Trenta anys després de l’incendi forestal que entre el 3 i el 6 de juliol de 1994 va arrasar prop de 2.700 hectàrees de bosc als cingles de Bertí, es constata la urgència de fer gestió a la zona per evitar un altre gran foc. Ho van posar sobre la taula representants del Departament d’Acció Climàtica, dels Bombers, dels Agents Rurals i experts en una taula rodona que es va fer dijous a Puiggraciós, organitzada per l’Ajuntament de l’Ametlla. Va servir per commemorar el 30è aniversari del pitjor incendi forestal que ha afectat el Vallès Oriental.
“L’enemic no és el foc, l’enemic és la no-gestió. Els focs s’apaguen cada dia de l’any i d’un any per l’altre”, deia Marc Vilahur, director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural. I afegia un repte: “Hem de fer una gestió diferent perquè tenim un clima diferent”.
“Si nosaltres no gestionem aquest bosc, el gestionarà un altre incendi”, alertava Jordi Puig, tècnic de Medi Ambient de l’Ametlla, que explicava que “ara hi ha menys càrrega de combustible, però tenim un bosc més perillós perquè és més dens i hi ha continuïtat”. “Si no ens posem a treballar, qui gestionarà el paisatge serà l’incendi”, coincidia Etel Arilla, del Grup d’Actuacions Forestals (GRAF) dels Bombers.
El 1994, el foc ja va canviar els boscos, afirmava Puig. “Va accelerar la successió d’un bosc que aleshores ja estava fora de rang climàtic i era més propi de zones com el Ripollès”. L’incendi va propiciar l’aparició del pi blanc a les soleies. “No pot ser que en aquesta soleia hi hagi densitats de 45.000 pins per hectàrea”, va afirmar Puig, que va demanar ser “dràstics i començar a actuar per aclarir aquest bosc”. Per Arilla, la gestió és clau per aconseguir “tenir el màxim de cartes per tenir un paisatge adaptat al clima”.
Martí Rosàs, de l’ADF Montseny-Congost, apunta a EL 9 NOU que hi ha “dos problemes grossos”: “la falta de gestió forestal, que no es fa perquè no surt a compte” i la sequera que fa que el combustible dels boscos estigui més disponible. “No és rendible i no es fa. Caldrien més ajudes”, diu Rosàs. “Si l’activitat fos rendible, els propietaris s’hi posarien”, diu Meritxell Chiva, de l’ADF El Pinyó, que creu que no s’hauria de dependre de subvencions perquè se n’hauria de valorar bé el producte. Amb tot, ressalta l’esforç de prevenció de propietats i les millores que les ADF han fet a la xarxa de camins o sobre la disponibilitat de punts d’aigua.
Per Jordi Puig, “és necessari que la gent que vol viure als Cingles ho pugui fer i que es pugui guanyar la vida amb l’activitat agrària. I no per les subvencions, sinó pel preu just dels seus productes”. Vilahur va recordar algunes accions del govern, com l’impuls de set ramats perquè pasturin en zones clau que ajudin a mantenir en bon estat els boscos.
Recuperació desigual
Enric Mayà, cap dels Agents Rurals al Vallès Oriental, marca diferències en la recuperació dels boscos cremats el 1994, segons les zones. A Figaró i Tagamanent, “hi ha hagut una regeneració molt gran de pi blanc, que és un arbre molt oportunista i aprofita el foc per expandir-se”. A més, “no s’hi ha fet cap tractament”.
Tot plegat ha generat un bosc “molt dens” i “impenetrable” de “pins petits” amb “molta continuïtat, tant vertical com horitzontal”. A més, és un bosc uniforme. “És un perjudici per l’ecologia i la biodiversitat. Sota d’aquests pins no hi creix res”. “Si les propietats ho treballessin, això podria canviar”, però admet que és complex perquè “no dona rendiment econòmic”.
A la resta dels cingles, s’ha regenerat amb garrics, alzines i roures “però també són molt petits”. “Hi ha més diversitat i seria més resistent si hi hagués un nou foc”. En les zones de més pendent, Mayà recorda que és un terreny “amb poca terra vegetal”. A més, “l’incendi va ser molt greu, la terra no estava en bones condicions per a la regeneració”. I una altra dificultat: “Aquests 30 anys han estat els del canvi climàtic, amb un dèficit pluviomètric que tampoc hi ha ajudat”.
