Córrer davant d’uns quants andròmines uniformats i panxuts que ens doblaven l’edat era una cosa, però amb aquells animals de quatre potes la cosa era força diferent

En aquests dies en que es recordarà el cinquantenari del maig del 68 francès –anomenat per alguns de manera evidentment exagerada “la segona Revolució francesa”– és important recordar que a casa nostra també hi va haver revolucions. La veritat és que molts cridàvem perquè tots cridaven, corríem perquè tots corrien i, fins i tot, llançàvem pedres endavant sense saber on queien. Moltes vegades els lesionats d’aquelles batusses eren més per aquest foc amic que per l’acció dels antiavalots. Diuen que les revolucions les fan els que ja no tenen res a perdre i jo no crec pas que fos un d’aquests en aquella primavera als meus 18 anys quan corria pels carrers de Barcelona. Tampoc puc dir que el tal Cohn-Bendit fos un exemple on emmirallar-me, però sí que tenia molt present alguna de les converses que havia escoltat a casa entre els meus pares i els meus avis sobre aquell passat ocult. Escoltant-los era fàcil imaginar que aquell forat negre no havia estat pas un temps feliç. En aquella època, en què jo era més dels Rolling que no pas dels Beatles –massa mudats, tu...!– i procurava llegir tots els clàssics catalans que em queien a les mans, el cert és que em va tocar córrer davant dels emporrats –així els anomenàvem alguns– un bon grapat de vegades. Una d’aquestes aventures és la que us voldria explicar. Aquell cop ens havíem reunit uns quants centenars de galifardeus de diferents escoles tècniques i facultats per escoltar els parlaments amb els quals els de sempre, megàfon en mà, ens obsequiaven. No portàvem ni cinc minuts amb aquest gratificant espectacle quan per la porta gran va entrar la policia a cavall. Córrer davant d’uns quants andròmines uniformats i panxuts que ens doblaven l’edat era una cosa, però amb aquells animals de quatre potes la cosa era força diferent. Tan bon punt es va donar el senyal d’alarma tothom va començar a escampar-se a totes les direccions cercant algun refugi. Els animals de dues potes que anaven muntats sobre els de quatre portaven escuts i una mena de llances llargues, sense punta, destinades a empènyer la gent pel darrere i fer-los caure. Les noies foren les primeres de rebre i, al cap de poc, ja n’hi havia algunes amb les cames ensangonades i la roba esquinçada de rodolar sobre el terra de sauló d’aquell camp. Suposo que aquella visió ens va encoratjar i sense saber com començaren a aparèixer un munt de pedres de totes mides i colors que passaven de mà en mà. Quan els àcrates, comunistes i republicans revolucionaris ja havien estat expulsats cap a la perifèria del terreny de joc i el setè de cavalleria campava lliurament per les àrees i el punt de penal, va sortir volant el primer projectil. Aquell fou el senyal i, en un moment, centenars de rocs solcaren l’espai perseguint el seu objectiu. Els cavallers intentaren tapar-se amb els seus escuts, però els cavalls estaven desprotegits i aviat es convertiren en target preferent. Recordo com un d’aquells venia corrent cap al gol sud, on era jo, amb l’escut alçat i la llança a punt quan un tros de llamborda de dimensions notables va impactar al cap del cavall directament, que es va plegar de mans i va caure rodolant. El que anava a dalt va tombar de manera tan violenta que després de l’impacte es va quedar estirat a terra quiet. El crit unànime fou tan espectacular que allò semblava el Camp Nou en marcar-li un gol al Madrid. Llavors, l’artilleria pètria va intensificar la seva potència de foc fins que un altre cavall va tombar també el seu genet. La cosa tenia pinta d’acabar en tragèdia –i no precisament per als del cavall– i per això vaig fer mitja volta i fent-me fonedís eixí cap al carrer per la porta del darrere. Sí, reconec que em vaig captenir com un revolucionari de pega. Des d’aquell dia recordo molt clarament el remordiment que vaig sentir quan aquell queia a terra de manera tan violenta. Estic parlant del cavall, és clar.

Córrer davant d’uns quants andròmines uniformats i panxuts que ens doblaven l’edat era una cosa, però amb aquells animals de quatre potes la cosa era força diferent

Maig del 68