“Al Moianès, tot i haver-hi recursos i espais d’interès, anem coixos en museus i difusió de patrimoni”

Jaume Perarnau (Manresa, 1963) és el director del Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa des de fa nou anys. Viu a Calders, poble del qual va ser alcalde, i, com a vicepresident del Consorci del Moianès, també va estar implicat en la creació de la comarca. Va néixer a Manresa el 1963 i viu a Calders des del 1992. Com va arribar al poble? Després de la carrera vaig fer de professor a Manresa, vaig estar un any vivint a Bagà i després, a França. He treballat de diverses coses per poder pagar-me els estudis. A París, per exemple, hi vaig poder anar gràcies a una beca per formar-me en història de la tècnica. Jo sempre havia volgut viure en un poble i més tard, quan vaig tornar, em vaig decantar per Calders. L’avi era d’aquí i amb la família hi havíem estiuejat. 32 anys farà. Sí, es diu de pressa! Llicenciat en Història a la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en Història de la Tècnica i Patrimoni Industrial. Això últim, a França. Quant temps hi va estar? Un any i mig, després vaig estar anant i venint. Disposava de quatre anys per fer el doctorat i vaig demanar una pròrroga. Quin era el leitmotiv de la seva tesi? Els pous de gel del Mediterrani. I justament el Moianès és un dels llocs més singulars de tot Europa. Es parla molt dels del Montseny, però on hi ha més concentració de pous, i de mida més gran, és al Moianès, en especial a Castellterçol. Les poues. El nom és una singularitat. Els pous de gel són forats a terra on tiraven neu. Aquí en diem “poues” per una reminiscència del català, és gairebé un arcaisme. Me’n va parlar fa temps mossèn Josep Ruaix i m’ha quedat gravat: tots els conceptes que tenen masculí i femení, el femení es refereix a l’objecte més gran: cistell-cistella, roc-roca o ganivet-ganiveta... La grandària dels pous del Moianès està per sobre la mitjana de la resta de Catalunya. És director del museu des del febrer del 2013. Com va aconseguir la plaça? Primer vaig entrar a l’Arxiu Nacional de Catalunya, quan encara era a Barcelona, el 1991. Treballava al fons històric d’empreses i indústries. Al cap d’un any i mig em van proposar traslladar-me al museu, a l’àrea de col·leccions, objectes i documentació. El 2013 es va jubilar el director d’aquell moment, es va convocar un concurs públic i vaig guanyar la plaça. El museu es va materialitzar com a tal el 1984. En quin context? Van coincidir dues coses molt singulars. D’una banda, el Col·legi d’Enginyers de Catalunya reivindicava la necessitat d’un equipament que expliqués la industrialització. La idea venia de la Generalitat Republicana i, de fet, el decret de creació del museu ja existia, però amb la guerra va quedar aturat. En paral·lel, l’especulació urbanística de finals dels anys 70 amenaçava, a Terrassa, de tirar a terra la fàbrica on estem, el Vapor Aymerich Amat i Jover, una de les millors obres arquitectòniques industrials del modernisme català. Gràcies als arquitectes de la ciutat, que es van mobilitzar tot i que un tros ja havia anat a terra, se’n va salvar la nau central. Llavors la Generalitat ho va comprar. Com diu, però, el projecte ja existia. Sí, el museu probablement hauria acabat a Barcelona, però va coincidir amb aquesta situació i van decidir tirar-lo endavant allà. A finals dels 70 es va iniciar la redacció del projecte, el 80 es va comprar l’espai i el 84 es va constituir l’equipament, encara sense restaurar. Van ser complicats els primers passos? El director d’aquell moment, Eusebi Casanelles, i dues o tres persones de l’equip van començar a recollir objectes i màquines de fàbriques d’arreu de Catalunya que anaven tancant. Era començar de zero. Al cap d’uns anys es va iniciar la restauració de l’edifici, que va acabar el 1996. Es va obrir sense poder utilitzar tota la nau i, de fet, s’hi va anar intervenint, per trams, durant més d’una dècada. No va ser fins a la Llei de Museus, del 2 de novembre del 1990, que es va declarar Museu Nacional. Sí. Amb aquesta llei es van declarar quatre museus. El Nacional d’Art de Catalunya, el d’Arqueologia i el de la Tècnica. El quart, de Ciència, no s’ha arribat a materialitzar mai. A més formen part d’una xarxa territorial, oi? Es va inventar un format que a escala europea s’ha replicat. En comptes d’explicar tots els sectors i les indústries de Catalunya a Terrassa, els donem a conèixer allà on es van desenvolupar. Si vas a un museu de ciència a Anglaterra, hi trobes de tot. Nosaltres, per exemple, les màquines de tren les tenim a Vilanova, al museu del ferrocarril; o el paper, a Capellades. Quants museus formen part de l’entramat? Vint-i-set. I es busca que cadascun tingui la seva singularitat. El concepte és de sistema. No són museus semblants que s’ajunten, el que entendríem com una xarxa. Depenen de la Generalitat? No, la majoria són municipals. La imatge corporativa i l’organització és la mateixa, però el personal penja d’ajuntaments, empreses o particulars. Això vol dir que és complex d’organitzar. Per què es va decidir a crear aquest sistema? Una de les raons és que ja existia prèviament algun museu, com el de Capellades. L’edifici de Terrassa, a més, tot i que compta amb 12.000 metres quadrats, no donaria per recollir-ho tot com toca. El fet d’estar protegit implica que tampoc hi podem fer massa modificacions. Un altre dels motius va ser que en patrimoni industrial, a diferència de l’art, has d’explicar els objectes, però també els edificis. A la Vall Ferrera, per exemple, hi tenim l’única serradora que queda a Catalunya. La podríem desmuntar i portar-la aquí, sí, però aleshores no hi hauria la possibilitat d’incloure-la en funcionament. Als museus hi tenen exposats objectes antics, però entenc que també n’hi ha de moderns. Fins on arriben? És complicat estar del tot actualitzats. Abans s’arribava fins a l’època dels cotxes 600. Ara expliquem el passat, present i futur de tots els sectors industrials. Ensenyem cotxes antics, per exemple, però la setmana