Em sembla que no ens podem permetre noves eleccions. La nata que es pot arribar a fúmer l’independentisme podria arribar a ser monumental

“¿No os da vergüenza?” Aquesta incisiva pregunta és la que va llançar la periodista Beatriz Talegón, digníssima directora d’opinió de Diario 16, el 2 de març al vespre, en el programa de TV3 Preguntes freqüents, a Josep Rull, de JxCat, i a Elisenda Alamany, de Catalunya en Comú, a la vista de la irresponsabilitat amb què afrontaven tots dos polítics la delicada situació catalana. I, efectivament, us hauria de fer vergonya, a tots els polítics independentistes, la vostra incapacitat de posar-vos d’acord i mostrar una fèrria unitat. Que no sabem mostrar una mica de dignitat, els catalans, davant la rebregada que ens ha fet el govern espanyol?: gent innocent empresonada amb càrrecs gravíssims, polítics exiliats, persones normals investigades sense solta ni volta... Que no ho veieu, que incorreu en una imperdonable falta de responsabilitat amb aquest constant estira-i-arronsa? Tant us costa tancar-vos, els representants de totes tres forces independentistes, en una sala, si cal amb els comuns, i no sortir-ne fins que n’hàgiu tret quatre línies d’actuació generals que configurin un full de ruta que superi les mesquines estratègies de partit? Tots tres sou independentistes, tots tres sou republicans, tots tres esteu per les vies pacífiques i democràtiques. Que no n’hi ha prou per a arribar a un acord de mínims i sortir de l’atzucac? Si us plau, que us hi jugueu el país! I el país no és pas vostre. És de tots. Tenim les institucions intervingudes; la separació de poders no existeix; l’Estat aplica les lleis torçant-les a conveniència seva, com deixa clar el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) amb lamentables retards; perilla seriosament el model educatiu català i la llibertat d’expressió és cada cop més prima, amb uns mitjans públics censurats en el seu dia per la Mesa Electoral, uns periodistes amenaçats ara també per Hisenda, uns docents que tenen por de dir segons què a classe i segrestos culturals que no es veien des de l’època de la dictadura. I això, sense esmentar la brutal intervenció de la policia l’1-O i l’amenaçadora exhibició de força posterior a través d’aquell grotesc desplegament policial. Què més voleu per entendre que ara no s’hi val a barallar-se per engrunes, sinó que hem d’apuntar, tots plegats, cap a un objectiu únic de manera inequívoca? La via que defensa la CUP és, evidentment, molt més efectiva que no pas la possibilista de JxCat i ERC, que té molt poques possibilitats de culminar amb la República. Intuïtivament, m’atreviria a dir que és la preferida per la majoria de la població, si no fos per la por que ens han inoculat. La pregunta és si tenim la força que ens cal per seguir-la. Hi ha polítics disposats a jugar-se-la, com es reclamava a la manifestació de diumenge, 11 de març? Serem capaços de controlar el territori, els aeroports i les fronteres? Com ho farem sense un servei d’intel·ligència com el que té l’Estat i amb un cos policial que no és d’obediència estrictament catalana? Tenim el suport d’altres països democràtics significatius? Són esculls importants. Plantegeu-vos com resoldre’ls abans de llançar-vos per un pendent de final incert, però feu el favor de deixar de banda les mesquineses interessades de cada partit, que ara això no és prioritari i cediu una mica tots plegats perquè és imprescindible que arribeu a un acord amb la màxima urgència. Fa uns quants dies que vaig publicar, en aquestes mateixes pàgines –cert és que amb una certa intenció de provocar–, que l’única possibilitat que veig d’engegar la via que defensa la CUP és la investidura de Carles Riera perquè ells són l’única força que vol llançar-se a aquesta aventura. Una aventura arriscada, valenta i honesta que, tanmateix, no veig ningú més disposat a afrontar perquè, probablement, implica lliurar successives batalles i patir successives derrotes amb el consegüent deteriorament progressiu del país fins que arribi l’eventual victòria final al cap de ves a saber quant de temps. I això costa d’assumir. La unilateralitat per la via pacífica i democràtica –això sí que ha de ser innegociable– exigeix també aquest compromís per part de la societat, que ha d’estar disposada a patir un calvari més o menys llarg de repressió i incomoditat i, sobretot, anar sumant voluntats a la causa independentista per eixamplar-ne la base social. Ara, la CUP ja ha expressat que, tot i que no és l’escenari ideal, si s’ha d’anar a noves eleccions, doncs s’hi va. Tot abans que votar un candidat a la presidència que representi un full de ruta que no tingui l’objectiu de desplegar la república. Fins Puigdemont flirtejava fins no fa gaire amb aquesta opció. Doncs a mi em sembla que no ens ho podem permetre. La història us en demanarà explicacions si deixeu que passi. Perquè, amb