David Abadías, rector de la parròquia de Mollet des de 2017, serà ordenat bisbe aquest dissabte en una cerimònia a la basílica de la Sagrada Família que comença a les 11 del matí. S’incorporarà com a bisbe auxiliar a l’arquebisbat de Barcelona.
Com i quan va conèixer el seu nomenament com a bisbe auxiliar de Barcelona?
Va ser una trucada de telèfon del nunci un dia al vespre. Va anar molt ràpida i directa. El nunci es va presentar i em va dir el missatge. Em va fer la proposta i em va donar un temps per pensar-m’ho però la bomba ja havia esclatat.
El capellà s’ho pot pensar?
Sí. També ens les designacions de rectors a les parròquies. Es consulta la persona i, en funció de la seva disponibilitat, es tira endavant. L’església cuida la realitat humana i té en compte allò que creu la persona. Hi ha molt de diàleg. També perquè som els que som i ens coneixem tots. Estic convençut que les empreses del món són molt més dures.
La decisió és del papa Francesc?
En darrera instància, sí. Però passa per una comissió que fa un procés amb diversos noms per escollir.
Va ser sorpresa?
Totalment. Fa uns anys, s’havia comentat alguna cosa abans de la pandèmia però ja havia passat pàgina. Cada cert temps, Roma pregunta als bisbes i aquests traslladen dos o tres noms de capellans que podrien ser bisbes.
Quaranta-nou anys i bisbe. S’està trencant amb la imatge del bisbe com un capellà gran?
Des de fa uns anys, les edats s’estan reduint. Sobretot, en els bisbes auxiliars, en què sembla que s’aposta per capellans més joves. També en càrrecs polítics de països com França o Itàlia. És diferent, però, perquè els polítics són per un cert temps. En el cas dels bisbes, ho som fins que ens jubilen i, per tant, tenim un recorregut més gran. En el cas meu, seran 25 anys.
És el tercer capellà de la diòcesi de Terrassa que és ordenat bisbe. Vol dir que s’estan fent les coses bé?
Podem estar molt contents. El bisbat està en un moment molt bonic. Sempre m’hi he sentit molt còmode i, sí, s’estan fent les coses bé. No perquè n’hagin sortit tres bisbes. És pel dia a dia. És una diòcesi amb una molt bona salut, que té capellans joves, un seminari molt maco i gent molt sana i amb un tarannà i una manera de fer molt positiva. El bisbe Salvador va agafar un relleu del bisbe Josep Àngel des del coneixement absolut de la diòcesi i això és una meravella. Quan vas nou a un lloc, passa un temps fins que et situes. Amb el bisbe Salvador, això no ha passat. Des del minut zero ha treballat amb una energia que a tots ens ha sorprès. És possible que el bisbat continuï donant fruits en aquest sentit perquè té un clero jove i preparat.
A Barcelona, quines seran les seves tasques?
Estem a mig curs arribant ja a Setmana Santa. Al principi, crec que ajudaré a cobrir les agendes dels bisbes auxiliars i, a partir del setembre, ja ens distribuirem les tasques. La figura del bisbe auxiliar està molt bé perquè és un període d’aprenentatge. Ets com el vicari del bisbe! Ell és qui porta el pes i tu l’ajudes i això és bo per aprendre.
Ordenació a la Sagrada Família! Què significa?
És un luxe. És el lloc. Hi he estat molts cops i l’he ensenyat molt amb la Facultat Antoni Gaudí. També hi ha la catedral, on jo em vaig ordenar de sacerdot i que també és molt important per a mi.
Què recorda de la seva etapa a Caldes abans de ser ordenat sacerdot l’any 1998?
