucionals i socials que promouen espais de trobada i reflexió, de seminaris acadèmics i articles de diari, ara és l’hora de la micropolítica, de la reconstrucció social en espais quotidians, a la feina, comprant el pa, aquell cafè pendent amb l’amic de joventut que la política va separar. Des de baix i a poc a poc que la feina és molta i la ferida oberta. Val a dir que l’esquerra abertzale en el seu conjunt està fent un procés d’autocrítica impensable fa 10 anys, canviant d’estratègia en el fons i en la forma, proposant un projecte polític centrat en el convèncer i no pas en el vèncer, i demanant perdó pel dany causat. Però la resposta no ha estat, encara, ni entusiasta ni positiva. Massa aviat, segurament, massa record del dolor patit, encara. És com quan algú et proposa passar pàgina d’un episodi complicat, que saps que has d’afrontar i dius: ja en parlarem. Ni sí ni no, ja ho veurem. I mentrestant, silenci. Curiosament, doncs, la reconciliació al País Basc és un tema present i absent alhora. El silenci com a mètode, com a camí per a la necessària distensió, com a estratègia per digerir tants anys de violència d’uns i altres. Ja en parlarem.