Ningú pot dir quina és la prioritat de cadascú, ni suposo que jutjar-la. Només ens podem preguntar quina és la nostra, de prioritat

Tinc una coneguda –a qui hauria preferit no conèixer mai– que està molt preocupada perquè els seus companys de feina no la saluden pels passadissos. Allò quan es troben a fer fotocòpies o a la màquina del cafè. Ho està passant molt malament perquè creu que això és gravíssim. Rebre les salutacions dels companys és la seva prioritat. També tinc un conegut, que és l’ànima de totes les festes i a qui solia respectar, que curiosament treballa a la mateixa empresa i que diu que és molt important que mirem d’entendre la posició de l’altre, del que no pensa com nosaltres, que mirem de ser conciliadors. Això diu quan li toca parlar a les reunions de l’empresa i ho diu amb vehemència. És cert que quan és el moment d’aplaudir a algú que no és dels seus en un acte de reconeixement, fa veure que la cosa no va amb ell i mira el mòbil, però en el seu món de les idees, mirar d’entendre l’altre, és una prioritat. Un altre treballador de l’empresa, que també conec poc i mira que semblava prometedor, no acaba de definir la seva de prioritat. Mira cap aquí i cap allà i parla molt però diu poc. Tant aplaudeix com critica i es fa difícil, sembla, tenir clares les seves, de prioritats. Un altre conegut –poc, molt poc conegut, perquè és un tio masclisca i classista i racista i a mi no m’agrada la gent així– que treballa allà mateix, mira, diu que l’empresa i el que significa és el més important i que respectar-la és la seva prioritat. Ara, quan a l’empresa es parlen o es voten coses que ell no creu que s’han de parlar… s’aixeca i se’n va, tu. Però la seva prioritat és el respecte per l’empresa. Uns altres coneguts que treballen allà mateix –i sí, són un grup perquè ho decideixen tot en grup– tenen la prioritat de seguir, sempre, sempre, sempre, les idees inicials que els van portar a treballar allà. A ells no els parlis del context de l’empresa, de la situació dels mercats, dels moments o de les necessitats, no… a ells els preocupa la idea inicial, el motiu inicial. I punt. Aquesta és la seva prioritat. Després, els altres coneguts que abans anaven junts i ara van per separat i no s’acaben d’entendre, en tenen una altra, de prioritat. Aquests tenen els que els lideren fotuts a la pressó o fora del país i això els condiciona a veure clares les seves prioritats i les de l’empresa… potser sí… Però podríem concloure que la seva, de prioritat, és treure la gent de la presó, alliberar l’empresa de la pressió dels mercats estrangers, veure’s lliures per fer el que ells i elles, com a líders escollits pels socis –no ho oblidem això–, han decidit que és millor per l’empresa. Ningú pot dir quina és la prioritat de cadascú, ni suposo que jutjar-la. Només ens podem preguntar quina és la nostra, de prioritat (que et saludin, caure bé a tothom, no tenir-ho clar, manar o alliberar un company de la presó injusta) i defensar-la, tan bé com puguem, fins al final. La vida, ja se sap… és una qüestió de prioritats.

Ningú pot dir quina és la prioritat de cadascú, ni suposo que jutjar-la. Només ens podem preguntar quina és la nostra, de prioritat

Qüestió de prioritats