El debat de l’eliminació i/o fusió dels consells comarcals del Vallès Occidental i Oriental ha generat una certa polèmica derivada de veure-hi una ruptura de la situació present. Volem desfer pors i explicar la proposta amb cura.
Per començar, avui els consells comarcals estan representats per alguns regidors municipals, de forma semblant a una Diputació Provincial i resulta que no tots els ajuntaments són presents al seu Consell Comarcal. Això deriva d’una elecció de segon grau, en la qual els partits decideixen quins dels seus electes municipals han de ser els representats comarcals de tots els ajuntaments. Aquesta situació ha motivat que sigui molt més legítim el consell d’alcaldes, tot i no tenir cap poder efectiu, que el propi consell comarcal representatiu. I així, al final, esdevé més operatiu que el Consell Comarcal se sotmeti a la directriu dels alcaldes, amb un treball de major consens, en comptes de seguir un programa de majoria de govern.
Contra aquesta situació hi ha altres models, per exemple el de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), on tots els municipis hi són presents, com a mínim amb un conseller, i on els molt grans, com Barcelona, l’Hospitalet… no assoleixen, ni de lluny, un nombre de consellers proporcional a la seva població.
A l’escala del Vallès hem plantejat precisament això, la necessitat de la participació de tots els municipis en un nou organisme, l’Àrea Vallès, o potser millor dir-ne el Consell General del Vallès, que assoliria noves competències metropolitanes, avui inexistents als consells comarcals. Aquestes serien: transport intermunicipal, millora dels polígons industrials, actuació mediambiental, gestió del parc agrari i forestal, sanejament de rius, coordinació de la formació professional i major capacitat inversora i fiscal. En aquest moment, només l’AMB disposa d’aquestes competències, amb la qual cosa el Vallès sempre queda com un territori de segona, tot i el seu pes demogràfic i econòmic.
El Consell General del Vallès que proposem quedaria format per la suma dels consells de les dues comarques, de la mateixa manera que aquests haurien de ser la suma dels representants de tots i cada un dels municipis. En síntesi seria un plantejament molt federal. Plantegem que el ple dels consellers del Vallès exerciria les noves competències. Amb aquesta organització s’atorgaria més pes polític a la vessant oriental que a l’occidental, tot i tenir la meitat de la població, més vot als petits municipis que als grans i, en canvi, les aportacions fiscals només podrien ser proporcionals a la riquesa i, per tant, solidàries.
Però, al mateix temps, els mateixos consellers comarcals, en aquest cas agrupats segons la divisió Occidental/Oriental, podrien continuar exercint per separat allò que avui ja resolen. Al mateix temps, les agrupacions de consellers per territoris podrien consolidar treballs d’altres marcs avui en marxa (Riera de Caldes, Tenes, Baix Montseny, petits municipis, B-30, C-17, etc.) sota un paraigua d’acompanyament, empara i foment. Fins i tot seria freqüent la plural adscripció d’un municipi a diferents marcs en funció de la seva identitat.
I, a més, en la participació en les noves competències conjuntes caldria comptar amb l’acord voluntari dels municipis afectats per tal de formar part del programa corresponent, amb la qual cosa s’exerciria una geometria variable ajustada a cada problema i demanda. Aquest tipus d’organització descentralitzada no hauria de sorprendre gens els nostres ajuntaments, acostumats a crear organismes diversos sota un paraigua comú municipal.
De tot plegat en resultaria una economia d’escala, ja que es podrien compartir algunes despeses que avui estan multiplicades i fragmentades en una selva d’organismes coixos (consorcis, mancomunitats, agències, etc.). A l’AMB van agrupar en un sol sostre el Consorci de Residus i Sanejament, el de Transports i la Mancomunitat de municipis, sense que això hagi significat una pèrdua d’especialització funcional i, al mateix temps, han atorgat un abast territorial diferent a cada matèria. Segur que al Vallès, amb el temps i sense córrer, els diferents organismes s’anirien ajustant gradualment a un principi d’organització amb major eficàcia.
Al Vallès, els ajuntaments que volguessin mantenir-se només en una dinàmica comarcal, podrien fer-ho, els que participessin del nou abast de treball metropolità també ho assolirien i, al mateix temps, es podrien reconèixer altres agrupacions de treball per a projectes concrets. Un sol organisme, flexible i amb totes les variants de geometria possible en la feina de cada dia, és molt millor que una dispersió d’organismes, dèbils i mancats de les veritables competències que ens calen. Millor una navalla suïssa que un calaix desordenat d’eines.
Només les ganes de mantenir petites i minvades organitzacions, la manca de voluntat a assolir nous reptes i el girar l’esquena a necessitats presents des fa temps poden explicar la resistència a una cooperació respectuosa entre els diferents ajuntaments del Vallès.
La demanda d’un Consell General del Vallès, o d’una administració metropolitana, significa un clam per reforçar el municipalisme des de la base i el respecte a cada ajuntament. Però, curiosament, aquesta és una reivindicació realitzada des de la societat civil i que, de moment, ha suscitat un cert interès en els polítics municipals, però sense entusiasme, possiblement per una insuficient explicació.
{{ comment.text }}