Josep Àngel Saiz Meneses ha estat designat pel papa Francesc com a nou arquesbisbe de Sevilla. El nomenament es va fer públic a l’abril i aquest dissabte Saiz Meneses prendrà possessió a Sevilla. Mentrestant, ha estat administrador pastoral de Terrassa, que ara haurà de designar l’elecció d’un nou bisbe per part de Roma.
S’esperava que seria arquebisbe de Sevilla?
No. Va ser una sorpresa. La meva secreta esperança era acabar els meus dies com a bisbe de Terrassa. És habitual que, al cap d’un temps, et canviïn però en ser el primer bisbe d’una nova diòcesi pensava que seria bonic acabar aquí. No ha estat així.
Feia gairebé 17 anys que era aquí…
I no és gaire habitual. Però era una nova diòcesi i s’havia de construir entre tots. I, a la vegada, és una diòcesi gran: la desena d’Espanya en nombre d’habitants. Hi havia l’opció que em quedés però també és molt lògic i raonable que es produís un canvi.
Com ho va saber?
Pel procediment habitual: el nunci del Sant Pare a Espanya em va trucar.
Ha parlat amb el papa Francesc després?
No. Li he enviat una carta d’agraïment. I ara n’hi he enviat una altra perquè el dia 29, festa de Sant Pere i Sant Pau, els nous arquebisbes acostumen a anar a Roma.
Hi anirà?
Està previst, sí.
Des del nomenament fins al 12 de juny què està fent?
Són setmanes de molta intensitat. Tinc el cap i el cor ja a Sevilla però també a Terrassa. Vaig prenent contacte amb la realitat diocesana d’allà. I, aquí, estem mirant de tancar temes i acompanyar els que hi ha oberts perquè la vida continua.
Tenia relació amb Sevilla?
No. Hi havia estat feia un any i mig a la Hermandad de la Macarena, que em van convidar per predicar i, abans, en alguna altra ocasió.
Ha parlat amb el bisbe Juan José Asenjo dels aspectes pendents a Sevilla?
Vaig estar tres dies allà que van servir, sobretot, per parlar amb el bisbe Asenjo i preguntar-li moltes coses. Va ser una visita molt discreta. Em vaig instal·lar a l’arquebisbat i només vam sortir un vespre per anar a la catedral, on em van fer una visita ràpida.
S’emporta algú del bisbat de Terrassa cap a Sevilla?
Vindrà mossèn Manel Coronado, que és el secretari particular i delegat de litúrgia i religiositat popular. Des d’aquest curs, també feia de secretari general.
Sevilla és el quart bisbat de l’Estat en població. Ho entén com un premi?
Humanament parlant, es pot dir que és una promoció important però mai no he funcionat amb aquests paràmetres. Més enllà de la població, uns dos milions, allà hi ha molta vitalitat religiosa i espiritual. És cert.
Com valora aquests anys?
Ha estat una aventura apassionant. He lluitat, he treballat, he patit, he suat, he gaudit moltíssim i aquí estic molt content. El bisbat es va crear l’any 2004. Hi havia 12 arxiprestats constituïts però calia fer tota la dimensió funcional: la cúria, les delegacions, els serveis, fundacions… Ha estat una feina que hem fet entre tots: preveres, diaques, la gent de la vida consagrada, laics…
Amb què es queda?
La presa de la possessió, quan vam declarar la Mare de Déu de la Salut patrona de la diòcesi, l’ordenació del bisbe auxiliar, les ordenacions de diaques i preveres, l’Aplec de l’Esperit, que és una trobada de joves d’arreu de Catalunya que es fa aquí, la constitució de Càritas, la del seminari…
Ara que parla del seminari. Aquests anys, han ordenat a Terrassa més capellans que els que s’han jubilat.
Sí. I és molt important. Anem cobrint les baixes i que la mitjana d’edat del clergat va baixant. Ara és de 59 anys. És una de les mitjanes més joves de tot Espanya.
Falten capellans?
Sí, però ho podem atendre bé perquè som 121 parròquies per 1.318.000 habitants. Sortim a 10.000 habitants per parròquia. Són grans i això fa que sigui més fàcil. Sempre dic, però, que necessitaríem el doble de capellans perquè tenim parròquies de 15.000 o 20.000 habitants amb un mossèn que ho atén tot amb la col·laboració dels laics i religiosos però on es necessitarien dos capellans.
S’ha acabat allò d’una parròquia, un capellà?
És més fàcil pensar en equips que viuen al poble més gran i ho atenen tot i bé. Un capellà a cada poble serà molt difícil.
Ho han promogut, per exemple, a Granollers.
Sí, amb Santa Agnès i Sant Julià de Palou. Es va implantant. Partim de la mateixa realitat més que d’una planificació del bisbat.
Què cal fer perquè hi hagi més vocacions?
L’Església ha de ser ella mateixa. No és qüestió de campanyes de màrqueting. Cal viure el sacerdoci amb intensitat, il·lusió, amb esperança, amb alegria… I, aleshores, les vocacions van sortint perquè arriben per contacte. També s’han d’organitzar coses: grups de pregària, activitats, campanyes… A cada jove, se l’ha d’ajudar a descobrir la vocació.
Ajudaria que els capellans es poguessin casar?
No necessàriament. En el món dels ortodoxos, els mossens són casats i també tenen problemes amb les vocacions. I els protestants, també. No és la solució. El celibat és una altra cosa. És una llei eclesiàstica. No és dret diví. Jesús no es va casar. Va dedicar la seva vida a predicar i treballar. Si un està casat ha de dedicar temps a la dona i als fills. Ara tenim tot el temps.
