VIATGE AL FONS DE LA COVID
Raquel Ribalta, 44 anys, és infermera des de fa 22 anys i té una llarga trajectòria al servei d’urgències de l’Hospital de Sant Celoni. A hores d’ara, és la cap de l’àrea quirúrgica del centre sanitari del Baix Montseny.
Com es troben les infermeres a aquestes alçades de la pandèmia?
Sempre insisteixo que els infermeres som molt resilients, però és veritat que la pandèmia ens ha esgotat, tant físicament com emocionalment. Som un col·lectiu vocacional i les ganes de fer-ho bé i estar al costat del malalt al final són les fan que tinguis forces per començar cada matí.
La pandèmia ja és història? Com la continuen vivint al peu del canó?
Estem i continuarem convivint amb la covid. La pandèmia no s’ha acabat, ha evolucionat i també hi ha una evolució en la manera de gestionar-la. És veritat que, a partir de la variant òmicron i amb la vacunació majoritària de la població, la pressió sobre el sistema sanitari ha disminuït, hi ha molts menys casos de malaltia greu. Ara ja no té tant sentit comptar casos com concentrar-nos a protegir els més vulnerables. Però ara ens queda una feina molt important, que és gestionar tota l’herència que ens ha deixat la covid, com ara la reducció de les llistes d’espera.
Potser la pandèmia va marxant, però els problemes o les mancances de fa dos anys continuen?
Exacte. Les ràtios d’infermera-malalt de Catalunya estan per sota de la mitjana europea. Els equips d’infermeria arrosseguem uns dèficits estructurals que no venen d’ara, venen de fa temps. La pandèmia ha ajudat a visibilitzar-ho. Tot això, lligat al drama de la manca d’infermeres, fa que les condicions laborals siguin millorables. Continuem amb càrregues de treball que són molt elevades en tots els àmbits.
Per què falten infermeres?
Hi ha diversos factors. Un és que el grau d’Infermeria va passar de fer-se en tres anys a quatre. O sigui, hi va haver un any en què no va sortir cap promoció. La pandèmia també ha provocat abandó de la professió, reubicació d’infermeres. També que les condicions laborals i de reconeixement de les funcions de les infermeres no és el que hauria de ser. I hi ha molta infermera que estudia aquí i que marxa a l’estranger a fer el seu bagatge professional. Tot això suma.
S’està fent res per retenir el talent de les infermeres, les noves o les que tenen experiència?
Les infermeres som essencials al sistema de salut, som els professionals més nombrosos i treballem 24 hores al dia els 365 dies de l’any al costat del malalt. Aquest gran pes, però, contradiu el percentatge de representació als òrgans de decisió del sistema de salut, que és molt petit. Els governs han de comptar amb les competències clíniques i gestores de les infermeres. Això ajudaria a buscar fórmules per cuidar el col·lectiu, que passaria per buscar més inversió, mesures que propiciïn la conciliació familiar i laboral… Només reconeixent la tasca i dotant els equips amb el nombre de professionals que cal es pot donar qualitat assistencial i el que és més important: qualitat va lligat a seguretat per al malalt.
Hi té a veure aquesta falta de reconeixement que el vostre és un col·lectiu majoritàriament femení? El masclisme arracona les infermeres?
Jo crec que sí. No m’agrada que sigui per això, però hi ha moltes infermeres que tenen grans capacitats gestores i podrien ser a òrgans de decisió i seria fabulós per a tot el sistema de salut. Portem una herència social, i no només entre el col·lectiu sanitari, en què fan mal les diferències de sou entre homes i dones per la mateixa feina.
Com estarem d’aquí a un any?
Home, jo espero que millor! Espero que de tot plegat n’haguem après i que tinguem noves estratègies… Encara que no estiguin gaire esperançada que totes les promeses que se’ns van fer en l’època més dura de la pandèmia es materialitzin. Ara ja es podrien estar veient.
{{ comment.text }}