Ens cal seguir lluitant. Avui no podem ser indignes d’un passat pel qual vam lluitar, treballar i patir durant molts anys de la nostra vida

“Fou una pàtria. Va morir tan bella, que mai ningú no la gosà enterrar: damunt de cada tomba un raig d’estrella. Sota de cada estrella, un català…” ‘Les tombes flamejants’, de Ventura Gassol Fou una pàtria. Una pàtria nostra. Única i perdurable. I van ser anys de somnis. I els hem viscut amb intensitat frenètica. I els hem patit plenament conscients del que estàvem fent cada dia de les nostres vides. Encara tenim totes les imatges intactes d’uns anys que mai no podrem oblidar. El 1931 la meva mare tenia 10 anys. Sempre explicava amb una veu imperceptible el record d’aquell esclat de joia del 14 d’abril: –La gent es tornava boja pel carrers. Jo no sabia què passava. “La República! La República!”, cridava tothom. Tot allò, a la mare, li semblava un somni. Potser ho era i tot… I nosaltres també n’hem tingut un. L’hem viscut intensament i no podem malbaratar-lo ni nedar a contracorrent de la història ni pensar que hem estat una generació que ha perdut el nord o el temps. Vam començar anant a les manifestacions inoblidables dels Onze de Setembre; ens brillaven els ulls a dalt de l’autocar camí de la Via Catalana, embolcallats amb una estelada que no sabíem d’on havia sortit. Tres generacions agafades de les mans. Un sol crit, una sola veu: “Llibertat! Independència!” Els nostres pares –desapareguts de pocs anys ençà, hereus d’aquella guerra inhumana i fidels a unes arrels indefugibes– no han pogut veure aquest somni. Un bon dia, l’11 de juliol de 1961, Òmnium Cultural va néixer amb unes intencions clares: “Llengua, cultura i país.” L’Assembla Nacional Catalana (ANC) –hereva d’aquella llegendària Assemblea de Catalunya del 1971– va néixer el 2010 amb un horitzó ben clar. En paral·lel, els polítics nacionals han crescut amb aquestes organitzacions civils i han pressionat amb força les polítiques dels governs successius. Al seu costat, una munió de gent anònima, a punt per a la defensa de Catalunya. Era el somni per construir un nou país. Òmnium, amb 100.000 persones al seu costat, i l’ANC, amb milers d’afiliats, han conduit la nostra adormida societat civil cap a un intens moment, ple d’esperança. Un bon dia, les nostres rotondes, els nostres pobles i ciutats es van veure envaïdes de pals amb l’estelada. Un bon dia, vam treure de l’oblit aquella bandera rebregada del calaix i la vam penjar al balcó de casa. I vam construir frenèticament llaços grocs i vam retallar bufandes. I vam començar a creure que tot allò podia anar de debò. Vam sortir al carrer sense complexos. Vam somniar per als seus fills un nou món, ple de dignitat. I vam arribar a aquell inoblidable 1 d’octubre que ha omplert d’heroïcitat les nostres vides i la nostra història. I aquella República somniada del 27 d’octubre. TENIM PENJADA L’ESTELADA AL BALCÓ Tots ells, tots nosaltres, encara tenim penjada l’estelada al balcó. I no la traurem. Es mor de vella i es mor de gastada, però no la traurem. Sí, segur que tot ha sigut feixuc i tot ha sigut masa dur. Però el camí ha sigut molt llarg per tornar enrere. I els llaços grocs continuaran penjats als arbres, a les baranes dels ponts, als balcons. Els continuarem lluint al punt de la primavera. I les bufandes de llana de l’hivern, aquest estiu les convertirem en bufandes de seda. De ben segur que aquella gent que havia d’escoltar els nostres somnis potser ens faran despertar algun dia i viurem un bany de realitat. Però hem tingut molta feina per fer visibles les nostres esperances. Ha costat molt d’esforç fer visible el nostre anhel. Qui és capaç, avui, de malbaratar el nostre somni? Qui s’atrevirà a capgirar aquesta onada de llibertat, que ha recorregut els nostres cossos, aquests anys difícils i estranys que hem viscut amb tanta intensitat i tan perillosament? Qui tindrà la barra de voler fer enrera aquesta bafarada de llibertat i d’esperança? L’Òmnium i l’ANC han de continuar al capdavant d’aquella gent que avui sembla afeblida i desconcertada; colze a colze d’aquells polítics que volen viure al món real, ple d’incapacitats i de renúncies. Avui ens cal ser forts quan tant ens necessita la pàtria adolorida i cansada. Ens cal continuar més que mai el nostre camí de la dignitat. Ara tenim tota la força d’un estat opressor davant nostre! Ara l’enemic s’ha vist capaç d’entrar a la Generalitat, i d’entrar a Òmnium cada vegada que vol. D’assumir tota la indignitat possible; d’empresonar quan vol; de destituir quan vol; d’insultar quan vol. Però és un moment en què no podem despertar-nos amb les mans buides. No podem deixar les nostres esperances en la buidor del temps. No podem caure resignats davant aquella gent innoble que ni coneix ni respecta el nostre passat col·lectiu. No malbaratem les nostres il·lusions, plenes de contingut. Hem somniat una pàtria lliure i plena, que és el somni de tots els pobles lliures de la terra. Hem estat a tocar de la glòria. Hem tingut la nova república a les mans. Ara, més que en cap altre moment que hàgim viscut els últims anys, ens cal ser forts i valents. Com vam fer davant les nostres escoles aquell dia històric, hem de ser una muralla poderosa per barrar el pas de l’enemic. I ara no podem defallir davant la barbaritat d’unes actituds de servitud, d’un estat hostil i enemic de les nostres esperances més nobles. D’uns enemics que pensàvem que no ho eren. D’un veí de casa que sempre em deia que era català com jo. Potser avui hem despertat d’algun somni. Penso que ens cal seguir a la trinxera. Ens cal seguir lluitant. Avui no podem ser indignes d’un passat pel qual vam lluitar, treballar i patir durant molts anys de la nostra vida. I treballar per un futur per al qual vam ser-ne apallissats, insultats i menystinguts. No deixem que ens robin les nostres il·lusions. No deixem les esperances llançades al mig del camí. No malbaratem mai el somni.