VIATGE AL FONS DE LA COVID
Raquel Grivé, de 49 anys, dirigeix la cuina d’un dels restaurants amb més prestigi de Granollers, La Taverna d’en Grivé. Amb els seus germans, estan passant un infern professional per culpa de la covid.
La covid els està afectant moltíssim.
Molt. Està sent duríssim.
Per què ha volgut fer-se la foto amb aquests ous d’estruç?
Perquè de la pandèmia ens n’estem sortint per ous. És que està sent molt complicat. Primer, els tancaments; després, els aforaments i els límits d’hores… Està sent molt difícil.
No recuperen encara?
Representa que havíem de recuperar per Nadal, però ens el van tombar una altra vegada amb el 50% d’aforament. Per tant, vam haver de restringir o el clients van anular directament. I ara venen gener i febrer, que històricament baixa molt la feina. Només ens ha salvat que durant els confinaments tothom s’ha reinventat, com ara fent menjars per encàrrec i repartint-los a les cases.
Un panorama ben enutjós, sí.
L’única sort, entre moltes cometes, ha estat poder fer servir els ERTO. I sap greu dir sort perquè tampoc no són cap benefici per als treballadors. Si haguéssim d’haver pagat els sous i mantenir tota la resta (els proveïdors, els impostos, els autònoms…) hauria estat impossible.
El passaport covid semblava una bona solució.
Sí, però no. Hi ha clients que són negacionistes i no es volen vacunar. Aquests els has perdut, no els pots deixar entrar, i això vol dir que has de fer de policia sanitari, a més de cambrer o cuiner. Però sí, el 98% de la clientela ve amb el passaport covid i funciona.
Han patit problemes amb els proveïdors?
Problemes greus, no, perquè el producte de proximitat no pateix tant la falta de subministraments. Però han pujat moltíssim els preus, sobretot just abans de Nadal. I aquesta pujada s’ha sumat a les inversions que hem hagut de fer, nosaltres hem instal·lat màquines purificadores de l’aire als nostres menjadors. Tot plegat són més despeses.
Quin és el secret per sobreviure?
El que deia abans: lluitar i per ous. El pares sempre ens han ensenyat això, a lluitar pel que vols. I quan t’estimes la feina i la gaudeixes, fas el que sigui i una mica més. El meu germà té seqüeles arran d’aquesta pandèmia.
Què vol dir?
Que el meu germà ha tingut dos infarts. I crec que li ve del patiment, de l’estrès, de continuar lluitant per una cosa que han aixecat els pares i tu la vols continuar. Ha estat dur. Amb el confinament arribàvem a les 7 del matí i no marxàvem fins a les 2 de la matinada. Anàvem a repartir a Badalona, a Sant Cugat, a Barcelona… Allà on fos. Aquest any estem fent els 40 anys i no volem parar.
Com han respost els clients?
Hem tingut molt suport seu, molt. Vam començar amb una cartera d’uns 12 clients per portar-los menjar a casa i vam acabar amb una cartera de més de 100. Això ens va ajudar molt en el confinament. S’ha pogut pagar tot i no devem res a ningú, que això és l’important.
Es culpabilitza massa la restauració en aquesta pandèmia?
Des d’aquell 14 de març, hi havia dies que plorava a la cuina i em deia: “Però què hem fet nosaltres perquè ens tanquin?” Quan es parla de contagis es parla de la restauració, però i les oficines? O els transports? O a tants i tants espais tancats on es fan coses? Quedarem tocats durant anys.
Vostè ho creu?
Sí, n’estic del tot convençuda. I l’hostaleria no tornarem a recuperar el que era abans. Anirem treballant, però hi ha por. La por de: “Vigila, que allà és un espai tancat.” Ho notes en la gent, que arriben més d’hora del normal i s’aixequen més d’hora del normal. La nit de Cap d’Any semblava gairebé un ral·li amb tantes corredisses… Això et fa patir a tu també.
{{ comment.text }}