Crònica d’una visita de fraternitat vallesana al diputat Jordi Turull, a la presó madrilenya on fa més de 100 dies que està tancat

Un fil rogent s’alça al cel del Vallès en el clarejar d’aquest primer dissabte de juny, quan encetem l’estrany pelegrinatge cap a la presó d’Estremera. Hi anem a veure l’amic Jordi Turull, el diputat i exconseller paretà que hi torna a estar tancat des del 23 de març, l’endemà que hagués presentat al Parlament la seva candidatura per ser investit president de la Generalitat, en una sessió interrompuda, prou il·lustrativa de la qualitat de les garanties democràtiques que l’assisteixen. Amb un punt d’esgarrifança al cos, a 2/4 de 7 iniciem el trajecte amb cotxe des de la casa d’acollida El Xiprer de Granollers. Les cartes solidàries creuades del Jordi amb membres de l’associació Amics d’El Xiprer, de la qual és membre, han estat a l’origen d’aquesta expedició de fraternitat vallesana, integrada per Mercè Riera, Ramon Daví, Carles Brossa i un servidor. “Des d’aquest xiprer, que és el teu també, et dediquem un pensament diari: torna aviat a casa”, se li ha dit en una carta col·lectiva que ja li ha arribat. Avui tindrem 40 minuts per veure’l, rere un vidre, i hi hem de ser a les 3 en punt, per visitar-lo a les 15.40h, al primer torn. Som-hi. Encarem la ruta fins a la presó madrilenya per autopista, sorprenentment via València. És el que recomanen la seva dona i la seva germana, la Blanca i la Isabel, que tenen el camí apamat i avui ens cedeixen la visita setmanal ordinària de cada dissabte. El dia abans, divendres, el Jordi va poder rebre la visita de les seves dues filles i els seus nebots, en el vis a vis familiar que els correspon un cop al mes, sense un vidre que els separi, junt amb el que mensualment té amb la seva parella. Poc trànsit a la carretera, però la processó va per dins. Un suc de taronja a l’àrea de Benicarló ens recarrega de vitamina C, que ens convé prou. En arribar a València i girar cap a Madrid, s’acaben els peatges. L’A-3, la dita Autovía del Este –sempre mirat des de Madrid, és clar– travessa de franc les terres de Castella-la Manxa, unes terres de secà regades per una primavera generosa que fan molt de goig, en un mosaic de camps de cereals que alternen tons verds, groguencs i marronosos. AL RESTAURANT EL QUIJOTE Just a la 1 del migdia som a Estremera, al restaurant El Quijote, dins d’un veïnat de cases a tocar de la carretera. A dos quilòmetres de la presó, El Quijote s’ha fet un lloc de parada obligada dels que visiten els presos polítics catalans. Només arribar, a fora ja ens han saludat amb un “bon dia”. Ha estat en Francesc Garcia, nascut a Cardona fa 74 anys i que viu a Estremera en fa 35, que informalment ha fet de comitè de benvinguda. Ens ha presentat l’Antoni Pizarro, l’amo, un cuiner terrassenc que es va fer càrrec de l’establiment fa cinc anys, després de tot un periple. Hi ofereix plats tan catalans com la crema, la coca de Llavaneres i fins i tot botifarra amb mongetes del ganxet. És de remarcar la complicitat amb què el Toni i el Francesc tracten els familiars i amics dels presos catalans i la defensa que fan de les maneres pacífiques i democràtiques de la seva causa. Abans de marxar identifiquem almenys dues taules més que parlen català: en una, els sogres i el cunyat de Raül Romeva i, en una altra, amics de Joaquim Forn de l’Ajuntament de Barcelona. Ens saludem i resulta que alguns ja ens coneixem i constatem que el món és petit i que el patiment que ens convoca molt gran. Ens encoratgem a completar el camí que ens ha portat aquí. La conversa amb el Francesc i l’Antoni d’Estremera ens ha distret l’estona, però ara ve l’hora de la veritat. De l’expedició només la Mercè ha entrat mai abans a visitar persones recluses i no sabem fer-nos al càrrec de tenir-hi persones amigues, pacífiques i estimades, tan injustament privades de