Portar preveres d’altres països és una opció?
És una opció sempre perquè l’església catòlica significa universal. De la mateixa manera que de Catalunya i Espanya van sortir missioners ara no és cap problema que vinguin d’altres llocs. No ens ho hem plantejat perquè ens hem anat defensant. Si hagués estat necessari, hauria fet passos amb convenis amb altres diòcesis per no portar paracaigudistes que aterren sense conèixer res.
La gent que arriba d’altres països aporten aire fresc?
L’Església ha de ser una llar amb les portes obertes. Quan en una parròquia arriba gent d’altres llocs entren a formar part de la família. Quan vaig per les parròquies, veig que cada vegada hi ha més adolescents i joves llatinoamericans. Doncs molt bé, formen part de la família i poden ser ferment de renovació i que es desvetllin vocacions.
Les dones haurien de tenir més pes a l’Església?
Tenen molt de pes. Quina és la dona que ha tingut més pes a la història de l’Església? La Verge Maria. L’Evangeli va ser revolucionari perquè diu que tots som iguals: no hi ha esclaus, ni lliures, ni homes, ni dones…
Però manen els homes…
L’error és fer plantejament des d’una òptica de poder i no de servei. Les persones que tinguin més capacitat i més vàlua han d’assumir els càrrecs. Al bisbat, hi ha dones que lideren delegacions episcopals. L’Església té tres funcions: paraula, evangelització i formació; l’acció dels misteris de la fe i l’acció caritativa i social. Totes tres són igual d’importants. A les parròquies, la formació i Càritas estan liderades per dones. I les celebracions les presideix un capellà però les dones hi tenen molt de pes.
Què poden fer per acostar els joves a les parròquies?
Presentar-los un ideal que sigui capaç d’omplir la seva vida i el millor que tenim és la persona de Jesucrist.
Com els ha afectat la crisi de la Covid-19?
Ens hem hagut d’espavilar amb les noves tecnologies. No hem tancat les esglésies però no hem convocat celebracions. L’acció caritativa i social s’ha multiplicat: ajudes per a lloguers i serveis, repartiment d’aliments…
Econòmicament…
Ha afectat, però jo creia que ho faria més. Les persones han tingut una resposta solidària important pel manteniment de les parròquies però, sobretot, per Càritas.
La cúpula de l’Església viu allunyada de la gent?
És un estereotip. És difícil trobar algú més proper que el papa Francesc. Els bisbes, actualment, som gent propera però ens falten hores.
Des del Vallès Oriental no es té tirada cap a Terrassa. S’ha aconseguit que les parròquies se sentin com a propi el bisbat?
Tenen tirada cap a Barcelona. Però sí que crec que hi ha consciència diocesana i s’anirà reafirmant. Estic satisfet, tot i que segur que hi ha coses a millorar.
Què li sembla la nova llei d’eutanàsia?
Defensem la vida des de la concepció fins al traspàs. Hi ha cures pal·liatives. Hi ha altres formes d’ajudar el malalt perquè no pateixi però no traient-li la vida.
Val per a l’avortament?
I per la pena de mort.
Com ha d’actuar l’Església amb casos d’abusos sexuals?
Amb tolerància zero i que el pes de la justícia caigui sobre qui hagi de caure. Un sol cas és gravíssim i no es pot justificar. Els casos d’abusos perpetrats per capellans i religiosos són el 0,2%, segons estudis. Per tant, no criminalitzem la institució, que és el 0,2%.
Ha de canviar el tarannà de l’església amb els gais?
Són éssers humans, fills de Déu i els hem de tractar com a germans nostres. Tenen el seu lloc dins de la família però la moral i l’antropologia cristiana s’inspira en les sagrades escriptures i això no ho puc variar.
Li consultaran sobre el seu successor?
El nunci em consultarà a mi com ho farà a altres persones i el papa decidirà.
Ha de ser algú que ha ja viscut el bisbat?
Un criteri fonamental seria que donés continuïtat a la feina feta aquests anys. Conèixer la història i la geografia són elements a tenir en compte. Però vingui qui vingui, farà una bona feina.
És igual si ja és bisbe o és un capellà?
És igual. Tot i que, per la dimensió d’una diòcesi com Terrassa, potser es buscarà una persona amb una certa experiència.
Podria ser un bisbe auxiliar?
També. A Bilbao ha passat això.
Deia que pensava que es jubilaria a Terrassa. Hi podria tornar?
Em queden 11 anys de recorregut però Sevilla és molt gran i allà començo de zero: hi ha uns 460 capellans, 222 religiosos, 1.500 religioses, 30 convents de clausura, 600 germandats i confraries, la més gran de les quals té uns 16.000 germans… Necessites un temps i em sembla que és un lloc per acabar els meus dies de bisbe. Aquí, amb 35 o 40 minuts de cotxe arribo a tot arreu. Allà, no. Aquí podria dir de memòria rectors i parròquies de Montseny a Montcada i allà em costarà més.
Allà la fe es viu més intensament?
Sí, però els estereotips sobre la religiositat popular s’han de canviar. Són gent que preguen i que van a missa tot l’any, no només el dia que treuen el pas. Reben formació i tenen una obra social impressionant.
Tindrà bisbes auxiliars a Sevilla?
Els puc demanar però ho haig de conèixer primer.
