Molts fidels creients no entenem l’actitud de la nostra Església. Cal ser present i cal ser al costat de la nostra gent reprimida, al costat dels nostres presos i dels nostres exiliats

Avui ens és molt difícil identificar-nos amb aquelles paraules del bisbe Torras i Bages de “Catalunya serà cristiana o no serà” perquè Catalunya haurà de ser moltes altres coses, a més de cristiana. L’Església catalana, però, hauria de ser compromesa i justa; hauria de denunciar actes i fets que són una peça clau per a una pedagogia cristiana elemental. Catalunya serà cristiana en tant que solidària amb la seva gent empresonada i la seva gent refugiada i exiliada. Si observem detingudament l’actitud de l’Església catalana –formada per la cúpula dels bisbes d’avui–, ens cal observar també la distància actual de les màximes autoritats eclesiàstiques i fins on arriba l’acostament al seu poble. La gent de l’ANC, com en Josep M. Bosch i Lladó, no hauria de demanar al mossèn de Vilamajor –com una mena de favor– que els deixin posar un innocent llaç groc al campanar. És el mateix mossèn qui hauria de proposar-ne la col·locació. Hi ha moments a la vida en què l’Església no pot ser equidistant. Per això, sorprèn que el bisbat de Terrassa es decanti per “no autoritzar els llaços grocs a les esglésies”. Segons diu el vicari episcopal Fidel Catalan [vegeu EL 9 NOU del 2 de març passat], una “església plural no pot decantar-se a favor d’uns o altres” i que “l’Església no es pot posicionar al costat d’uns perquè seria fer-ho contra els altres”. Aquesta cançó fa tant de temps que la fan sonar que fa angúnia haver-la d’escoltar una altra vegada. Eduard Ibàñez, director de Justícia i Pau, manifesta que “l’Església catalana no pot restar com a simple espectadora” i també que “els bisbes catalans s’han de mullar”. El que va ser secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense Joan Enric Vives, ara bisbe de la Seu, ha dit que “sembla que tots els catòlics del món puguin ser patriotes, menys els fidels de Catalunya”. I un altre bisbe, Joan Carrera, afegeix: “Donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys.” Fa 33 anys, els bisbes catalans van redactar aquell document tan extraordinari que es va titular Arrels cristianes de Catalunya [27 de desembre de 1985]. Els bisbes actuals haurien de llegir aquelles pàgines detingudament, totes plenes d’un alt contingut de pàtria. Quan la gent del país queia atonyinada per salvatges plens d’odi, la nostra Església mirava cap una altra banda? Quan van empresonar la nostra gent, pacífica i fidel a les seves arrels, l’Església ha fet veure que no veia res? L’Església és cega? La nostra Església no hauria de posar-se al costat dels dèbils, dels agredits i dels fidels al seu poble? L’Església ha de ser equidistant? Era equidistant el bisbe Marcelo Gonzalez Martín? Llavors, el poble vam dir “prou!” i vam exigir “bisbes catalans”… Hores d’ara, la Conferència Episcopal Tarraconense hauria d’haver concretat una altra llarga carta als seus fidels amb la força de la justícia i de la reparació moral... Però només ens saben dir que han de ser equidistants. Els hi poden explicar això als avis apallissats de l’1-O? I als infants que eren al seu costat? I als fills dels empresonats? I a tots els qui vam veure aquell acarnissament aferrissat? L’Església catalana no pot girar l’esquena. No ho pot fer. A l’Església catalana li cal mullar-se. Li cal compromís amb Catalunya. Li cal resolució amb la pau i la justícia. El mateix compromís de Josep Torras i Bages (1846-1916), bisbe de Vic, redactor de La Tradició Catalana; el del poeta nacional Jacint Verdaguer (1845-1902), protector vertader de la llengua; el del cardenal Vidal i Barraquer (1868-1943), mort a l’exili perquè no va voler acceptar la victòria del dictador; el d’Aureli Maria Escarré, també mort lluny de la pàtria. I encara podem recordar l’arquebisbe de Tarragona Josep Pont i Gol (1907-1995), amb una senzillesa i una voluntat ferma cap al seu poble; o el bisbe de Vic Ramon Masnou (1907-2004), fidel a les arrels del seu país i autor de textos com El problema català (reflexions per al diàleg) o Carta sobre els nacionalismes; o l’enyorat Josep M. Ballarín (1920-2016), desterrat a Gósol; o Lluís Maria Xirinachs, el capellà compromès de les vagues de fam pels presos de la Model; o mossèn Josep Dalmau, el rector de Gallifa, que mai ha renunciat a cap reivindicació contra la injustícia. L’ESGLÉSIA NO POT SER ‘EQUIDISTANT’ L’Església catalana no es pot permetre el luxe de ser equidistant de res. Ha de mirar els ulls de la nostra gent injustament apallissada i n’ha de fer una homilia i una protesta seriosa. Ha de copsar l’injusta presó dels nostres polítics i els nostres dirigents socials i n’ha de fer un clam sense pensar-s’ho massa. Personalment, encara espero uns mots compromesos, col·lectius i unitaris dels nostres bisbes i de la nostra Església. Per què el bisbe de Barcelona i el bisbe de Terrassa encara no han posat el crit al cel davant les agressions als seus fidels? I diu el vicari Catalan: “En altres èpoques, l’Església va tenir un paper d’acollida”. I ara? Quin paper té avui l’Església? Encara té dubtes amb els llaços grocs? No ho sap, que hi ha gent pacífica a les presons espanyoles? No vol obrir els ulls a la realitat? Com enyorem aquella Església compromesa d’un altre temps! A hores d’ara, sembla que només es mostra sensible l’Abadia de Montserrat, però ha calgut temps per mostrar aquesta sensibilitat i molt esforç per demostrar el seu suport. I també és clar que molts capellans de base poden donar lliçons d’humanitat als seus dirigents. Molts fidels creients no entenem l’actitud de la nostra Església. Cal ser present i cal ser al costat de la nostra gent reprimida, al costat dels nostres presos i dels nostres exiliats. Benaurats els perseguits… “No ho sents, hi ha algú que està trucant…”. Església catalana, responeu-li…

Molts fidels creients no entenem l’actitud de la nostra Església. Cal ser present i cal ser al costat de la nostra gent reprimida, al costat dels nostres presos i dels nostres exiliats

L’Església i Catalunya