Un grup de famílies de les dues escoles d’educació especial del Vallès Oriental s’han posat d’acord per reivindicar que es concertin més places a la comarca. Són els pares i mares de l’escola Montserrat Montero –a Granollers– i Can Vila, a Mollet. Ja fa anys que arrosseguen la reivindicació, però diuen que per al curs que ve la situació serà especialment sensible: de moment, no sembla que les entitats puguin encabir més places als centres ocupacionals. I les famílies ho viuen amb molt de neguit.
Fa dies que han enviat una carta a tots els ajuntaments implicats en les dues escoles i també al Departament de Drets Socials de la Generalitat. Ara també l’han volgut fer extensible a la resta de la població. “Si no hi ha places, l’única alternativa que tenim és que es quedin a casa”, explica una portaveu del col·lectiu, Marine Zimmer.
La situació preocupa, i molt, a casa Mònica Viñallonga, de Santa Eulàlia. La seva filla Mireia, de 20 anys, ha d’acabar l’estiu que ve la seva escolarització a Montserrat Montero. “Tenim un centre aquí al poble, Apindep, on la Mireia hi podria anar, però és que no hi ha places. És la pena de cada any, el neguit de cada any; vivim amb una por constant. Farem la preinscripció igualment quan toqui, però la solució és esperar un miracle”, diu Viñallonga.
Que la Mireia pugui anar a un centre de teràpia ocupacional és essencial. “Té una discapacitat intel·lectual del 69%. És impensable que es quedi a casa: necessita socialitzar i la seva rutina. A un centre ocupacional fan cosetes: activitats, excursions… És una continuïtat a l’escola d’educació especial”, explica la mare.
El fill de Mònica Moreno, de Cardedeu, té 14 anys i un 83% de discapacitat i una dependència absoluta. Encara li queden sis anys per sortir de l’escola, però la mare tremola de pensar que el seu fill podria no tenir plaça en algun centre en un futur. “Necessita una rutina i nosaltres no el podem tenir tot el dia a casa, perquè algun dels dos hauríem de deixar de treballar. Me l’enduc cada matí a la feina, que tinc una peixateria, i quan és l’hora el porto al bus que el duu a l’escola.”
Jordi Ruaix i el seu fill Jaume, també de Cardedeu, ja saben què és haver-se d’esperar a una plaça. “Van sortir unes places a l’Esqueix de Cardedeu. El centre era nou i estava llest des de feia temps, però la Generalitat no donava les places. El Jaume tenia 18 anys i ja podia sortir de l’escola sense esperar-se als 21. Era o caixa o faixa: o agafàvem la plaça o potser ara que en té 21 no n’hauríem tingut”, diu el seu pare. Des de llavors que ha millorat molt. “Ara ja torna sol a casa.”