llibertat. Ens dirigim a la presó, aïllada en un mar de camps, seguint l’alta torre de vigilància que abans ja hem vist de lluny estant. Passem els tràmits d’identificació fotogràfica, dactilar i de seguretat que ens permetran entrar al recinte penitenciari. Només té 10 anys, però té la fredor sòrdida de totes les presons, amb el seus grans blocs de formigó, portes metàl·liques, vidres dobles i altes tanques de ferro i filferrades. Un cop a dins, encara una nova estona d’espera en una sala com les d’hospital. Fibla el cor veure canalla petita amb les seves mares i no em puc treure del cap les esposes i fills d’edats molt curtes d’Oriol Junqueras, Josep Rull i Raül Romeva, reclosos a la mateixa presó, que altres dies passen per aquí. Se’m clava al cap la cançó La vida és bonica, aquella tan tendra i dura d’Els Pets, i aquell verset evangèlic: “Era a la presó i em vinguéreu a veure.” AL LOCUTORI 1 Per fi, ens criden de nou i per megafonia ens assignen el locutori, indicant els cognoms del reclús: “Turull Negre, locutorio 1.” Efectivament, hi entrem i el Jordi hi apareix al mateix temps, somrient i amb bon aspecte, amb bambes i un xandall i samarreta negres. El vidre impedeix que ens puguem saludar més enllà d’intentar xocar els palmells de les mans. La cabina ens fa notar que, amb ell i amb ells i elles, som molts els que ens sentim empresonats. Ens explica que està bé, fort, convençut que l’Estat espanyol l’ha fet un “ostatge polític”, però que no pensa renunciar a res del que han votat democràticament una majoria de catalans. Se sap acompanyat i decidit a resistir, per més que “això pugui anar per llarg”. Ens parla de la sort de compartir cel·la amb Josep Rull i de la bona relació amb els altres reclusos, “que no entenen què fem aquí”. Parla del pas lent dels dies, enyorant els de casa i patint pels pares. Agraeix les cartes rebudes i la força immensa que donen per mantenir els ànims i conèixer el pols del carrer, des d’un captiveri que reconeix que “encara és més dur” per als companys amb fills més petits que les seves filles Marta i Laura, de 17 i 21 anys. Li dol no haver pogut ser tampoc restituït conseller de la Presidència i el fa feliç la caiguda de Rajoy, Sáenz de Santamaría i Millo, “després d’haver causat tanta repressió”. Malgrat l’escepticisme que li generen el socialistes espanyols, espera que el nou govern de Pedro Sánchez obri una oportunitat per al diàleg, amb l’ajut de les expectatives favorables de la justícia alemanya per al president Puigdemont. Veuria “un gest mínim per a les famílies” l’acostament dels presos a Catalunya, “però no si és una mesura per justificar un empresonament injust”. Li enviem mil records mentre els minuts s’escolen en una cursa contra rellotge que, després de l’avís d’un timbre, talla de cop el so. Ja està. Ens acomiadem tornant a posar els palmells de la mà al vidre. Sortim del locutori i mentre anem marxant en direcció contrària, se’l veu girant-se al passadís, dient-nos adéu amb un somrís, en el que és el moment més dur. L’hem vist molt sencer i coratjós, convençut de la necessitat de “no afluixar” les mobilitzacions per la República catalana, que ens encarrega que difonguem. Amb tot, sortim amb un nus a l’estómac. Nosaltres altre cop fora i ell encara dins. Amb els dos empresonaments ja hi porta més de 100 dies. I fins quan? Una pregunta que val per a la Carme, la Dolors, el Josep, els Jordis, l’Oriol, el Quim i el Raül, que van iniciar el malson el 16 d’octubre. Agafem el cotxe i tornem cap a casa. En fem més via que a l’anada, però el camí de tornada sempre es fa més llarg. I a estones la pesantor del silenci es pot mastegar. Al cap, l’obsessió de no parar fins a treure’ls, fent-los presents arreu.

Crònica d’una visita de fraternitat vallesana al diputat Jordi Turull, a la presó madrilenya on fa més de 100 dies que està tancat

Pelegrinatge a Estremera