Hi vaig anar el primer any de seminari amb 18 anys. És el primer lloc. Venia de Barcelona i era molt urbanita. Van ser cinc anys i va ser una experiència molt rica. De fet, en l’ordenació, dos preveres t’acompanyen en la primera part de la cerimònia. Ells són els qui presenten la butlla i fan l’anunci. He escollit qui era rector de Caldes en aquell moment, mossèn Josep Pausas, i qui era vicari, mossèn Santi Collell. Amb ells, hem mantingut molt la relació i l’amistat.
I del pas per la parròquia de Sant Esteve de Granollers?
Vaig estar-hi també cinc anys amb mossèn Francesc Pardo. Granollers és una parròquia molt potent, és el cap i casal del Vallès Oriental, també en el sentit pastoral. P
Hi havia molts grups, molt nanos… M’encarregava dels joves, de confirmació, de l’esplai, que era molt potent. Va ser un període molt maco. La vitalitat de la parròquia era immensa.
A Granollers, també va conèixer El Xiprer.
Ho vaig conèixer i, tot i no ser a Granollers, no en vaig marxar. Fins ara, hi he anat cada divendres a dinar, un cop al mes a fer la missa i hi he portat grups de confirmació. Fins i tot, els quatre anys i mig que vaig estar a Roma, no es va perdre el contacte i quan tornava als estius hi anava. No és una parròquia però és una comunitat que per a mi ha estat molt important: el menjador, els usuaris, la naturalitat com es tracten situacions complicades… Ha estat un aprenentatge molt ric i la Mercè Riera ha estat un testimoni molt viu de fe i de comunitat. Hem fet camí plegats durant 25 anys.
Ara s’hi podrà escapar de tant en tant?
Estant en una altra diòcesi és més difícil. Hi ha, per part meva, el desig de fer-ho i veurem si és possible.
Després d’una etapa a Matadepera de nou anys, arriba a Mollet l’any 2017.
És una parròquia més gran. De fet, és una única parròquia per tota la ciutat. Ens hi hem sentit sempre molt ben acollits. Érem un equip de tres capellans i, després, en vam ser quatre. Era una petita meravella perquè no és normal quatre capellans vivint junts en una parròquia tot i que portàvem diversos pobles. I va ser així durant gairebé tres anys. Ens va enxampar la pandèmia i això ens va ajudar perquè vam poder fer vida en comú. Va ser una cosa rica tot i la situació del moment.
La pandèmia va afectar el dia a dia de la parròquia?
Sí però molt ràpidament s’ha recuperat i, fins i tot, ha crescut.
Li sap greu deixar el bisbat de Terrassa?
Sí.
Vostè va apostar per quedar-se al bisbat de Terrassa quan es va fer la divisió de l’arquebisbat de Barcelona en tres de diferents?
M’agrada el Vallès. La creació del bisbat a mi em va agafar a Roma i ens van dir que la referència era la nostra darrera parròquia. En el mes cas, Granollers i, per tant, el bisbat de Terrassa. I ja em va estar bé. De fet, tots els que érem a Roma ens vam quedar a Terrassa. Tot i que mai acabes de trencar amb Barcelona: baixava a la facultat, hi tinc els pares… Era com estar a un lloc sense marxar de l’altre. Ara, és marxar d’aquí però crec que no acabaré de marxar mai. Hi he viscut gairebé tota la meva vida de capellà, aquí. La relació es mantindrà.
La immigració llatinoamericana està donant vida a les parròquies?
Sí. És un temps d’anar aprenent. Ells han de conèixer el lloc on venen, la llengua… Hem de tenir capacitat d’acollida. Hem de ser nosaltres però. A la vegada, hem de ser acollidors. Hem de mirar de fer-ho fàcil amb gent que sovint fuig d’una situació econòmica o política complicada. Moltes famílies tenen nanos als grups de confirmació, de joves…
Com atrauen la gent jove?