vinent acollirem un congrés de cotxes elèctrics. O tenim una exposició de telers i, tanmateix, també mostrem teixits intel·ligents. A Terrassa què hi tenen? L’exposició permanent està dedicada a la indústria de la llana [Terrassa i Sabadell en són exponents, mentre que la resta de Catalunya es va decantar més majoritàriament pel cotó]. També tenim pinzellades d’altres temes. Ara, d’informàtica i energia, però les anem canviant. El museu s’ha vist molt afectat per la crisi sanitària? Com tots. Quan no podíem sortir del municipi, ens vam adonar que venia molta gent de Terrassa que no hi havia estat mai. En altres fases del desconfinament es van desbordar els museus de llocs més rurals, com Castellar de n’Hug. Ara tornem a seguir pràcticament la mateixa tendència que el 2019. Hi ha algun objecte del Moianès al museu? Un rellotge de pesos del segle XVIII de l’escola de Moià. El municipi en va ser un centre de fabricació molt important. Com aconsegueixen els objectes? Als anys 90 i principis dels 2000, quan algú canviava de pis et trucava. Avui ja no es porta, perquè hi ha mercat on comprar i vendre de segona i tercera mà. Tot i això, la part d’electrodomèstics i estris més quotidians la tenim força completa. El que fem sobretot és buscar peces importants o objectes rars i concrets que estudiem prèviament i sabem que ens interessen. Cada vegada som més pulcres en la selecció del que entra, tenim els magatzems plens. Ofereixen exposicions temporals, també? Sí. Ara n’hi ha una de la història dels medicaments, expliquem com es tractaven les epidèmies des de temps remots fins a l’actualitat. Entre les singularitats de la mostra, l’únic pulmó d’acer que queda a tot Espanya, una caixa que es feia servir per respirar; o carros de desinfecció de roba que anaven pels pobles. Funcionaven amb una autoclau a la part de darrere i hi havia aigua bullent. Creu que reben prou recursos del Departament de Cultura? És el menys important per la Generalitat. Això s’agreuja quan, dins el mateix departament, “Patrimoni i museus” és la germana pobra. Tenen molta més incidència el cinema o la música. A més, dins la branca de museus, els de la ciència i la tècnica som una raresa. És cert que necessitem més recursos econòmics, però crec que la problemàtica va més enllà, també és conceptual. Vivim en la societat més tecnificada de la història i hem de reivindicar la tècnica i la ciència com a cultura. La setmana passada vam fer una conferència sobre xips i també n’hem fet sobre el metavers, per divulgar els avantatges i desavantatges de la tecnologia. Volem donar tota la informació possible per incentivar la capacitat d’anàlisi i pensament crític de la societat. Penso que és quelcom que s’ha perdut molt. Quin tipus de visitants solen tenir? Entre setmana, als matins, escoles; i a la tarda, gent gran. Els caps de setmana, famílies. Els estius són fluixos, però la resta de l’any funciona molt bé. La seva intenció és seguir de director del museu? El concurs s’acaba d’aquí a dos anys. Trobo que és el correcte, cal que es vagi renovant i la gent s’hi pugui presentar. Els museus justament han pecat d’això, a vegades. Convé que hi hagi gent jove que aporti noves visions. Vostè també va ser un dels fundadors de la revista Dovella (Manresa, 1984). És aficionat de l’escriptura? La vam fundar sent menors d’edat, amb 17 anys. A mi escriure sempre m’havia agradat i, de fet, una de les feines que havia exercit era de periodista, al Correu Català, durant dos anys. La Dovella encara dura! La vam traspassar al Centre d’Estudis del Bages. Va ser alcalde de Calders del 2003 al 2011. S’hi tornaria a presentar? No. Veig que n’està convençut! Ho tinc claríssim. Penso que tothom hauria de passar per un ajuntament, i encara més d’un poble, per copsar-ne la realitat. Per mi va ser una època molt agraïda, i n’estic orgullós, però no hi tornaria. Cal gent nova. També va ser vicepresident del Consorci del Moianès (2003-2007) i vicepresident del Consell Comarcal del Bages (2007-2009). Tot això va coincidir amb quan era alcalde. En aquell moment la comarca encara no existia. S’estava reivindicant i, per pactes polítics, em va tocar anar dos anys al Consell Comarcal del Bages. Hi havia l’opció de ser-ne president, però no vaig voler. Per què? Tot i ser alcalde, treballava al museu. Jo no he cobrat mai un duro de la política perquè tenia molt clar que, quan s’acabés, volia continuar amb la meva feina. Vaig compaginar-ho durant vuit anys. Creu que era necessari constituir la comarca? En soc un fervent defensor. Per això ens vam implicar en el Consorci i a impulsar el referèndum. Tot el que sigui una administració més petita i propera crec que és molt millor. La realitat territorial i les problemàtiques de les capitals del Vallès Oriental, el Bages i Osona són molt diferents de les d’aquí. Què es podria millorar encara? L’àmbit sanitari. Per exemple, Calders i Monistrol de Calders depenem del CAP d’Artés, que funciona bé, però penso que hauria d’estar organitzat d’una altra manera, per tal que fos tot més proper. Teòricament a la comarca, com a tal, li correspon un hospital. El nostre de referència és a Manresa. Mentre la sanitat funcioni, a mi tant m’és anar a Moià o a Artés, però a la que comença a haver-hi cues i saturació del servei, el que passa ara a Manresa, s’hauria de fer un replantejament. Com valora el panorama comarcal en termes museístics? Al Moianès hi ha dos equipaments que depenen de l’agència de patrimoni: la Casa Museu Prat de la Riba i la Casa Museu Rafael Casanova. Són espais que tenen poca dotació de personal i poca visibilitat. Anem coixos de patrimoni i museus quan hi ha prou recursos i espais d’interès. En aquest cas potser sí que s’hauria de collar més. Com a curiositat... No té WhatsApp ni xarxes socials. Per què? Vaig molt de bòlit, i amb correus i trucades ja en tinc prou. No haver-me donat d’alta a WhatsApp és una decisió personal. Penso que si es tracta d’una cosa urgent, amb una trucada sempre se m’hi troba o, si no, amb un SMS. El meu número el té tothom.

