Anna Forns, veïna de la Garriga, té 18 anys i el mes de juny passat va haver d’ingressar a l’UCI de l’Hospital de Granollers per coronavirus. El seu cas va ser un dels primers de la cinquena onada, i és paradigmàtic d’un nou escenari on s’ha multiplicat la xifra d’hospitalitzacions entre la gent jove.
“Mai a la vida m’hauria pensat que un dia arribaria a ingressar a la l’UCI, i menys encara que em passaria essent tan jove. La Covid-19 pot semblar una bestiesa fins el dia que et toca a tu viure-la de prop”, reconeix un mes després de la seva hospitalització, en declaracions a EL 9 NOU.
De fet, Forns ja portava alguns dies patint de molt a prop els efectes del coronavirus, abans d’haver de demanar ella mateixa assistència mèdica. “A principis de juny el meu pare va donar positiu i ràpidament va haver d’ingressar a l’UCI. Té 56 anys, i, tot i que al final se’n va acabar sortint, el seu ingrés va ser molt més llarg i complicat que el meu”, recorda. Un cop detectat el cas del seu pare, Forns es va fer un test d’antígens que també va donar positiu, cosa que la va forçar a fer deu dies de quarantena.
“Al principi no em trobava malament. Tenia una mica de mal de cap i sentia algun dolor muscular. Tot plegat no semblava res greu. Però durant els últims dies de la quarantena em va començar a pujar la febre i vaig notar que cada cop em costava més respirar”, recorda. El 19 de juny, justament el dia en què hauria d’haver finalitzat el confinament, va optar per anar a Urgències Centre de Granollers.
“Em van atendre molt ràpidament. Em van fer una radiografia, em van posar oxigen i una via, i em van traslladar a urgències de l’hospital, on em van fer diverses proves abans d’ingressar-me a l’UCI”. S’hi va estar fins al dia 23, quan la van pujar a planta –”Vaig haver de veure per la finestra els petards de la revetlla de Sant Joan”–, on va romandre fins que el dia 26 va rebre l’alta mèdica.
“A l’UCI ho vaig passar molt malament. Estava molt angoixada perquè sabia que el meu pare també hi era. A més, el fet de no poder veure ningú i tan sols poder-me comunicar amb la meva mare per telèfon, va ser molt dur. Vaig patir diversos atacs d’ansietat. Per sort, el personal mèdic i sanitari va ser molt atent i em va ajudar a distreure’m tant com va poder”, explica Forns.
“Van ser uns dies molt durs. Mai et penses que et pugui passar a tu, fins que t’acaba passant”, afegeix la seva mare, Mireia Sant, a qui encara li cauen les llàgrimes quan recorda l’experiència de tenir el marit i la filla ingressats a l’UCI per coronavirus. “Per sort, tot va acabar bé i ara som tots a casa sans i estalvis, però mentre va durar va ser horrorós”.
{{ comment.text }}