No és fàcil. La nostra és una època més tancada a l’Església. Per tant, és un repte. L’espai on el jove es mou o viu no sempre ho fa fàcil. Normalment, la fe sempre s’ha transmès en família: si la família ho fa, va en una direcció, tot i que tampoc no és una garantia. Si la família no ho fa, tens més dificultat. Però, hi ha joves a les parròquies. Ho he viscut a Caldes, a Granollers, a Matadepera i ara també a Mollet, tot i que ha costat una mica més per la pandèmia.
Com s’ha de fer?
S’ha de picar pedra. Dedicar-los temps i creure’ns-ho. Però és clar que és el futur i s’hi ha de treballar al cent per cent.
Les dones han de tenir més pes a l’Església?Haurien de poder arribar a ser ordenades?
A l’Església, hi ha molta presència femenina i és una riquesa molt forta: de sensibilitat, de visió, d’opinió, de sentiment… Potser no se sap gaire des de fora. Ho veiem en les catequistes i no és una tasca menor. La catequesi és el cor vital de la parròquia i el 90% són dones o noies. Fan un servei clau. També a Càritas molta de la tasca la fan dones. A Mollet, totes les responsables són dones. A Barcelona, la cancellera de la diòcesi és una dona. En els càrrecs i els serveis, l’Església és molt femenina.
En la presa de decisions de les parròquies?
Hi són.
I la part sacramental?
És un camp molt concret amb una realitat molt parlada tot i que sempre hi ha nous camins per obrir i noves passes per fer. Si mirem només una fotografia d’una celebració litúrgica la veurem només masculina però, si mirem una imatge general, la veurem molt femenina. Molt més del que sembla. Potser més que a molts llocs.
Quina importància dona al paper social de l’Església?
A Mollet, per exemple, hi ha una Càritas molt potent, que funciona molt bé. Hi ha un servei d’acollida; les assistents socials; el rober; la botiga, que és una manera de dignificar fent que la gent pugui triar allò que els agrada; el menjador social, on no només es dona de menjar, es fa acollida i acompanyament, o el banc d’aliments. També tenim un pis d’acollida a l’església de Santa Rosa, que és un espai d’acollida per a dones, i ara n’hem obert un altre a la parròquia de Sant Vicenç. Està destinat a famílies amb nens que pateixen un desnonament o alguna altra situació. És una casa nova i construïda pensant en les necessitats de famílies. Hi ha espai per a fins a tres famílies durant un temps. És un espai de pas per donar-los estabilitat i tranquil·litat i buscar solucions.
La cúpula de l’Església està allunyada de la gent?
Ens hem d’esforçar. El contacte humà sempre hi és però hem de mirar que sigui al més obert possible. Has de reservar un temps per anar als espais on l’agenda més de despatx no t’hi porta. Perquè, si no, et quedes només amb la imatge d’allò que et truca a la porta.
I les posicions en temes com l’homosexualitat o l’avortament?
El papa Francesc té un missatge que toca molt de peus a terra al segle XXI i està buscant la manera d’establir ponts. Han de ser des del respecte cap al nostre temps, la nostra gent i el nostre món, sense perdre la nostra identitat. No vol dir que sigui una identitat en conflicte, ha de ser una identitat amb diàleg. Cal poder parlar amb tothom, acollir tothom i entendre a tothom. Això sí, hi haurà coses on no podrem anar junts perquè van en contra de la nostra experiència de fe o de la nostra visió de la vida. Sense estar obligats a acabar unificant una visió, podem mantenir sempre ponts oberts. I, en darrera instància, sempre és acollir la persona, la seva realitat, les seves il·lusions, els seus problemes i aquí sempre hem de trobar un espai. Dins de l’Església, ja hi ha diverses sensibilitats, visions, maneres de viure la fe… Això és una ajuda per fer el mateix cap enfora. I, tant sí com no, sempre, mirar de tenir portes obertes amb la gent bona. La injustícia, el mal… sí que l’hem d’assenyalar i combatre i no hi ha excusa. Però en les realitats humanes i personals, amb gent bona i cor bo, podem caminar plegats.