“Al Moianès, tot i haver-hi recursos i espais d’interès, anem coixos en museus i difusió de patrimoni”

Del Celler de Can Roca a un forn de poble: la història de Román González, el nou forner de l’Estany

El Consorci del Moianès adjudica la gestió de l’escorxador de baixa capacitat

Rodatges sota l’aigua amb estrelles del cine i la publicitat: la feina d’Eva Ponce, de Moià

Montbrú, el mas que dona nom al multipremiat formatge de Moià

LA PREGUNTA

Creu que les converses d’alto el foc entre Iran i els EUA arribaran a bon port?

Aina Machuca, de l'Ametlla, guanya Eufòria de TV3

Trenquen els vidres a cops de destral i roben en una joieria de la Porxada, a Granollers

Forcen el pany i roben el calaix amb els diners del canvi en una botiga del centre de Granollers

[ACTUALITZACIÓ] Extingit l'incendi de vegetació al Montseny, dins el terme de la Garriga

La trobada de Marcs que havia de batre un Guinness i que promou un jove de Granollers s’ajorna al 2027

Ferit un participant del Correllengua a Cardedeu per un impacte al coll

La cuina original del restaurant Can Fabes, de Santi Santamaria, convertida en aula de cuina

L’artista Alba Moreno transforma el dol per la mort de la seva mare en una exposició a l’Ametlla

Martí Pujol: “Aquest juliol tindrem piscina d’estiu a Llinars”

Salvador Illa pateix dolor i pèrdua de força a les cames i estarà ingressat dues setmanes mentre li fan proves i rehabilitació