Aspiro a una societat on les dones estiguem tan acostumades a tenir la paraula que no ens calgui prendre-la per parlar de les nostres reivindicacions

Durant tota la setmana passada, discursos sobre les reivindicacions femenines, testimonis de la violència masclista, xifres sobre l’escletxa salarial i banderoles de color lila han ocupat l’espai mediàtic del país i de part de l’estranger. Totes les televisions han fet algun programa especial sobre grans dones que la història ha arraconat, s’ha esbandit –una mica– la testosterona que s’havia anat acumulant a les opinions dels mitjans des del 8 de març anterior, i, per uns dies, els tertulians i els articulistes han esdevingut les tertulianes i les articulistes. Ara bé, si se’ns ha deixat la paraula –sí, se’ns deixa perquè en la majoria d’espais encara no és nostra– és per parlar en exclusivitat de nosaltres, les nostres queixes i els nostres problemes. Com si no sabéssim o poguéssim parlar de res més. I així, de passada, deixem les consciències d’alguns pesos mediàtics una mica més tranquil·les. No ens fan cas en tot l’any, però aquella setmana “podeu explicar les vostres penes i jo quedo com un senyor”. És per això que havia decidit que no escriuria cap article aquest 8-M, perquè les dones hauríem de tenir el dret de parlar cada dia sobre el que ens doni la gana. Però parlant amb una companya m’he recordat de la primera vegada que vaig tocar de peus a terra –més aviat, aterrar de morros– amb això que en diuen la “desigualtat de gènere” o el “món real”. Val a dir que m’havia criat convençuda que ser dona era una sort. Carregats amb les millors intencions, els adults del meu entorn em van fer creure que la igualtat de drets entre homes i dones era un fet, una conquesta superada, i que, pel simple fet de ser una persona, tenia el dret de ser respectada. El dia que vaig entendre que aquest dret me l’hauria de guanyar tenia 16 anys. Era un dels primers dies d’estiu i anava a comprar iogurts al supermercat de la cantonada, quan un home es va permetre la llibertat d’aturar-se i fer un comentari sobre els meus pits. Devia tenir entre 50 i 60 anys, però exhibia la mateixa rialla que fa un nen que acaba de fer una malifeta. Segurament, jo mateixa havia pogut veure una escena com aquesta en alguna pel·lícula o sèrie de televisió i m’havia pogut semblar simplement un comentari desafortunat o una broma de mal gust, però en aquell cas, un estrany sentiment de culpabilitat em rosegava per dins. Eren tantes les coses que li hauria volgut dir... però la indignació i la sorpresa –provocada pel fet d’esbocinar la meva idea ingènua que vivia en un món just–, no em van deixar reaccionar. En arribar a casa, em vaig canviar la samarreta i, amb les galtes encara xopades d’impotència, em vaig prometre que aquesta seria l’última vegada que em canviaria de roba per un home. Aquell dia vaig entendre que ser feminista no era qüestió de voluntat, sinó de supervivència; que no era una tria, sinó una obligació. I és que no crec que ningú prefereixi convèncer companyes de feina, escriure articles sobre el sostre de vidre i perdre un dia de sou per fer vaga a sortir al cinema, anar a fer un cafè amb els amics o escarxofar-se al sofà per mirar la telenovel·la. El feminisme és, com deia Àngela Davis –i els centenars de samarretes liles que porten la seva cara estampada– “la idea radical que les dones som persones”. Res més. I que, tan sols per això, mereixem ser escoltades i respectades. El problema és que la cultura de la testosterona travessa tots els racons de la nostra societat, de manera que molts homes no entenen que el seu poder no és fruit de la meritocràcia sinó un privilegi i es creuen amb la potestat d’adjudicar a la seva parella la càrrega de les tasques domèstiques només perquè “les dones sabeu fer millor aquestes coses”, amb el dret d’opinar sobre el seu cos i el seu aspecte o fins i tot de justificar de tenir-hi relacions sexuals que ella no ha consentit. Però fins i tot les dones estem avesades a aquesta cultura fins a tal punt que perpetuem esquemes de relació opressors cap a nosaltres amb la mateixa alegria i tranquil·litat amb què ens prenem un cafè amb llet cada matí. I, en lloc d’enfrontar-nos a un sistema patriarcal que ens menysté, ens invisibilitza i ens denigra, continuem imposant-nos models estètics que ens esclavitzen i renunciant a hores de feina per ocupar-nos dels fills i la casa –o sentint-nos culpables si dediquem massa temps a l’àmbit laboral! “Les dones hem treballat sempre i molt”, em va dir la tarda del 8-M l’àvia mentre m’explicava contenta que les mobilitzacions havien estat un èxit. Sembla que aquesta primavera de dones comença a florir als carrers i que, si més no, l’anhel de reapropiar-nos els espais i els drets que ens van ser arravatats torna a sentir-se. Però són molts anys d’història que s’han escrit sense nosaltres i en passaran molts més de lluita abans no ens proclamem totes vives, apoderades i lliures. No volia escriure sobre feminisme el 8-M –que era en vaga–, perquè aspiro a una societat on les dones estiguem tan acostumades a tenir la paraula que no ens calgui prendre-la per parlar de les nostres reivindicacions, i que no se celebri més el 8-M perquè cada dia sigui el nostre dia. Doncs això, que no volia fer-ho, però no me n’he pogut estar.

Aspiro a una societat on les dones estiguem tan acostumades a tenir la paraula que no ens calgui prendre-la per parlar de les nostres reivindicacions

No volia escriure sobre feminisme un 8-M