la desorientació i el lamentable panorama del cadascú-pel-seu-costat que heu creat, la nata que es pot arribar a fúmer l’independentisme en uns nous comicis pot arribar a ser monumental. Jo mateix, que no he dubtat mai sobre quin partit havia de votar, us confesso que ara no sabria pas per quina de les tres opcions decidir-me, perquè l’espectacle que esteu donant és senzillament descoratjador i estem indignats amb la vostra incapacitat d’arribar a un acord. Amb tots. Tot i això, no patiu, que en votaria una de les tres. Segur. Encara que fos tapant-me el nas. Perquè l’alternativa és impracticable i no ens podem permetre donar-hi cap marge. Però sí que podria passar que una part dels votants independentistes, que ens ha proporcionat la majoria parlamentària dos cops consecutius, ara optés per l’abstenció com a càstig per la vostra irresponsabilitat. I si passés això, per pocs que fossin, que Déu ens agafi confessats, perquè hauríeu malmès inútilment una situació d’hegemonia parlamentària històrica. És absolutament prioritari, doncs, no arribar a noves eleccions. Els catalans ja hem votat. Ho hem fet dos cops i ens hem refermat en una voluntat independentista majoritària. Ara, urgeix tenir un govern, encara que sigui només per a evitar anar a eleccions. Ja us heu equivocat una vegada. I tots plegats hem pagat ben cara la vostra indecisió. Sobretot, aquells que no van tenir prou coratge d’acabar el que havien començat i avui són a la presó, a l’exili o investigats. Tothom es pot equivocar. Ens en fem càrrec. Però un altre cop, crec que no us ho podríem perdonar. Ara, ja avisats, no ens pot tornar a passar res semblant. Si vau començar una cosa, tingueu el coratge d’arribar fins a les últimes conseqüències, però valoreu bé les opcions que preneu i les possibilitats que tenen de ser efectives encara que no sigui a curt termini. Però prou de sacrificis estèrils. I si no voleu assumir els costos personals que us podria comportar, que és molt respectable, feu el favor d’apartar-vos i deixar pas als qui sí que hi estarien disposats. I, arribats en aquest punt, voldria deixar clar que lamento profundament la penosa circumstància dels polítics i activistes que avui pateixen presó o exili i la de les seves famílies. I és precisament aquesta situació la que m’hi fa sentir solidari. Perquè crec que no van actuar de mala fe, sinó que, simplement, no van saber mesurar bé les forces de què disposaven i es van fer enrere en el pitjor moment. Estic segur que, si s’hagués tractat de mala fe, s’haurien preparat el terreny una mica millor per a ells mateixos. CAL COMPTAR AMB ELS COMUNS Pel que fa a les propostes que han circulat darrerament en el sentit d’obrir-vos a certes opcions, sempre he dit que és imprescindible comptar amb els comuns. N’hi ha una part que se sent pròxima a la independència i una altra que, tot i no ser-hi, estaria a favor de celebrar un nou referèndum i assumir-ne el resultat, fos quin fos. L’independentisme no pot permetre’s no comptar amb aquest potencial, que seria capaç de donar majoria absoluta al sobiranisme també en nombre de vots. Per tant, per part meva, endavant amb l’acostament als comuns, tot i que per a entendre’s amb JxCat, caldrà que els uns i els altres deixin de fer tants escarafalls en un moment en què és fonamental la unitat. És justament això el que retreia la senyora Talegón als polítics amb la seva pregunta. Ara bé, acostar-se als socialistes catalans, que van estar a favor de l’aplicació del 155, que han abjurat mil cops del seu compromís amb la sobirania de Catalunya i que segueixen majoritàriament els dictats del PSOE, em sembla una greu imprudència i una ingenuïtat fora de mida per part d’aquells que s’hi ha mostrat disposats. I si no és ingenuïtat, aleshores és un cop de timó excessivament brusc que duria a un canvi de rumb que em sembla inassumible des de la sensibilitat independentista. Tal com em sembla intuir, l’independentisme avui es troba dividit en dos grans blocs. A la banda més decidida a tot, hi hauria la CUP, JxCat i l’ANC i a la més possibilista, hi trobaríem el PDeCAT, ERC i Òmnium. Doncs desitjo –i exigeixo– que, aquest cop, amb l’experiència obtinguda, sigueu prou responsables per no continuar per aquest camí de desunió que no porta enlloc, que mostreu una mica més de sentit d’estat –d’Estat català, naturalment– i que sigueu capaços de presentar-vos davant l’opinió pública com el que hauríeu de ser i que, fins ara, no heu demostrat ser: un bloc transversal, amb sensibilitats diversíssimes, fins enfrontades, però indestructiblement unit per l’objectiu comú de fer, del nostre país, una república independent, que encara –permeteu-me concloure citant el poeta–, tot està per fer i tot és possible.

Em sembla que no ens podem permetre noves eleccions. La nata que es pot arribar a fúmer l’independentisme podria arribar a ser monumental

No us fa vergonya?